Teatre / Opinió

De marges i marginals

El Kunstenfestivaldesarts de Brussel·les demostra que pots col·locar-te al centre del debat teatral gairebé prescindint del teatre clàssic, amb una aposta total per la marginalitat i la paraula. I, a sobre, que la jugada et pot sortir bé.

Inaugurar un festival d’arts vives com el Kunstenfestivaldesarts amb una companyia australiana que treballa amb discapacitats intel·lectuals és tota una declaració d’intencions. O, almenys, una manera de demostrar que el teatre contemporani té accents múltiples i, de vegades, la centralitat apareix des dels marges, des dels que han estat marginats. I els australians Back to Back Theatre fa prop de trenta anys que enderroquen murs.

El 2022, al mateix festival, vam poder veure The Shadow Whose Prey the Hunter Becomes i aquest any van desplegar-hi Multiple Bad Things, una passa de gegant. Sobretot perquè és molt més ambiciosa. I és una mirada al món, més enllà de la neurodiversitat dels intèrprets. Des del punt de vista estètic, la proposta aixecada per Tamara Searle i Ingrid Voorendt, és espectacular. I, en el pla teatral, tenim uns actors i actrius que saben en tot moment què fan i per què són a sobre de l’escenari. La raó? Veuen que el món que habiten va a la deriva i també voler dir-hi la seva.

En moltes ocasions, les companyies com Back to Back parlen d’ells mateixos, dels seus problemes, que no són pocs. Però aquí miren enfora. Queda clar que el mateix missatge, executat per uns actors i unes actrius normatius, no ens hauria arribat de la mateixa manera.

Back to Back Theatre va portar 'Multiple Bad Things' a Brussel·les. Foto: Ferne Millen
Back to Back Theatre va portar ‘Multiple Bad Things’ a Brussel·les. Foto: Ferne Millen

I el que fan els ballarins de la sud-africana Mamela Nyamza? Ella, com a dona negra, sempre ha sabut que no entra en els cànons del ballet, que seria molt difícil que hi fes carrera. El 2007, va crear el solo Hatched i, mentre ella ballava, el seu fill petit pintava en escena, una manera de posar de manifest les dificultats d’una dona negra que volia ser artista. El 2018, va recuperar la peça, amb el nen convertit en gairebé adult i amb la intenció de cedir-li protagonisme, una imatge diàfana referent a passar el testimoni.

Aleshores, però, Nyamza es va adonar que molt poques ballarines negres de ballet continuaven la seva carrera. Abandonaven. I va decidir, a partir del Hatched de 2007, aixecar una peça per a un grup, amb les mateixes idees. Una obra meravellosa a on, d’entrada, veiem un conjunt de ballarines d’esquena, en un racó de l’escenari, mentre sona Le cygne de Camille Saint-Saëns. Ho farà en loop, sense parar, mentre el grup es belluga, alguna fa puntes, mouen alguns objectes. Res més.

L’espectacle s’aniran transformant en una il·luminadora reivindicació del cos, del cos múltiple, com a element artístic. Les ballarines, dones i homes, s’aniran despullant per oferir-nos una reivindicació i un esclat d’alegria. Acabaran totes descalces, vestides de vermell, ballant sons africans. On ha quedat el monyo perfecte, els cossos prims i perfilats, de musculatura gràcil i ferma? Penjats d’un fil d’estendre. Perquè els cossos africans són diferents.

'Hatched Ensemble', de Mamela Nyamza, ha entusiasmat el Kunstenfestivaldesarts de Brussel·les. Foto: Patrick Van Vlerken
Les ballarines de ‘Hatched Ensemble’ tenen poc a veure amb els estereotips normatius del ballet. Foto: Patrick Van Vlerken

La proposta de Back to Back i la de Nyamza fan que els marges, els marginals, treguin pit. I diguin: som aquí, tenim coses a dir-vos i ho fem tan bé com vosaltres. A Barcelona, portaria Hatched al Liceu. Tot i que un entorn tan conservador potser li aniria a la contra. Però no, no s’hi atreviran.

