Teatre / Opinió

De Susanne Kennedy a Midori Kurata: les dones que manen

El Kunstenfestivaldesarts de Brussel·les agafa el pols de la creació contemporània amb propostes provinents de tot el món, liderades per dones, que difícilment arribaran a casa nostra. I és una autèntica llàstima.

No hi ha dubte que per al bon desenvolupament de les arts escèniques locals és necessari mantenir una certa connexió amb l’exterior, conèixer de primera mà què es fa no només a Europa, sinó al món. Per tenir una idea de si anem en paral·lel, més avançats o endarrerits. I per estar al cas de l’avantguarda no hi ha lloc millor que el Kunstenfestivaldesarts de Brussel·les, pàtria dels rars, dels inclements i, sobretot, de la diversitat.

A Brussel·les, durant el mes de maig, hi ballen i hi actuen artistes procedents dels cinc continents, i en un cap de setmana hi podem veure gent de Berlín, Estocolm, Kyoto, Bombai, Atenes, San Francisco, Abidjan, amb arrels diverses i produccions de tota mena. Hi cal ser per viure-ho i veure-ho. El típic espectacle del Kunstenfestivaldesarts, allò que empeny i que promou, és el que van protagonitzar Adam i Amina Seid Tahir, dos germans suecs d’origen eritreu, a ‘several attempts at braiding my way home’. L’Adam, sol, desfà una trena, una xarxa submarina, i ens submergeix en un espectacle hipnòtic que crea un nou folklore afro-nòrdic, amb un rerefons queer molt potent.

'several attempts at braiding my way home', dels suecs Adam Seid Tahir i Amina Seid Tahir. Foto: Amina Seid Tahir
‘several attempts at braiding my way home’, dels suecs Adam Seid Tahir i Amina Seid Tahir. Foto: Amina Seid Tahir

L’espectacle dels germans Seid Tahir no ens canviarà la vida, però ens permet descobrir noves narratives escèniques vinculades a les noves comunitats europees, o com persones de procedència diversa dialoguen amb les societats d’acollida. També podem comprovar fins a quin punt els directors dels festivals furguen en la matèria per oferir el millor material als seus espectadors. A finals de mes, per exemple, els catalans Ça marche hi portaran Los figurantes, una peça dirigida per Nico Jongen i estrenada al TNT de Terrassa el 2020, coproduïda pel Lliure, la Nau Ivanow i Conde Duque (Madrid).

El que tothom volia veure era, tanmateix, l’estrena mundial de la directora alemanya Susanne Kennedy, ANGELA (a strange loop), creada en col·laboració amb l’artista visual Markus Selg. És una de les artistes del moment, de qui el 2020 (just abans de l’esclat de la pandèmia) vam poder veure al Lliure una versió de Les tres germanes que encara ens retrona, perquè no havíem vist mai res d’igual, sobretot estèticament. Kennedy porta uns anys com la més agosarada del continent. Desenvolupa un treball interpretatiu bestial amb actors i actrius amb peces que es belluguen entre la instal·lació i l’obra coreogràfica, sempre amb el text com a punt de referència.

'ANGELA (a strange loop)', de Susanne Kennedy i Markus Selg ha tingut la seva estrena mundial al Kunstenfestivaldesarts. Foto: Julian Roder
‘ANGELA (a strange loop)’, de Susanne Kennedy i Markus Selg ha tingut la seva estrena mundial al Kunstenfestivaldesarts. Foto: Julian Roder

Kennedy fa aquí una immersió profunda en el cervell d’una dona apàtica, potser malalta, i crea realitats a partir dels somnis i dels patiments. És com si ens relatés el deliri del seu personatge, acompanyat de la seva parella, la mare i una amiga. Un viatge que flirteja amb la ciència-ficció i el gènere, amb aquesta estranya dissociació que ens provoca el playback marca de la casa, ja que dels intèrprets no ens arriba la seva veu, sinó la d’altres veus pregravades.

Portes que s’obren i es tanquen com en una comèdia, o com en una pel·lícula de terror. Kennedy juga amb la nostra percepció de la realitat i amb el relat, ja que planteja la peça com un episodi televisiu. Hi ha un drama (una noia que pateix a casa) i una trama interior. I tot és possible. “Què és estar viu? Què significa patir? El personatge sembla haver arribat a un punt crucial i indefugible de la seva vida en què el seu cos diu ‘no’ i ha d’exiliar-se d’ell mateix”, explica Kennedy. Tot el que ens explica és alhora somni i realitat.

