Si hi ha una obsessió que ha recorregut una part de Catalunya en les últimes dècades és aconseguir produir espectacles en català que penetrin àmplies capes de la població, i d’aquí l’entestament a aixecar musicals. És aquest el camí?
Mentre es feia fosc per engegar la segona part de Mar i cel, una veu des de la platea, forta, rugosa, va cridar: “Visca el teatre en català!”. I el públic va rugir amb un gran aplaudiment, entusiasta. Semblava un xiscle vingut del passat, com si no fes prop de 50 anys que en aquest país s’intenta atorgar legitimitat al teatre fet amb la llengua pròpia, sinó esputat a mitjans de la dècada de 1970, quan tot gairebé tornava a començar i s’havien de posar els fonaments del país, també del teatre, del futur.
El que va aconseguir Dagoll Dagom amb Mar i cel, ja el 1988, és un fenomen que no s’ha produït tantes vegades. El van tornar a aixecar el 2004, el 2014 i ara visita la cartellera per última vegada per segellar l’adeu definitiu de la companyia. Han venut 150.000 entrades fins al febrer i de ben segur que podrien estar a la cartellera fins a finals de 2025 sense defallir. La temporada 2014-2015, 240.000 persones van veure Mar i cel. Seria tot un repte superar aquesta xifra.
El musical és, de nou, un fenomen de masses, un gran espectacle que ha mogut molta gent a espolsar-se la mandra per asseure’s en una platea. Per compromís amb la llengua, per homenatjar Dagoll Dagom, per gaudir d’una bona estona… Qui ho sap. I tot això sense mirar la cartera, perquè les entrades no són pas barates.
Aquesta obsessió, la de portar molts catalans als teatres, és un dels eixos fundacionals de Dagoll Dagom. Amb Mar i cel ho van aconseguir. Però ho han intentat sempre, de Flor de nit a L’alegria que passa. I no sempre han reeixit, per circumstàncies que són difícils d’explicar. El seu comiat és un avís i potser una oportunitat. Perquè no han estat sols en aquesta tasca. Però ningú no ha comptat amb els mitjans econòmics que ha tingut la companyia d’Anna Rosa Cisquella, Miquel Periel i el ja retirat Joan Lluís Bozzo.
Al TNC, ara mateix, hi ha un altre musical en català, Ànima, que també està anant molt bé de taquilla, amb més d’una funció exhaurida. Darrere hi ha una nova generació de creadors (Blanca Bardagil, Oriol Burés, Víctor G. Casademunt, Marc Gómez) i l’esperit de donar continuïtat i una nova embranzida a un gènere que sembla, a priori, el més indicat per atraure moltes persones al teatre. No té un Himne dels pirates ni la part èpica de Mar i cel. Es tracta d’una història de superació al Hollywood dels anys 30, amb una noia que marxa del poble per triomfar com a animadora a Disney amb tot en contra: és dona i és pobra.
Ànima té una factura brillant, però té poc a veure amb nosaltres. És un bon musical, sí, que hauria de tenir més vida fora del Teatre Nacional, però li falta un cert ancoratge local que expliqui per què s’ha produït a Barcelona i no a Nova York, cosa que els Dagoll Dagom sempre van tenir en compte. Van fer El mikado o Boscos endins, d’acord, però si mirem la seva trajectòria podem comprovar com van esforçar-se de manera notable per capbussar-se en la literatura del país per extreure’n material popular per a l’escena. Mar i cel no deixa de ser l’adaptació d’una obra d’Àngel Guimerà.
Té futur el musical en català? D’entrada, ho té difícil. Té difícil un nou Mar i cel, però s’haurien de poder aixecar un parell o tres de produccions per temporada amb el desig de repetir l’èxit de Dagoll Dagom. La col·laboració del teatre públic és decisiva, tot i que cal el suport del teixit privat, de persones que vulguin arriscar els seus diners. Per això és una bona notícia que Nostromo Live s’apunti al carro amb El dia de la marmota, que estrenaran al Coliseum pels volts de Nadal.
La productora que ha executat The producers, Cantando bajo la lluvia i La jaula de las locas fa anys que està sota pressió perquè aposti pel català. Darrere hi ha Jordi Sellas i, a nivell creatiu, Àngel Llàcer i Manu Guix. Però s’han resistit molt, amb l’excusa que un musical costa molts diners i que necessiten anar a Madrid per rendibilitzar la jugada.
