Teatre / Llibres

Al nostre gust

‘El teatre de Shakespeare en el seu context’ de Jordi Coca (Barcelona, 1947) és, per batejar-lo d’alguna manera, Shakespeare segons Coca. Un homenatge en el doble sentit per tal com també avala tota una carrera de Coca dedicada a l’ofici teatral. Doctor en Arts Escèniques i catedràtic emèrit de l’Institut del Teatre, són aquests, juntament amb Edicions de 1984, els que ho editen. No amaga d’on provenen les citacions, sobretot estrangeres, és clar; les matisa, hi discrepa o les difon en 850 planes en què les notes al peu es poden comptar amb els dits d’una mà, perquè posseeix una voluntat clarament divulgativa. La bibliografia citada s’esmenta al final. I sovint hi interpola, com no podia ser d’altra manera, fragments de les traduccions catalanes de les obres shakesperianes: les de Josep Maria de Sagarra, Salvador Oliva i Joan Sellent.

Coca s’immergeix en un bany autèntic de la història de l’Anglaterra de l’època. Cada capítol l’adreça a un drama diferent i tots plegats els organitza en quatre parcel·les. Una de les primeres accions consisteix a analitzar-ne el context a fi d’entendre’n algunes claus. Potser ve d’aquí la inclusió d’una cronologia bàsica amb fets històrics, dates i obres més representatives de l’autor. Segueix amb un mètode que gosaria titllar de clàssic. Adquireix tota la gràcia quan el lector coneix la matèria del llibre sobre el qual s’està enraonant.

És obvi que El teatre de Shakespeare en el seu context va adreçat a un públic amb ganes d’aprendre’n més. Arribats en aquestes altures del curs, els alumnes avantatjats de l’Institut del Teatre que som nosaltres -quina sort!- toquem conèixer de sobra la trama de Romeu i Julieta o el desenllaç de Hamlet. No en faltaria d’altra que el professor s’assabentés a hores d’ara que no les hem llegides! I ens entusiasmarem quan Coca opti per bombardejar-nos amb una bateria de preguntes retòriques. Però encara fa una cosa millor: fer-nos venir ganes de (re)llegir totes aquestes ficcions!

Es dedica tot un apartat del capítol de Hamlet al muntatge dirigit per Thomas Ostermeier i protagonitzat per Lars Eidinger (a la foto d’Arno Declair) a la Schaubühne, que el 2008 poguérem gaudir al Lliure.

Al capítol inicial, «Els primers camins», es deté en la Tetralogia Menor. Es tracta de peces històriques que tracten els conflictes previs a l’ascensió de la dinastia dels Tudor. En aquesta darrera, hi pertanyia la reina Elisabet, coetània de Shakespeare i que regna durant bona part dels anys en què estrena el bard. Anys a venir, serà substituïda per Jaume I d’Escòcia, de la nissaga dels Stuart. Fa feredat, tanmateix, associar Ricard III amb res que llueixi la paraula menor quan tot comencen a ser paraules majors. Coca el lloa com el seu «primer personatge veritablement gran i monstruós». Monstruós per partida doble. Així i tot, no consta cap deformació que l’acosti a la imatge que Shakespeare n’ha difós irreversiblement com ningú; les proves d’ADN que es feren al cadàver, en aquest sentit, resulten concloents. Als Tudor, però, els venia com l’anell al dit aquesta demonització no només física de Ricard III; així, Elisabet ascendia al poder com a contrapunt de la casa de York. Coca és tremendament, valentament i sorprenentment dur amb Ricard III tot i reconèixer que, segons com, «podria haver esdevingut […] potser la primera gran tragèdia». Afirma, això no obstant, que esbatana les portes dels grans muntatges que se succeiran aviat.

Joan Carreras, a la recent Història d’un senglar, és un actor que s’està preparant per encarnar Ricard III. Foto: Felipe Mena

De Romeu i Julieta, Coca es demana si podem considerar-la una «tragèdia lírica». Indiscutiblement, és una tragèdia per la mort final dels dos joves protagonistes. Considerada precoç per alguns, tots els personatges que hi moren ho fan de joves, com Shakespeare devia ser aleshores. I és que un dels problemes recurrents i envitricollats que tenim és el fet de desconèixer la data exacta d’escriptura de les peces. De vegades, no hi aborda aspectes que creu que poden resultar més tediosos com el de la transmissió d’un determinat manuscrit. O ho despatxa en poques línies i només s’hi entreté si ho creu necessari per a algun altre aspecte. Tampoc perdem mai de vista, com remarca aquest llibre, que el seu esdevingué un teatre profundament orientat cap a la representació.

