David Selvas ha estrenat una meritòria versió de ‘Romeu i Julieta’ al Poliorama, amb Nil Cardoner i Emma Arquillué en els papers protagonistes. Però, què passaria si un director en la vintena tingués l’oportunitat de fer el clàssic de Shakespeare?
Tot director, sobretot quan comença, dirigeix per a la seva generació. Vol que els seus vagin al teatre, la gent de la seva edat. I sovint s’envolta de professionals amb qui ha crescut, d’intèrprets a tècnics. Sempre ha estat així. Basta fer un cop d’ull a les obres que van dirigir fa quinze anys Àlex Rigola, Oriol Broggi, Carol López o Calixto Bieito per comprovar-ho. Però arriba un dia en què es fan grans i alcen o baixen la mirada per comprovar que hi ha més gent, que necessiten parlar d’altres coses.
I, sobretot, quan superen la quarentena i se n’adonen que ja no són joves i observen amb nostàlgia els que hi ha per sota. Aleshores, decideixen apropar-se a la joventut. Potser tenen fills adolescents o estan amoïnats pels xavals, tema recurrent, aquesta preocupació pels joves, que què en farem, què els passa, com és que són així.
La qüestió és que les oportunitats, per als joves, escassegen. Ara més que mai. O almenys des de fa una dècada. I és normal que Nil Cardoner i Emma Arquillué s’agafin a ‘Romeu i Julieta’ com un clau roent, a la producció que La Brutal ha estrenat al Poliorama. Un versió sòlida de Joan Yago que, dirigida per David Selvas, compta amb altres joves, com Guillem Balart, Albert Baró, Pau Escobar i Adrian Grösser. Intèrprets que, llevat de Balart, que va fer un Hamlet de nota fa uns mesos, no tindran, ni han tingut, gaires ocasions de foguejar-se de valent amb un clàssic. I menys amb Shakespeare.
‘Romeu i Julieta’ es presta a l’experimentació, al retoc, a l’adaptació. N’hi ha versions a cabassos. El 2011, els joves d’aleshores, Carlota Olcina, Marcel Borràs, Nao Albet, Bernat Quintana i Pol López, van canviar l’ordre dels factors per fer ‘Julieta & Romeo’, amb Marc Martínez al comandament, en un intent d’oferir més protagonisme a Julieta. Yago, en la versió actual, manté un cert equilibri.
I no hi ha dubte que l’obra de Selvas aconseguirà portar joves al Poliorama. No acabo d’entendre per què els joves de famílies amb jardí a casa, com els seus Capulet i Montagú, es barallen a ganivetades, com si fossin pinxos de suburbi. Però això només és un petit detall. Perquè la peça, reduïda a una hora i tres quarts, funciona molt bé, et manté clavat a la cadira i fa que t’empassis com si res una història ben boja, en què una noia i un noi es coneixen en una festa, s’enamoren, es juren amor etern i l’endemà es casen. Al cap de dos dies, tots dos estaran morts. Has de ser Shakespeare perquè et comprin un ‘guió’ així…
L’obra parla de moltes coses, però especialment ens mostra les dificultats dels joves per subvertir la història, els entrebancs que han de sortejar per obrir-se camí, com el teu cognom, el teu origen, et marca de per vida. I Shakespeare ho porta a terme amb un relat amorós, on no hi sobra sang (Yago s’ha estalviat algun mort).
Aquesta temporada i la passada, tenyides per la pandèmia i amb els postadolescents entonant l’himne dels Sex Pistols ‘No future’, la joventut és un tema recurrent. Hem tingut produccions com ‘La malaltia’, de Juan Carlos Martel al Lliure, ‘Heroïnes o res’, d’Ivan Morales al TNC, ‘Assedegats’, d’Oriol Broggi a la Biblioteca de Catalunya. I ara podrem veure l”Ofèlia’ de Rigola al Grec. I tantes més.
Sovint es tracta de directors amb una edat que decideixen posar el seu granet de sorra al debat. I no direm que no estigui bé. Però m’hauria agradat veure què han de dir-hi, precisament, els joves. Com hauria fet Oriol Puig (‘Karaoke Elusia’) ‘Romeu i Julieta’? O Juana Dolores Romero. O la companyia Produït per H.I.I.I.T., que se’n van sortir prou bé amb una versió de Llàtzer Garcia del ‘Look back in anger’ de John Osborne. O els VV.AA., que ja van tirar endavant el seu ‘Romeu i Julieta’ contemporani amb ‘This is real love’.
Quan Les Antonietes començaven, per exemple, van servir-nos un memorable ‘El mal de la joventut’, el clàssic de Ferdinand Bruckner. Mentre Jordi Casanovas deixava clar, abans d’estrenar ‘Lena Woyzeck’, ‘Wolfenstein’ o ‘City/Simcity’, que si no tenies vint anys no podies entendre res. En aquell temps, principis de segle XXI, Nao Albet i Marcel Borràs que, com aquell qui diu, acabaven de sortir de l’institut, portaven piles de xavals al Lliure a veure ‘Guns, childs and videogames’ i, fins i tot, s’atrevien amb un ‘Hamlet’, com aquell magnífic ‘HAMLE.T.3’.
Ara es veu que només interessa que homes de 40 o 50 anys ens expliquin què és ser jove. Evidentment que qui dona la cara són intèrprets en la vintena, però ningú no està obrint les portes als creadors d’aquesta edat perquè ens diguin com ho veuen, ells. Dubto que agafessin ‘Romeu i Julieta’ com a intermediari, on el component masculí és abassegador per molt maquillatge que li posis. Basta veure que dels nou actors que hi ha al Poliorama, només hi ha dues actrius.
L’obra de Shakespeare té allò que deia a Broggi respecte a ‘Hamlet’, que segur que trobes un gruix de públic prou nombrós que vulgui pagar-ne una entrada, sobretot quan fa uns anys que no se n’ha tirat endavant cap gran producció. Si aconsegueixes que, a banda dels de sempre, hi vagin els que, segons les enquestes, no posen mai un peu al teatre, millor.
El problema continua sent el mateix i és com un peix que es mossega la cua. Els joves no van al teatre. I no hi ha obres “per a joves”. A Europa, saben des de fa temps que si vols que la canalla ompli les platees has de fer que la seva generació digui la seva, que creixi, que s’estavelli i que triomfi. Tots els grans teatres disposen de projectes al respecte, d’Anvers a Berlín.
Aquí, de tant en tant, una cara sense arrugues, potser ja una estrella del cinema o la tele, protagonitza un cartell. Això no obstant, el pastís gros se’l reparteixen els del tap generacional, un modisme que no passa de moda. Si fan un cop d’ull a les programacions dels teatres públics de la temporada que ve, comprovaran que no és cap broma. Els xavals seguiran passant gana, sense gaires oportunitats, als teatres petits i sense pressupost, desitjant que algú s’assabenti que hi són.