Focus, en la seva llarga trajectòria, també ha intentat posar en marxa més d’un musical en català. L’aposta, tanmateix, mai no els ha acabat de sortir bé, tot i aliar-se amb un fenomen com Daniel Anglès. No oblidem que van poder omplir el Golfus de Roma del Condal després de la queixa, del tot raonable, d’una de les actrius en què deia, més o menys, que molt fer el ploricó per l’estat social de la llengua, però després poca gent anava al teatre a veure’ls. El plany va funcionar a mitges.
La pregunta, després de tot, podria ser directa: ens agraden els musicals? És aquesta la via segura per atraure públic a espectacles en català? No estic segur de cap resposta. Perquè mentre Golfus de Roma fregava els 40.000 espectadors la temporada 2022-2023 al Condal, al mateix teatre, la temporada passada, Escape Room 2 es col·locava a prop dels 100.000. Sense fer tant soroll. Com Fitzroy que, amb dues temporades al Borràs i una intensa gira per Catalunya, va superar els 100.000 espectadors.
Des de La jaula de las locas (2018), tampoc no hi ha hagut cap musical de la cartellera que despertés passions desaforades. Ni l’anterior gran espectacle de Dagoll Dagom, Scaramouche (2016), va aconseguir repetir fites anteriors. Per tant, podem afirmar que a Barcelona, els musicals tenen públic, però potser no és un tret característic de la ciutat. Si mirem la història, tant si són en català com en castellà, funcionen els musicals que tenen un punt d’originalitat, i no tant les rèpliques de grans èxits anglosaxons. Amb l’afegit que no disposem d’un Broadway, un West End o una Gran Vía que generin l’efecte contagi entre teatres.
Això no vol dir que haguem de llençar la tovallola a l’hora de donar batalla pel català als musicals. Madrid és un gran centre de producció, amb una cartellera on hi pot haver fàcilment una dotzena de títols. No necessita exportar-los ni que vagin de gira per l’Estat, ja que la ciutat és plena de turistes que hi van per aquest motiu, per veure-hi un musical. Però els va molt bé, a les productores, que, un cop s’esgota la funció a Madrid, poder portar-la a una ciutat com Barcelona, amb prou públic potencial.
Fins ara, l’establiment de Barcelona com a satèl·lit de Madrid en el terreny del musical no ha acabat de reeixir. Però si nosaltres no posem títols nostres als teatres, hem de saber que ho poden fer ells sense cap problema. Els en sobren. D’aquí, de nou, la importància del teixit públic per generar bons productes que puguin fer el salt als teatres privats de la ciutat. Si l’empresa privada no ho acaba de veure, el TNC té el deure de fer-ho. Ànima hauria de ser el primer d’una sèrie en una estratègia de llarg abast.
Els descreguts de 2024, no obstant, han de saber que el català gaudeix de molt bona salut als teatres. Ha aguantat molt bé el tipus en aquests últims anys de baixada social de la llengua, i continua sent-hi majoritària. La temporada passada, la dels 3 milions d’espectadors, català i castellà van estar frec a frec. I qui fa aguantar la llengua és El petit príncep i Escape Room, i tot un reguitzell d’espectacles a sales petites i mitjanes. La xarxa és forta i està ben trenada.
No hem de renunciar ni al musical ni a aixecar muntatges teatrals de gran format. L’Escape Room 2 de Joel Joan i Hèctor Claramunt és un molt bon producte adreçat a tots els públics, com també ho és Turisme rural, per exemple. O el Lapònia que arribarà a la primavera al mateix Condal, una comèdia que Cristina Clemente i Marc Angelet van estrenar el 2019 al Capitol i que ha estat un súper èxit a Buenos Aires i a Madrid.
Perquè tot acabi de rutllar, tanmateix, cal que públics i privats reforcin les sinergies. Perquè no pot ser que Lliure i Nacional estrenin bons espectacles i els matin en quatre, cinc o sis setmanes. Si La gavina de Julio Manrique és un èxit clamorós, hauria de poder viatjar a un teatre privat en breu ni que sigui per allargar sis setmanes més la bona rebuda. A on, es preguntaran, si no hi ha sales buides o per omplir? És que, al final, tot serà qüestió d’espai. I que li posem molt difícil a l’espectador.
