Teatre / Opinió

‘Creatura’ i el teatre català

L’èxit de la pel·lícula d’Elena Martín als premis Gaudí posa damunt la taula el paper d’impulsora i de generadora de talent de l’escena del país. Sense un teatre bo, divers i sa no s’estaria assolint el nivell actual del nostre cinema.

Els espectadors de teatre que han tingut una mica de curiositat en l’última dècada saben perfectament qui és Elena Martín. Pocs són, segur, els que van veure ‘Like si lloras’ a la Sala Beckett (2016) o ‘Wohnwagen’ a la Fundació Brossa (2017), les primeres obres del col·lectiu VVAA, del qual forma part la directora i actriu, juntament amb, entre d’altres, Anna Serrano, Clara Aguilar i Marc Salicrú. Però les següents, ‘Pool (no water)’ (2018) i ‘This is real love’ (2019), totes dues de la Beckett, ja hi va anar més gent. I encara més a ‘ARCAS’ (2021), al Teatre Lliure.

Aquest maig, estrenen al TNC ‘Baby no more’, el seu comiat com a col·lectiu. Perquè, com aquell que diu, els VVAA ja han assolit el seu objectiu. Bona part dels seus membres, tots en la trentena justa, inserits en el mercat professional enmig de la nefasta i precària dècada passada, s’ha llaurat un camí i ha estat un planter formidable d’artistes, amb Martín al capdavant. Ella, però, ha tocat el cel amb el cinema, molt més aviat que amb el teatre: ‘Creatura’ és només la seva segona pel·lícula com a directora.

Elena Martín a ‘La malaltia’, al Teatre Lliure. Foto: Sílvia Poch

És curiós que Martín no hagi gaudit de l’oportunitat de lluir-se en un teatre públic barceloní. Va tenir la mala sort de participar a ‘La malaltia’ com a actriu protagonista, aquell espectacle fallit de Juan Carlos Martel a la Puigserver del Lliure a partir d”El mal de la joventut’ de Bruckner. Res més. Segurament ‘ARCAS’ és el muntatge més fluix dels VVAA, però bé que tenien dret a fracassar una mica. I no és motiu suficient perquè, fins a aquesta primavera, no els tornem a veure… i per acomiadar-nos-en.

És difícil d’entendre per què Martín no ha tingut una corrua de productors teatrals fent guàrdia a la porta de casa seva per proposar-li projectes. També és cert que el teatre dels VVAA no és de ‘tresillo’, és a dir, que sempre han buscat el risc i l’experimentació, una certa avantguarda. Cosa que redueix molt les bústies on enviar les teves propostes. Aquí. Nord enllà se’ls haurien rifat.

'This is real Love', del Col·lectiu VV.AA, estrenada a la Beckett i en cartell al Lliure el proper desembre. Foto: Clàudia Serrahima
Elena Martín i Max Grosse a ‘This is real Love’, del Col·lectiu VV.AA, estrenada a la Beckett. Foto: Clàudia Serrahima

El cinema i l’audiovisual, avui, en aquest país, ofereixen oportunitats més engrescadores a directors i intèrprets que el teatre. I això que rodar una pel·lícula és, pel cap baix, deu vegades més complicat que muntar una obra… L’altre dia parlava amb un autor, director i actor, una dècada més gran que Martín, amb una trajectòria escènica exemplar, que em deia que tenia uns quants projectes audiovisuals sobre la taula, però que, en canvi, cap d’escènic, llevat del que estrena aquesta primavera. Un símptoma? Potser.

A ‘Creatura’, hi apareixen una bona pila d’actors i actrius de teatre de pedra picada: Oriol Pla, que està tornant a ‘Travy’ a la Biblioteca de Catalunya; Clara Segura, que és al Goya amb ‘La trena’; Àlex Brendemühl, a qui enyorem als teatres; Marc Cartanyà, capità d’Íntims Produccions… Fins i tot la música original és de Clara Aguilar, companya de Martín als VVAA.

'Travy', d'Oriol Pla, no va tenir girar perquè algú no ha volgut que en tingués. Foto: Ros Ribas
‘Travy’, d’Oriol Pla, viu una tercera oportunitat a la Biblioteca de Catalunya. Foto: Ros Ribas

De vegades, fa una mica de ràbia observar la manera com no aprofitem el talent de la gent jove. El teatre català és massa lent. I és normal que la gent es cansi i es busqui la vida en altres disciplines, fins i tot en altres llocs. Tanmateix, continua sent el centre de gravetat, fins i tot de l’audiovisual. Si el teatre no existís, molts actors i actrius haurien hagut de plegar, perquè la indústria audiovisual és més petita que la teatral. N’hi ha pocs que siguin estrelles i no trepitgin mai o gairebé mai els escenaris, com Laia Costa i Sergi López.

A les arts escèniques s’hi innova més i passen més coses. També comencen a ser més diverses. A la gala dels Gaudí, Yolanda Sey va engaltar una bona allisada a productors, directors, acadèmics i companyia, quan va remarcar que només el 7% dels nominats era no blanc. Ara mateix hi ha un bon grapat d’intèrprets racialitzats que apareixen als teatres. N’haurien de ser més, però almenys estem vivint un inici, i ja no hi ha cap gran producció del TNC, per exemple, on no es tingui en compte la diversitat ètnica. La mateixa que hi ha en un vagó de metro.

El 'Terra baixa' de Hasko Weber al Romea, el 2009, ens presentava un Manelic negre encarnat per Babou Cham
El ‘Terra baixa’ de Hasko Weber al Romea, el 2009, ens presentava un Manelic negre encarnat per Babou Cham.

Sey reclamava no haver de fer papers de negra, sinó poder passejar-se pel carrer, com qualsevol companya seva generacional. O, simplement, poder fer de catalana. Sembla una estupidesa, però no ho és. Gens. Ja fa quinze anys que vam tenir un Manelic negre (Babou Cham) i comença ser l’hora que el cinema es posi les piles al respecte. El TNC és públic, de la mateixa manera que cap pel·lícula catalana tiraria endavant sense el suport de la Generalitat.

Tot i haver persones més agosarades i valentes que es dediquen al teatre, també és cert que no sabem gestionar la velocitat. Ni un cert conservadorisme adormidor. Es permet que els xavals juguin quan estan començant, però quan es tracta d’apostar fort i convertir-los en professionals és com si els diguessin: primer, heu de passar per l’adreçador. Sort que en el terreny de les escenes híbrides, Europa és gran i les companyies i artistes que ho han arriscat tot per no passar-hi s’hi han fet un lloc.

Els VVAA estrenaran 'Baby no more' el 16 de maig al TNC.
Els VVAA estrenaran ‘Baby no more’ el 16 de maig al TNC.

Perquè sí, en els últims anys, sempre hi ha alguna pel·lícula catalana, fins i tot rodada en català, que es passeja pel món. Poques. De companyies de teatre, dansa i circ que voltin Pirineus enllà, n’hi ha almenys una dotzena que giren per Europa.

Això no obstant, perdem oportunitats. ¿Elena Martín pot ser com Stephen Daldry, Christiane Jatahy o Sam Mendes, directors de teatre que fan molt bones pel·lícules? Hauria de tenir l’oportunitat de provar-ho. Com és que no l’hem vista fent de Nora, de Maria Serguéievna, de Desdèmona? Per què ningú no li ha dit agafa el text que vulguis i munta’l?

Dels protagonistes de ‘Creatura’, només ens falta ella com a professional constant dels escenaris catalans. Alhora, era l’única directora nominada als Gaudí que té una carrera teatral al darrere. Ho sabrem aprofitar?

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close