Hi ha poques actrius en aquest país com Clara Segura. Versàtil, amb una gran capacitat tant per al drama com per a la comèdia. I, sobretot, una actriu que transmet una veritat en escena que fa caure de cul. Ara és Svetlana Aleksiévitx a ‘La guerra no té rostre de dona’ a la Biblioteca de Catalunya, una obra que, a partir del discurs de recepció del premi Nobel de literatura, ens explica la trista història de la Rússia comunista. Oriol Broggi ha aixecat un muntatge colpidor, amb Segura com a centre de gravetat i un perfecte acompanyant, Guillem Balart.
Si diem que Segura és una grandíssima actriu segur que estem afirmant una obvietat per a la majoria dels espectadors. Fa gairebé dues dècades que ens mira als ulls i ens arrossega cap a casa seva. Hi ha dos personatges que han marcat un punt d’inflexió en la seva carrera: Antígona, que va fer de molt jove, i Nawal, la protagonista d’‘Incendis’. Aquell paper la va marcar. I a ‘La guerra no té rostre de dona’ li fa un homenatge que és un dels moments més brillants de la funció.

“Quantes vegades puc dir les paraules de la Nawal, d’Antígona, de la Svetlana, de la Serafina delle Rose?”, es pregunta l’actriu. Segura ha tingut la sort de poder donar vida a grans personatges, a ser grans personatges. I sovint ho ha fet acompanyant Oriol Broggi. La relació que mantenen deu ser de les més fructíferes i profitoses del teatre català contemporani.
“Hem de sentir el punt de vista de la gent normal”, ens diu. Perquè aquesta obra que ara està fent a la Biblioteca de Catalunya ens parla de la gent normal, russos del segle XX que van patir la Segona Guerra Mundial, la guerra d’Afganistan i l’accident nuclear de Txernòbil. Aleksiévitx n’ha fet un retrat als seus llibres i Segura i Broggi ens el serveixen amb altes dosis d’emoció escènica.