Sarah Vanhee ha estrenat 'Mémé' a Brussel·les. Foto: Bea Borgers
Sarah Vanhee ha estrenat ‘Mémé’ a Brussel·les. Foto: Bea Borgers

Sarah Vanhee, en canvi, sempre parteix d’alguna cosa concreta, palpable. A Oblivion, que vam veure al Lliure el 2020, omplia el teatre amb les escombraries que havia amuntegat durant un any. Mémé no hi té res a veure. O potser sí, perquè també mira enrere, ja que reconstrueix la història de les seves dues àvies, la Mémé del títol i l’Oma, dues dones que van estar al servei de marits i fills (molts). Vanhee utilitza titelles, roba, ombres xineses i el seu fill per recuperar un passat femení que no es troba tan lluny. És un trajecte emotiu, sincer, que, a més, col·loca en primer nivell el flamenc occidental, un dialecte neerlandès molt viu. I que passejarà per mitja Europa.

Aquest és, precisament, un dels espectacles que seria necessari que vingués. No només pel tema lingüístic, per com una artista de primer nivell europeu es relaciona amb la llengua materna, sinó per com ho fa, per com rescata unes vides tan corrents i comunes. També és el muntatge més assequible de l’artista belga.

Lenio Kaklea (al mig) crea un bosc en escena a 'Αγρίμι (Fera)'. Foto: Marc Domage
Lenio Kaklea (al mig) crea un bosc en escena a ‘Αγρίμι (Fera)’. Foto: Marc Domage

Si Kennedy i Vanhee són l’avantguarda consolidada, la grega Lenio Kaklea va pel camí de ser-ho. A Αγρίμι (Fera), ella i dos ballarins esdevenen feres salvatges en un bosc de columnes. Per l’energia, per la definició del moviment, en un primer moment vam pensar que érem davant la reencarnació del gran coreògraf israelià Hofesh Shechter, qui, per cert, fa temps que no veiem a Barcelona. Però de seguida vam comprovar que Kaklea anava per altres camins més abstractes. L’animal i el bosc, la caça i la sexualitat. Vam veure l’espectacle a La Raffinerie i ens hauria encantat veure’l al Parc Duden, on passarà aquesta setmana, potser el seu espai natural.

Les dones marquen el pas, a Europa i arreu. La coreògrafa japonesa Midori Kurata va oferir l’espectacle més singular, Family portrait. Un bon dia el seu marit li va explicar que havia contractat una assegurança de vida, amb tots els beneficis que tindria si morís en aquell precís moment. Això la va fer parar boja, fins al punt d’aixecar una peça esplèndida al respecte, amb una família de pega i el Trencanous sonant de fons.

Kurata, fins poc abans de l’estrena, va disposar d’un corredor d’assegurances real en escena, cosa que li anava molt bé per seguir en la seva línia de dansa documental. Però va dimitir. Tanmateix, va crear una família esplèndida formada per gent relacionada amb el teatre i la dansa que posen en qüestió la conveniència de continuar vivint, o no. Family portrait és una peça divertida i exigent que ens fa dubtar encara més d’aquest món en crisi on sembla que és millor morir-se perquè els teus visquin millor, sobretot si ho fas just l’endemà de renovar la pòlissa. La diferència rau entre cobrar 5 milions de iens o quedar-te igual (de pobre).

'Family portrait' és l'últim espectacle de la coreògrafa japonesa Midori Kurata. Foto: Yulia Sko
‘Family portrait’ és l’últim espectacle de la coreògrafa japonesa Midori Kurata. Foto: Yulia Sko

La coreògrafa japonesa li va encarregar el text de la peça a Jun Tsutsui, dramaturg d’Osaka, i li va demanar que escrivís en el dialecte japonès occidental. La poeta nord-americana d’origen libanès Mirene Arsanios, a la Maison Poème, ens havia explicat hores abans com havia perdut les seves llengües maternes (àrab i espanyol) en el trànsit cap a Mont-real. Una lectura simple i sense teatralitzar que, com Vanhee, sap recuperar la memòria de les dones i preguntar-se per què, d’on prové aquesta mania d’aniquilar passats.

El Kunstenfestivaldesarts ens ofereix una manera de veure el món del tot. Sí, des de la parcialitat del teatre, el moviment i la paraula. Però món, també. Dona veu a les que no n’han tingut, des d’una diversitat de punts de vista impossible d’assolir a cap lloc més en tres dies. A Brussel·les hi ha hagut algunes de les dones que manen i que ens agradaria veure desfilar per Barcelona en el futur pròxim. Per obrir horitzons i mires. Per conèixer, també, el seu món.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close