Entre setembre i octubre, s’hauran estrenat al Teatre Principal de Palma fins a nou peces de Shakespeare i en només una setmana de diferència el príncep Hamlet haurà tret el nas per dos espais distints de la capital balear: l’al·ludit i el Teatre del Mar. Mentrestant, la companyia barcelonina Projecte Ingenu es passeja per les taules amb ‘Trilogia Shakespeare’. I no ens queixem que n’abusin per tal com som nosaltres que reclamem el bard: s’exhauriren les entrades de ‘Hamlet’ i, a part que existia la possibilitat de seguir-la en ‘streaming’ de casa estant, el Principal hi afegí una segona funció al mateix horabaixa. Ara no estaria de més que algun programador espavilat contractés també a les Illes ‘Romeu i Julieta’ i ‘Vaig ser pròsper’ (a partir de ‘La tempesta’), que completen la trilogia de Projecte Ingenu.
Hamlet
Companyia: Projecte Ingenu
Direcció: Marc Chornet i Raimon Molins
Intèrprets: Rosa Serra, Xavier Torra, Neus Pàmies, Toni Guillemat, Cristina López i Jordi Ciurana
Pròxima funció: Dg. 22 de novembre al Teatre Tarragona a les 18:00 h
D’entrada, la proposta de presentar-nos un Hamlet boig com una cabra no em feia gaire el pes. Tal volta, és el perill que contenen sempre els drames shakespearians: hi anem tot i conèixer-ne trama i desenllaç gairebé com qui visita uns parents llunyans que ja sabem què ens explicaran però no com es troben de salut. I tot i la impressió inicial, a mesura que avançava l’obra, em va anar seduint, i ja quan envien el Príncep a Anglaterra i torna vaig estar més content que un infant quan arriba i veu sa mare que l’espera fins al punt d’estar convençut que el paper de la protagonista, Rosa Serra, acaba essent un dels valors més segurs de la nit.
Per la seva llargària, Hamlet gairebé mai no s’escenifica sencera, però a les dues hores de la versió de Projecte Ingenu, que a mi em passaren com un llamp, tampoc hi vaig trobar a faltar res de les converses familiarment conegudes amb ell: l’aparició del rei fantasma, la calavera de Yorick, el fosser enterramorts, la follia d’Ofèlia, l’assassinat rere les cortines, la representació dels actors davant Claudi, el famós monòleg, els enverinaments…
La sala petita del Principal despullada, amb només una copa enmig, no fa justícia al seu nom perquè es visualitza immensa. Però els actors umplen aquest buit i la vesteixen per complet. Només disposen de dues tarimes de fusta als racons que serviran per a la susdita representació. En algun moment determinat caldran unes cadires, com ara per assistir a la susdita funció —les primeres que ensopeguen, tant se val!—, igual que tant els és si han de cantar La gavina de Marina Rossell, i les copes donaran força joc. De fons, una pantalla projectarà els ulls del monarca difunt. I se’n sentirà la veu. Les escenes de sang i fetge les suplirà en part una llum vermella —el treball d’il·luminació de Justo Gallego em pareix impol·lut— i en part l’aigua en una proposta molt original i altament suggestiva. Deixeu-m’ho reconèixer: és de les vegades que he trobat Hamlet millor i alhora de les menys sagnants.
Hamlet
Companyia: Bambalina Teatre Practicable
Adaptació i direcció: Jaume Policarpo
Intèrpret: Jorge Valle
Pròximes funcions: Del 22 al 25 d’octubre a la Sala Carme Teatre de València a les 20:30 h
Quan arribes a un teatre «nou» en temps del Coronavirus i no et faciliten cap programa de mà, ja no el cerques ni el goses demanar. Mires si identifiques cap codi QR a les cadires però tot és debades. I a cada teatre que, sortosament, tornes amb posterioritat al confinament et preguntes com se les hauran empescat per respectar les mesures sanitàries perquè notes que en això, un poc, cada terra fa sa guerra. Amb el que sí que et fixes, i té gràcia, és que al crític solen ubicar-lo en un lloc privilegiat perquè a través dels seus ulls hi han d’observar també els dels lectors —i aquesta responsabilitat ja no te’n provoca tanta, de gràcia!