O també que, sense poder gaudir-lo en anglès, es fa de mal copsar el ric idiolecte shakespearià d’El mercader de VenèciaHamlet… Val a dir que només amb aquesta darrera Shakespeare aportava 600 paraules flamantment noves al seu patrimoni lingüístic! I de retruc, ves a saber quantes d’aquestes al monumental Oxford English Dictionary.

El tema jueu el detectem en altres textos d’època com el Doctor Faustus de Christopher Marlowe, per esmentar el més conegut. S’insisteix sempre molt en quins són els referents de Shakespeare a l’hora d’emprendre la redacció de cada peça o que ell només és una baula més d’una rica cadena de textos. Amb el nas fi que té, ensuma l’èxit de prop sempre que l’envolta. El seu talent innat s’ocupa de la resta.

El tòpic de l’usurer avariciós venia de força enrere. Sembla que Shylock obeïa tant a l’arquetip que, egoista i pervers, roba fins i tot el protagonisme a Antonio, el veritable Mercader de Venècia. L’obra s’ambienta a Itàlia com Romeu i JulietaMolt soroll per no res deixant de banda les peces romanes. Hom no podia pensar en cap altre lloc que el país transalpí perquè s’hi produís el Renaixement, i les peces shakespearianes són antropocèntriques fins a dir basta. Pensem en Hamlet sense anar més lluny. Afanyem-nos a remarcar que és brutalment esplèndida la interpretació que fa Coca tant d’El mercader de Venècia com d’altres peces com El rei Lear. Potser rau en part en aquesta imbricació de l’argument amb la seva pròpia interpretació.

Ramon Madaula fent de Shylock en El mercader de Venècia el 2012 al TNC. Foto: David Ruano

La gelosia dels homes a Les alegres casades de Windsor s’aborda de manera diametralment diferent de la d’Otel·lo. Aquí no podem acusar -injustament- Shakespeare de misogin com a L’amansiment de l’harpia perquè els homes hi queden bastant mal retratats, malparats i ridiculitzats. N’hi pul·lulen devers deu de gelosos per la seva producció; pensem en Cimbelí o Conte d’hivern. Coca analitza plegades en un únic capítol les comèdies Les alegres casades de WindsorMolt soroll per no res Al vostre gust. El títol de la d’enmig li inspira el de «Res no ve de res» i serveix per englobar el segon bloc de drames de què hem anat parlant aquí de Romeu i Julieta en endavant.

El tercer i penúltim tram, el dels grans muntatges, s’enceta arran de Juli Cèsar, quan pareixien haver quedat enrere les history plays com Enric VI. Adesiara Shakespeare torna a les Vides paral·leles de Plutarc, com una d’aquestes fonts que esmentàvem més amunt, amb la intenció d’emprendre la figura de Cèsar; però aquesta tragèdia no gira tant sobre el personatge en si sinó sobre la conspiració entorn de l’assassinat d’aquest. I és que la caiguda de Cèsar va ser pur Shakespeare avant la lettre! Com també ix al drama anterior, Al vostre gust, també havien intentat atemptar en contra de la reina Elisabet. Així, tots els espectadors entenien que no s’estava parlant, en realitat, de Cèsar ni dels romans sinó, sota el jou de la censura, de l’Anglaterra del seu temps.

Pere Arquillué fent 'Juli César', amb direcció d'Àlex Rigola, al Teatre Lliure el 2002. Foto: Ros Ribas
Pere Arquillué fent de Juli Cèsar, sota les ordres d’Àlex Rigola, al Teatre Lliure el 2002. Foto: Ros Ribas

L’estereotip de Hamlet com un príncep bell s’allunya força de l’home gras i mancat d’alè (com diu sa mare en un cert moment) que hauria d’encarnar el paper protagonista. Ens endinsem ja al període del Shakespeare madur, que al drama traspua en forma de pessimisme. Inserida al món de les revenge plays del seu temps, que cerca de superar, la revenja es demora perquè en aquest Hamlet feixuc i pocatraça que Thomas Ostermeier clissà tan bé sempre el corseca el dubte i l’ambigüitat.

