Teatre / Opinió

De què serveix un teatre públic?

Tant a Europa com a casa nostra, els teatres públics són el motor del món escènic local i nacional: marquen tendència, arrisquen, fan apostes, descobreixen veus, però també consagren i consoliden. Han estat fent això el Lliure i el Nacional a Catalunya en els últims anys? No sempre.

En l’última època de Sergi Belbel com a director del TNC, se les va haver de sentir de tots els colors per mor de la producció d’Agost, l’obra de Tracy Letts protagonitzada per Anna Lizaran. Alguns es van queixar que era una obra “massa comercial” per a un teatre públic. Tanmateix, és encara avui el muntatge del Nacional que més espectadors ha arrossegat de la seva història: 86.000 en dues temporades.

Agost va estrenar-se a les Glòries el 2010 tres anys després de pujar a escena per primer cop a l’Steppenwolf Theatre de Chicago i dos anys més tard de fer-ho al National Theatre londinenc. En un moment en què la peça de Letts s’estrenava, sobretot, a teatre públics europeus, del Dramaten d’Estocolm al Burgtheater de Viena, per una senzilla raó: requeria un repartiment molt extens que a Barcelona va ser de tretze actors i actrius, a banda d’una escenografia mastodòntica. I cap empresa privada va voler arriscar-s’hi.

Avui dia, en aquesta banda de món, les obres amb més de quatre o cinc intèrprets són únicament factibles si les sufraga una institució pública, tant si són grans èxits internacionals com si són apostes locals. Si en són menys, públics i privats competeixen. Si en són més, gairebé no hi ha litigi: o la fa el públic o adeu-siau. Per això, dramaturgs, companyies i productores independents tenen un espai tan petit per créixer.

'L'emperadriu del Paral·lel', de Lluïsa Cunillé, és l'última obra d'Albertí com a director del TNC. Foto: May Zircus/TNC
‘L’emperadriu del Paral·lel’, de Lluïsa Cunillé, va ser l’última obra d’Albertí com a director del TNC. Foto: May Zircus/TNC

En els últims cinc anys, per exemple, només dos dramaturgs catalans han estrenat en una sala gran: Lluïsa Cunillé, amb L’emperadriu del Paral·lel (2021), i Guillem Clua, amb Justícia (2020). Totes dues al TNC. Al Lliure, cap. En un moment en què l’autoria catalana està rebentant taquilles a la ciutat, amb els teatres privats rendits a l’evidència de la qualitat i la popularitat dels nostres dramaturgs. Curiós.

I dic ‘curiós’ perquè si anem a Europa, els teatres públics tenen claríssim què han de posar de llarg i per qui han d’apostar quan es parla d’autoria i de sales grans: els seus contemporanis. Cada temporada, almenys un parell d’autors vius hi estrenen. I no parlo dels anglesos, que són una fàbrica de crear autors, sinó també d’Alemanya, Itàlia i, fins i tot, França. Per què ho fan? Perquè una de les missions dels teatres públics és oferir l’oportunitat als dramaturgs perquè puguin expandir-se i aixecar grans obres.

No tot ha de sortir del públic, tanmateix. Per exemple: el Prima facie de Suzie Miller, a Londres, es va estrenar al Harold Pinter Theatre i no al National Theatre. I va guanyar tots els premis. A Barcelona ha arribat al Poliorama de la mà de Producciones Teatrales Contemporáneas, una productora i distribuïdora madrilenya que també treballa amb teatres públics. Com passa aquí amb Bitò o La Brutal.

Vicky Luengo fent 'Prima facie', de Suzie Miller. Foto: Javier Naval
Vicky Luengo fent ‘Prima facie’, de Suzie Miller. Foto: Javier Naval

Alguns potser pensen que no hi ha cap diferència entre estrenar al públic o al privat. Però sí. Després de veure el recital de Vicky Luengo amb el Prima facie espanyol, em vaig preguntar com hauria estat el muntatge si hagués vingut del Centro Dramático Nacional o s’hagués posat de llarg al Lliure. Segurament, tindria una escenografia més polida i el director hauria tingut tics menys populistes, com obrir els llums de platea en l’última escena.

És com la diferència que hi havia entre el The party que va fer Belbel al mateix Poliorama o veure la pel·lícula de Sally Potter. Dues visions totalment diferents. Al Jauría que va passar pel Romea, tanmateix, no hi havia aquests apunts ‘comercials’ i la raó passa perquè la producció original venia del desaparegut Teatro Kamikaze madrileny, un espai privat amb vocació pública que aquí podria ser La Villarroel. Moltes de les funcions que s’hi fan, podrien estar a la Sala Petita o al Lliure de Gràcia i no desentonarien gens.