Al mig de l’escenari, hi ha una espècie de cavallets de fira. L’actor, Jorge Valle, llueix una roba còmoda, relativament fresca i lleugera —sap que ho donarà tot en escena i que, al final, esquena xopa, haurà suat la cansalada. Duu uns escarpins de deambular per casa que em recorden els dels mugics russos. I va vestit tot de blau. Un ferro horitzontal separa en dues meitats els cavallets. A baix els putxinel·lis, girats d’esquena, no cobren vida; quan Valle els agafa i els penja de dalt amb una argolla talment ànecs o pollastres a un trast de plaça els percebem els rostres. Però diferentment dels animals al mercat, en el moment que esmuny una mà per dins el vestit i la treu per gesticular mentre que amb l’altra els bada i tanca la boca, és quan adquireixen vida pròpia per explicar-nos una altra vegada la immortal tragèdia del príncep de Dinamarca.
Els titelles són uns cap grossos empolainats amb uns cabells rossos en el cas de Hamlet, una barba com de patata palla, Rosencrantz, o un capell, pèl i cabells blancs, Poloni, vestits de cintura per amunt. La roba jussana són les cames del ventríloc que, si cal, es traurà una lletra de la butxaca per fer-la llegir al titella. Per donar-hi més ímpetu, si cal, s’ajudarà de les dues mans i fins i tot les obligarà a barallar-se entre si amb dos pals de fusta a tall d’espases.
Si fa no fa, són de la mateixa altura. Si això fos una peça de teatre «convencional», de ben segur que jo seria el primer a objectar que m’ha agradat més com actua en tal que no pas en tal altre, però aquí —i de ver que això m’hi ha fet pensar— només vos puc dir que Valle convenç més en determinats personatges masculins que, per mi, broda més com ara, entre d’altres el rei Claudi, Poloni o Rosencrantz —les veus estrafetes que empra per als dos darrers em pareixen senzillament superbes i inimitables. I he dit que ho broda perquè les altres potser no siguin insuperables però obtenen un nou damunt deu.
Dins el reducte dels cavallets, hi romandrà l’actor, sense parar quiet ni un instant, durant bona part de la funció, tot i que de vegades necessitarà escapolir-se’n. I nosaltres, tal volta, també ho agraïm; desconec com podria haver estat d’una altra manera l’espectacle dirigit per Jaume Policarpo perquè a mi ja m’agrada sobradament aquesta. La bogeria d’uns i les lluites caïnites d’altri resulten bones avinenteses per espargir-se a fora dels cavallets, però serà en comptades ocasions. Per la resta, Valle resta tancat dins un cercle, gens viciós, que el fa sentir còmode i transmetre-ho a un públic que s’hi lliura del primer minut ençà. El joc d’il·luminació lateral, amb un vermell sangonós puntual, també hi escau força bé.
Les reaccions o riall(ad)es del públic durant la funció són importants. O el timing a l’hora d’aplaudir. És la veritable prova de foc per als actors i el director per copsar-ne la recepció; el crític, mentrestant, en mesura els decibels perquè també ha de retre’n uns altres comptes. En aquest cas, aplaudesc com ningú, una i dues vegades; però les meves ballmanetes s’ensordeixen enmig de l’ovació dels espectadors. A la tercera, Valle no vol tornar a eixir: quan són una parella o més no saben a qui aplaudim, però en aquest soliloqui se sent massa directament interpel·lat. En un moment determinat, senyala els putxinel·lis; cerca complicitat o bé descarregar-hi part de la responsabilitat. A la quarta, el forcem a sortir i treu mig cos de darrere la cortina talment la «rata» de Poloni. «Vos esteu excedint», ve a dir-nos amb la mirada. L’aplaudesc un altre pic: les segones ballmanetes, aquest text.
