En hem omplert la boca parlant de la generació d’autors del boom, la nascuda a finals dels anys 70, però potser hem fet poc cas als seus germans grans, els vinguts al món als anys 60. Sergi Belbel i Lluïsa Cunillé han estrenat a la Comédie Française
Als anys 80, es va rebre Josep Maria Flotats com un heroi. Venia de la companyia del ‘sancta sanctorum’ del teatre europeu, la Comédie Française, després de dues dècades de feina i èxits de tota mena a França. Aleshores, el teatre català era un nen de bolquers, que no havia tret mai el cap a Europa i que a casa s’aguantava gràcies al Teatre Lliure de Fabià Puigserver, a la feina pedagògica germanòfila de Ricard Salvat i a l’obra aixecada pels poetes durant la postguerra (Brossa, Espriu, Palau i Fabre…). França era el lloc, era una manera d’escriure, d’actuar, de posar en escena el textos.
Quaranta anys més tard, el món s’ha girat com un mitjó i el teatre francès és un més. Gaudeixen d’un sistema envejable, que ens agradaria tan sols ensumar, però a nivell estètic no són ni l’avantguarda ni la norma. La Comédie, tanmateix, continua sent un lloc important. I que el teatre català hi entri és una gran notícia. Estrenar-hi és com passar per la secció oficial de Cannes. Suposa ser al mapa. Que en dos anys i mig hi hagin vist el ‘Després de la pluja’ de Sergi Belbel (novembre de 2017) i l’‘Occisió’ de Lluïsa Cunillé (en cartell, ara) no és cap anècdota trivial.
Estem parlant de dos textos que no són nous. El de Belbel és de 1993, però amb un recorregut força important en l’off francès. El de Cunillé es va estrenar al Lliure el 2005. El d’ell és una comèdia, font d’inspiració de la pel·lícula ‘Smoking room’, editat fins i tot a Labutxaca. Podríem dir que és un dels nostres clàssics contemporanis. El d’ella és un drama fosc, metafòric, en la línia de l’escriptura sintètica i contemporània de l’autora. També el trobem en un llibre, a ‘Deu peces’ (Edicions 62).
L’obra de Cunillé, molt extensa, desigual, es troba més en la línia del que s’ha escrit a Europa en els últims trenta anys. No hi ha tanta diferència entre ella i Sarah Kane, Jean-Luc Lagarce o Marius von Mayenburg. Autors durs, d’una poètica descarnada, retratistes d’un món en descomposició. Belbel, amb una trajectòria fulgurant i molt potent als anys 90, fa anys que no estrena cap gran text, cosa que no ha evitat que, nord enllà, se’l continuï estrenant. Sense parar.
Que Tommy Milliot hagi decidit debutar a la Comédie amb el text de Cunillé és el millor de tot, ja que posa el teatre català al mapa del que interessa als joves directors europeus
Qui és millor? Doncs, no ho sabria dir. Tots dos són bons, imprescindibles per explicar on som, encara que les crítiques al seu pas per la Comédie no hagin estat per tirar coets. Ha tingut més repercussió l’arribada de ‘Massacre’ (així han titulat ‘Occisió’) que la d”Après la pluie’, gràcies a què la peça de Cunillé està conduïda per Tommy Milliot, un dels talents emergents de l’Hexàgon, dedicat exclusivament al teatre contemporani. Que hagi decidit debutar a la Comédie amb el text de Cunillé és el millor de tot, ja que és un bon aliat de cara al futur i posa el teatre català al mapa del que interessa als joves directors europeus, cosa insòlita.
Que ‘Occisió’ no hagi agradat alguns francesos, tampoc no és res dolent. França no passa per un bon moment creatiu. Però les seves institucions són centrals al continent. L’obra de Cunillé, després de la de Belbel, no és una cosa estranya que aterra a París i se’n va com el fum. Quan facin ‘Una gossa en un descampat’, de Clàudia Cedó, que no crec que trigui, es podrà explicar una història: Cunillé podria ser la seva mare. I ja estem parlant de dues generacions d’autores.
Aquí ja no en parlem del boom de l’autoria dramàtica. Perquè tenim una cartellera on veure un autor local no és cap fenomen paranormal, com en els temps en què Flotats va tornar… No hem d’oblidar que, durant anys, el que més ha exportat Catalunya han estat textos teatrals. Mica en mica han anat conquerint una ciutat, un país, fins a esdevenir una cosa seriosa. El dramaturg uruguaià Gabriel Calderón m’explicava fa uns mesos l’avidesa amb què llegien a finals dels anys 90 i a primers dels 2000 és el que els arribava de la Sala Beckett. Avui s’estrena teatre català, escrit en català, a Grècia, Alemanya, Argentina, Romania, Itàlia, Suïssa, Dinamarca, Hongria… Això vol dir una xarxa important de traductors, agents, còmplices que fan d’ambaixadors.
Un parell d’estrenes en condicions cada temporada són del tot insuficients. I no es tracta únicament de posar de llarg textos nous
Els que tenen entre 45 i 38 anys, per gruix, han portat la bandera. En són molts i molt bons. Els seus germans grans, però, sempre han estat allà i són els que havien de passar primer per la Comédie. Pau Miró va assaltar el Piccolo milanès fa temps. La Schaubühne, el Royal Court, són a tocar. Potser aleshores les nostres institucions s’adonaran de les dimensions del fenomen, com s’haurien de cuidar els nostres dramaturgs. Basta que vagin a veure ‘Justícia’, de Guillem Clua, que arriba aquesta setmana al TNC. Un tros d’obra.
Un parell d’estrenes en condicions cada temporada són del tot insuficients. I no es tracta únicament de posar de llarg textos nous, sinó també de recuperar-ne de moderns. Mentre a Europa fan Belbels, hi ha molta gent aquí que no ha vist ‘Forasters’, ‘Morir’ o ‘Carícies’. Per cert, no estaria malament que el TNC comuniqui amb bombo i platerets, com ha fet amb ‘Occisió’, totes les grans presentacions a fora dels dramaturgs catalans.