El teatre públic, en principi, posa l’art per sobre de la taquilla. Això no vol dir que Lliure o Nacional no hagin de vendre entrades. Estan tan obligats a fer-ho com els altres per moltes raons però, sobretot, perquè si no obtenen recursos propis, no són viables. Els privats, alhora, no poden oblidar l’art, que com a mínim ha d’estar al mateix nivell que la taquilla. Especialment, perquè tots reben molts diners de les administracions per sostenir-se.

Enric Auquer i Raquel Ferri a la tercera part d''El día del Watusi'. Foto: Kiku Piñol
Enric Auquer i Raquel Ferri a la tercera part d”El día del Watusi’. Foto: Kiku Piñol

A diferència del privat, l’objectiu del públic no és fer negoci. Però, ha de renunciar-hi? Aquesta és la gran pregunta. A Londres, et diran que ni parlar-ne, que si estrenen una obra que funciona, ha de seguir corrent en altres teatres per així finançar el risc en altres projectes. A Berlín, generar recursos propis vol dir gires internacionals: la Schaubühne, per exemple, aconsegueix tants diners de taquilla com de moure pel món el que estrena.

El que normalment oblidem a casa nostra és que el teatre públic també consagra i consolida. Que una gran actriu o un gran actor, o un director, puguin fer una peça espaterrant a la Sala Gran o a la Fabià Puigserver fora part de la seva feina. Això de deixar empremta, aquell muntatge que els espectadors mai no oblidaran. La funció definitiva o la demostració que estem davant d’un gran artista. Podrem tornar a parlar d’Enric Auqué sense El día del Watusi? De Laura Aubert sense Els Watson? D’Àgata Roca sense L’imperatiu categòric?

Els públics també han de ser terrenys per a oportunitats. És curiós, per exemple, que un dramaturg que ha demostrat tantes coses com Llàtzer Garcia tingui ara l’ocasió de provar-se lluny de la zona de confort a La Villarroel, amb Les mans. O que La Calòrica no hagi fet encara una sala gran quan Le congrès ne marche pas era ideal per a la Puigserver. O que Josep Maria Miró estigui estrenant la seva trilogia unipersonal lluny dels públics: El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc va arribar al Romea i La majordoma s’estrenarà al Heartbreak Hotel.

'Le congrès ne marche pas' és la segona coproducció del Lliure amb La Calòrica després de 'Feísima Enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I'. Foto: Sílvia Poch
‘Le congrès ne marche pas’ és la segona coproducció del Lliure amb La Calòrica després de ‘Feísima Enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I’. Foto: Sílvia Poch

I no ens oblidem de la gosadia. Els privats s’esmercen per anar sobre segur o, almenys, minimitzar riscos, tot i que posar en circulació un ‘producte’ cultural mai no n’està exempt. Ja pots tenir les estrelles més rutilants dalt de l’escenari, que de vegades la cosa no tira. Hi va haver una època en què Koltès o Bernhard podien veure’s al teatre privat de la ciutat, però això va passar i aquí vam perdre bous i esquelles. Avui seria molt difícil que un Fosse o una Kane trepitgessin una sala de més de 300 espectadors.

Per altra banda, tenim els artistes i les companyies que fan teatre d’una altra manera, no tant com fa cinquanta anys. Aquests o passen pels públics o és molt difícil que algú els programi. Després giren per mig món i són els noms que coneixen del teatre català nord enllà. I en un sistema com el nostre, on hi ha diners de les administracions arreu, potser ha arribat l’hora de poder veure’ls en nous espais. Em puc imaginar perfectament Opening night al Coliseum i Una illa al Goya.

Joan Sentís i Míriam Moukhles a 'Nodi: de gossos i malditos'. Foto: Pol Naranjo
Joan Sentís i Míriam Moukhles a ‘Nodi: de gossos i malditos’. Foto: Pol Naranjo

El que es produeix als teatres públics pot i ha de tenir més vida a la ciutat. Cada temporada, almenys tres o quatre coproduccions del Lliure i del Nacional haurien de poder continuar veient-se en altres teatres. Alhora, els públics haurien de poder rescatar muntatges de les sales de proximitat per donar-los més visibilitat. Un exemple clar: Nodi: de gossos i malditos, de La Moukhles & Sentís. En una altra època, passava.

Els públics poden fer més del que fan. També és cert que són massa pocs: a Madrid mateix hi ha el doble d’espais públics que a Barcelona. Tenen molts reptes i una professió que viu, en general, de manera molt precària. D’aquí que els demanem la lluna.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close