Teatre
'La guerra no té rostre de dona', 'Solitud', 'El màgic d'Oz'

De dones i nenes

Oriol Broggi torna a brillar amb la tragèdia gràcies a Clara Segura a ‘La guerra no té rostre de dona’ mentre Alícia Gorina fa una ‘Solitud’ amb pocs matisos i David Selvas aprova amb nota la incursió en el musical amb l’adaptació d”El màgic d’Oz’.

La guerra no té rostre de dona
De Svetlana Aleksiévitx
Amb: Clara Segura i Guillem Balart
Biblioteca de Catalunya
Fins al 24 de gener

Guillem Balart i Clara Segura a 'La guerra no té rostre de dona'. Foto: Bito Cels
Guillem Balart i Clara Segura a ‘La guerra no té rostre de dona’. Foto: Bito Cels

Li prova, a Oriol Broggi, la tragèdia. La tragèdia en majúscules, la que serveix per explicar el drama humà. En els últims temps, havia fet tempteigs no del tot reeixits a ‘Només la fi del món’ i ‘Assedegats’, textos importants, però potser una mica massa íntims, als quals els faltava estar inserits en un gran relat. Tampoc no disposava de Clara Segura, qui sap, com pocs, donar veu i cos i cor a aquesta mena de personatges sobre els quals cau tot el pes de la història.

La feina de Broggi no era fàcil: agafar els textos de la premi Nobel bielorussa Svetlana Aleksiévitx i convertir-los en un muntatge que emocionés i ens descrivís el patiment del poble soviètic durant el segle XX, de la Segona Guerra Mundial a l’accident nuclear de Txernóbil. I sempre amb les valeroses dones de l’URSS com a punt de referència. Aquí, la Biblioteca juga al seu favor perquè li dona profunditat i, alhora, la foscor i l’arquitectura d’un búnquer en terra de ningú.

La idea és simple: simular una entrevista en què Aleksiévitx explica tot el que sap. És gairebé un monòleg de Segura amb un Guillem Balart que agafa el testimoni quan l’estrella necessita agafar aire, canviar mínimament de lloc. L’actriu quasi no es belluga i ens ofereix un recital sobre l’estar en escena, dominar el lloc, els gestos, el text. Fins i tot quan dialoga amb la projecció de Màrcia Cisteró per introduir un fragment d’‘Incendis’ és capaç de trasbalsar-nos. Perquè activa la nostra memòria teatral i fa que veiem dos muntatges a la vegada, en un joc de miralls entre el present i el passat que ens posa al davant el millor teatre que hem vist en l’última dècada.

Tot passa com en un xiuxiueig. Amb Segura recitant-nos a cau d’orella una gran tragèdia, amb el suport d’altres dones, altres actrius, que, projectades, acaben conformant un híbrid que s’endinsa en el teatre-document i en el documental ficcionat. Una gran funció.

Solitud
De Víctor Català (versió d’Albert Arribas)
Amb: Pepo Blasco, Ona Grau, Oriol Guinart, Pol López, Laura Luna, Adriana Parra, Clara Peteiro, Maria Ribera i Pau Vinyals
TNC
Fins al 3 de gener

Pol López i Maria Ribera a 'Solitud'. Foto: May Zircus / TNC
Pol López i Maria Ribera a ‘Solitud’. Foto: May Zircus / TNC

Convertir en teatre el monòleg interior de la Mila de ‘Solitud’ no és una tasca senzilla. A la novel·la de Víctor Català hi ha diàleg, sí, però l’important és tot el que li passa a la protagonista per dins, com una dona que és una víctima de la violència dels homes, de la brutalitat dels homes, aconsegueix alliberar-se. I Alícia Gorina se’n surt només a mitges.

A diferència del ‘Blasted’ de Sarah Kane on sabia retratar molt bé aquesta part fosca dels personatges que l’espectador no sempre pot veure, a ‘Solitud’ la Mila queda un xic enterrada en la polifonia. De vegades, disposar d’un repartiment molt gran no ajuda. I trencar la quarta paret amb els intèrprets fent de narradors, tampoc. Em falta foscor, en aquesta ‘Solitud’. I acció, que no tot avanci a través de les paraules de la narradora adreçades al públic. I bona part del simbolisme ibsenià que Català va atorgar als personatges i a les situacions.

Dins aquesta funció amb pocs matisos, Maria Ribera (Mila) i Pol López (pastor) constitueixen un tàndem que brilla amb llum pròpia, el millor de l’obra. Quan es miren, salten espurnes. Ella, dona abnegada que busca una mica de llum. Ell, home jovial que li ofereix un altre món. La Mila no deixa de ser una Nora rural que es rebel·la en silenci.

El màgic d’Oz
De Lyman Frank Baum (versió de Marc Artigau i Queralt i David Selvas)
Amb: Elena Gadel, Mercè Martínez, Jordi Vidal, Robert González, Damaris Aragón, Marc Pociello, Jana Galindo i Roser Dresaire
Teatre Condal
Fins al 31 de gener

La Dorothy que han creat David Selvas i Marc Artigau és una noia d'ara. Foto: Lander Larrañaga
La Dorothy que han creat David Selvas i Marc Artigau és una noia d’ara. Foto: Lander Larrañaga

Quan surts d’un musical taral·lejant una de les cançons que has sentit vol dir que l’artefacte ha funcionat. En el cas d’‘El màgic d’Oz’, te’n vas amb ganes de més. Pensant que has vist un espectacle petit fet per sis intèrprets i amb una escenografia mínima, però que t’hauria agradat que fos molt més gran, amb més focs artificials. Perquè la feina de David Selvas i de tots i cadascun dels actors i actrius que són a escena és meravellosa. I no ens oblidem dels compositors, Arnau Vallvé i Paula Jornet, els autèntics herois de la festa.

Primer, Selvas i Artigau comprimeixen i actualitzen una història que té més d’un segle i força referents cinematogràfics. La seva Dorothy (Jana Galindo/Roser Dresaire) podria ser qualsevol adolescent primerenca del nostre temps a qui la vida li etziba una lliçó. I segon perquè converteix en súper herois els sis actors que fan tots els papers de l’auca, amb menció especial per a Mercè Martínez, que no només és la tieta de la Dorothy, sinó que fa de totes les bruixes.

El millor són les cançons. Gens infantils, amb un llenguatge musical i narratiu molt ben travat. Jornet i Vallvé fan que cada personatge s’expressi amb un estil diferent, del hip-hop a l’R&B. Si hi hagués una banda en directe, l’experiència encara hauria estat més satisfactòria.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019), la novel·la 'Continents' (Empúries, 2016), l'assaig musical 'Putos himnes generacionals' (Empúries, 2015) i el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close