David Verdaguer és un picapedrer de l’escena catalana. Fa quinze anys que pica pedra amb energia i un talent descomunal. Com ens diu a l’entrevista, ja ningú no se’n recorda de la companyia El Nacional No Ens Vol, amb la qual va fer una desena d’obres. Però ningú no ha oblidat l’Esteve d’‘Estiu 1993’ o el Sergi de ‘10.000 km’, dues de les millors pel·lícules que s’han rodat en aquest país en l’últim lustre. Ara aterra al Poliorama dins el repartiment d’‘El mètode Grönholm’, l’obra de Jordi Galceran que més món ha corregut des que es va estrenar. De Buenos Aires a Seül… Verdaguer és un paio divertit, sincer i conscient del país on treballa.
En la vida d’un actor, tanmateix, hi ha projectes susceptibles de canviar-te la vida. A Verdaguer li va passar amb ‘10.000 km’, aquella pel·lícula de Carlos Marqués-Marcet on una parella ens explicava la seva relació a distància. El film li va obrir moltes portes, no només les del cinema espanyol, sinó també les del teatre català. Va pujar de divisió. I ho ha aprofitat per sargir una carrera que ara l’ha portat a formar part del ‘cast’ més cobejat del país, amb Enric Cambray, Marc Rodríguez i Mar Ulldemolis.
Però no tot són flors i violes. Cada vegada, diu, li fa més respecte sortir a escena. “Cada any tinc més por”, confessa. Potser té por a convertir-se en el gran actor que sempre ha estat. A nosaltres ens agrada molt veure’l fent qualsevol paper, ja que té la capacitat de fer-nos riure per les butxaques. I, alhora, emocionar-nos.
Abans d’‘El mètode Grönholm’, el vam veure a ‘Un cop l’any’, al mateix Poliorama, va protagonitzar ‘Molt soroll per no res’, el Shakespeare més taquiller vist al TNC en els últims temps. I no ens oblidem de les obres que va fer com a membre de La Kompanyia del Lliure, de ‘Victòria d’Enric V’ a ‘El caballero de Olmedo’. A la tele, hi va tornar la temporada passada amb ‘Tabús’ (TV3), que ja té a punt la segona temporada.