La cosa, però, no s’acaba aquí. Els responsables del Kunstenfestivaldesarts volien que Carolina Bianchi fes un espectacle sobre la prostitució a partir del mític film de Chantal Akerman Jeanne Dielman, 23, quai du Commerce, 1080 Bruxelles. El xou podia passar al carrer o en una habitació, li van dir. Però ella no es va veure amb cor de conversar amb la directora belga, va agafar la seva amiga Carolina Mendonça, brasilera com ella, i va decidir muntar una conferència a dues veus amb la manera d’escriure d’Akerman com a punt de partida i la relació amb la seva mare com a punt d’arribada.

Si els programadors belgues van fer aquesta proposta a Bianchi és, clarament, perquè la brasilera va deixar amb un pam de nas mitja Europa l’any passat amb la primera part de la seva Trilogia Cadela Força, que vam veure al Lliure a l’estiu, on es drogava i era violada en escena. Perquè sabien que Bianchi és un volcà en erupció.

Carolina Bianchi fent ''We do not comfortably contemplate the sexuality of our mothers' al Movy Club de Brussel·les. Foto: Inge Vermeiren
Carolina Bianchi fent ‘We do not comfortably contemplate the sexuality of our mothers’ al Movy Club de Brussel·les. Foto: Inge Vermeiren

El resultat és We do not comfortably contemplate the sexuality of our mothers, que a Brussel·les vam poder veure en un antic cinema abandonat del barri de Forest. Poc teatre i molta paraula, imatges de la filmografia d’Akerman i frases de la cineasta. I tot l’amor de Bianchi cap a les seves mares i amants, Virginia Woolf, Sylvia Plath, Sarah Kane i la mateixa directora belga. Una hora llarga de xerrada que finalitzava amb Bianchi i Mendonça mig despullades, estirades en un matalàs, mirant una pel·lícula.

Bianchi havia de parlar de prostitució i va acabar fent-ho de la seva vida sexual. De com li va explicar a la seva mare la vegada que la van violar. I de com li va costar fer-ho. La mare d’Akerman, és clar, també va treure el cap. Perquè les mares sempre han estat un capítol a part en la història i la de la directora va ser especialment important. Ella va tenir-ne cura molts anys i, quan va morir, al darrere hi va anar la filla, pocs mesos després.

El cinema d’Akerman sempre va ser marginal. Però ara que diuen, segons els crítics del British Film Institute, que Jeanne Dielman és la millor pel·lícula de la història, canvien moltes coses. ¿Potser va passar això perquè hi ha més dones aportant el seu criteri sobre el que és bo i el que no ho és tant? Segurament. Com també ho és que les històries de Bianchi i Mendonça ara interessen tothom i, fa una dècada, “només” haurien interessat les dones.

Elias Sanbar (al centre) parlant de Mahmud Darwix a la Maison Poème de Brussel·les. Foto: Manou Broben
Elias Sanbar (al centre) parlant de Mahmud Darwix a la Maison Poème de Brussel·les. Foto: Manou Broben

I Palestina, què? Amb la massacre de la franja de Gaza en marxa, al Kunstenfestivaldesarts han fet una aposta per la poesia. Fa uns anys que el certamen belga convida alguns poetes a la fantàstica Maison Poème de Brussel·les i res millor que sentir la veu dels palestins de la mà de Mahmud Darwix a través de les traduccions d’Elias Sanbar, l’home que l’ha portat al francès, amic del gran autor d’Al-Birwa.

Darwix és un autor majúscul, poeta d’un poble, segons Sanbar, que no existeix, a qui se li ha negat la seva existència. Un poble que no només es troba als marges, sinó que es dona per oblidat. Aquí, però, també hi ha lloc per a l’amor. Fins i tot quan vius la pitjor de les vides, errant, l’ésser humà busca allà on sigui una mica de passió. Aquesta és una de les lliçons de Darwix.

La poesia, al Kunstenfestivaldesarts, ofereix centralitat. Enguany volen parlar d’intimitat i de memòria i van anar a buscar Darwix. L’any passat pretenien centrar-se en les llengües maternes, i van trobar en l’autora libanesa Mirene Arsanios, autora del fantàstic Notes on Mother Tongues, un punt de referència. A sota, hi ha el teatre, la dansa, la performance, les instal·lacions. Per sobre, l’art més marginal, la poesia, que acaba sent central quan es tracta de mirar el món. N’hauríem d’aprendre la lliçó.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close