Nit de reis, comèdia pastoral d’embolics, parteix d’Els bessons de Plaute igual que La comèdia dels errors procedia d’un text de Menandre. S’hi empra el recurs també habitual dels dos germans. Després de Juli Cèsar i Hamlet, aquesta podria tractar-se d’un encàrrec que resultés plaent a Sa Majestat la reina Elisabet. Sovint, si Shakespeare escriu un text, sol circular-ne un altre amb el mateix nom, es deu a un encàrrec, s’endinsa en un corrent o arranca d’una versió anterior narrativa o dramàtica… L’originalitat era una qüestió més aviat relativa a l’època. A més, dèiem que d’antuvi Coca ens ensenya a contextualitzar les obres sempre dins el període que s’escauen.

El nou rei Jaume I d’Anglaterra comença amb mal peu les relacions amb el Parlament. Aquest no entenia que un home casat i amb fills despenia més diners que una Elisabet fadrina. Això es plasma en El rei Lear. Jaume havia atorgat als seus fills dos ducats i, per tant, el públic anglès entenia perfectament de quines terres els estava parlant Lear. Coincidesc amb Coca amb el diagnòstic que és aquesta «la seva obra més gran fins a aquell moment, la més complexa, la més profunda».

Mingo Ràfols va ser Macbeth en la versió de l'obra de Shakespeare que Calixto Bieito va estrenar el 2002 al Romea i que estava coproduïda pel Festival de Salzburg i Münchner Kammerspiele. Foto: Focus
Mingo Ràfols va ser Macbeth en la versió de l’obra de Shakespeare que Calixto Bieito estrenà el 2002 al Romea coproduïda pel Festival de Salzburg i Münchner Kammerspiele. Foto: Focus

Macbeth dubta com Hamlet i s’equivoca com el rei Lear. Les vacil·lacions i la gelosia tornen encara en el quart i darrer bloc a propòsit de romances com Conte d’hivern. Shakespeare podria haver capgirat un dels Canterbury Tales de Geoffrey Chaucer en un moment en què es congriaven les noces de la filla del rei Jaume. No es podia doncs infligir cap lleig en aquesta terra de Bohèmia, que avui dia vindria a ser Txèquia. I la tragèdia inicial es dissol en una bucòlica comèdia pastoral.

En les celebracions d’aquell casament, una de les obres projectades era el darrer Shakespeare en solitari, La tempestat, que finalitza amb unes noces per amor. Coca, que sempre n’ha anat desgranant les fonts, ara ensopega amb un llibre que no es basa en cap referent conegut. Això no impedeix que hi hagi possibles punts de partida. O concomitàncies amb drames com Mesura per mesura El rei Lear com per exemple el tema de la renúncia «momentània» del poder. D’una banda, hi ha autors que s’han referit a La tempestat com el testament de Shakespeare. De l’altra, Coleridge -o Graves- la veié com una autobiografia en què el romàntic anglès llegia entre línies la retirada del Mestre dels escenaris.  

Jordi Coca, semblantment, també ens deixa amb El teatre de Shakespeare en el seu context el llegat de tota una vida professional dedicada a l’ensenyament del teatre; però alhora constitueix el seu més sentit homenatge al dramaturg més excels de totes les èpoques i un dels grans cimals de la literatura universal.

Carles Cabrera
Carles Cabrera (Palma, 1979), llicenciat en Filologia Hispànica i Catalana i doctor en aquesta darrera amb una tesi sobre Baltasar Porcel publicada amb el títol de ‘Sol cap a la fosca’ (PAM, 2018). És professor de la UIB. Va ser Delegat de Literatura del Govern Balear del 2010 al 2012. Esdevingué primer subdirector i després director de la revista ‘Lluc’. Exerceix la crítica literària a l’‘Ara’ i col•labora amb les revistes ‘Serra d’Or’ i ‘L’Espill’. També és autor del llibre ‘Alexandre Ballester: de professió, dramaturg’ (Lleonard Muntaner, Editor) i d'un temari d'oposicions de ‘Llengua i literatura catalanes’ per a secundària.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close