Es pot representar des d’un escenari l’apocalipsi vital dels nostres dies sense fer-te combregar amb rodes de molí? El col·lectiu VVAA ho intenten amb ‘Arcas 2020’, una peça generacional que no és el millor que han fet, però que és el millor que podien fer.
Quan al final de la tragèdia, Èdip es treu els ulls perquè ja no aguanta més la realitat ens està enviant un missatge. L’oracle ja li havia dit que seria l’assassí del seu pare i el marit de la seva mare. Ell havia viscut en l’engany i no havia fet res per contrarestar-lo. A ‘Arcas 2020’, Blai Juanet també s’esgarrapa les còrnies fins a quedar cec quan se n’adona que l’esperança és una quimera, que el vaixell que navega a la deriva per un mar apocalíptic seguirà així fins al final dels dies, que les aigües no baixaran com a la faula bíblica. I ell prefereix no veure.
Just després, poc abans del gran final, Laura Weissmahr, la dona que ha donat de mamar a tota la tripulació, demana disculpes per tot el que han fet, per tot el malbaratament, i, com un capellà, es perdona. Ella emet la diagnosi i ella mateixa es redimeix. No calen intermediaris amb el més enllà.
‘Arcas 2020’ és un deliri. Un somni. Potser un malson que, en acabar, fa que el públic aplaudeixi entusiasmat. Una platea formada per gent entre els 20 i els 30 a qui no veiem sovintejar els teatres i que va exhaurir les localitats del Lliure de Gràcia en un tres i no res. Als que pentinem canes ens sorprèn la reacció, tot i que l’espectacle ens ha agradat molt, sobretot perquè els VVAA segueixen el seu camí, continuen embolicant els escenaris, disparant música a tot drap, plantejant preguntes generacionals. De derrota en derrota fins a la derrota final?
I aquí hi veig una accentuació del seu vessant més kitsch, amb tocs de ciència ficció dels anys 50 del segle XX, amb efectes tronats estil ‘Creature From The Black Lagoon’, als quals els podem sumar una cosa ben catalana: un vestuari de festa major contemporània que ja ha conegut Comediants i La Fura dels Baus. Si Joan Font i Carlüs Padrissa passen pel Lliure, estic segur que la proposta dels VVAA els encantarà.
Algun dia haurem de parlar de la gran vàlua dels tècnics d’aquesta generació que voreja els 30 anys. Perquè Marc Salicrú i Clara Aguilar, cadascú des del seu podi, són els grans artífexs d’aquesta proposta i són, sens dubte, els que han trencat el sostre de vidre de la seva quinta. Un grup d’intèrprets, directors, autors i tècnics que pugen amb una força descomunal però que no ha tingut gaires oportunitats de dir la seva, d’explicar-nos com veuen el món.
Hi ha dues tendències clares. N’hi ha que lloen Stalin i busquen provocar els pares. N’hi ha què parlen de l’amor i de l’apocalipsi des de la intimitat. N’hi ha que caminen despullats sobre l’escenari. N’hi ha que es vesteixen com a criatures abissals. N’hi ha que ens diuen què hem de pensar. N’hi ha que ens diuen: penseu el que vulgueu. N’hi ha que creen per als que tenen 50 anys. N’hi ha que ho fan per als que són com ells. N’hi ha que van sols. I n’hi ha que treballen en grup. Entre Juana Dolores i els VVAA hi ha un abisme. Tenen la mateixa edat i vagin a saber qui estarà fent teatre d’aquí a una dècada.
Adreçar-te a la teva generació és central quan et dediques a qualsevol art. Quan comences, necessites anar a buscar el públic i sempre és més senzill que et vinguin a veure els teus que no els més grans. És més fàcil encisar-los, que et comprin el discurs, una estètica, i t’entenguin. És el que ens va a passar molts quan vam veure el ‘Plou a Barcelona’ de Pau Miró o el ‘Sé de un lugar‘ d’Iván Morales, o aquell ‘Titus Andrònic’ d’Àlex Rigola o el ‘Siena’ de La Veronal, una mica més grans o una mica més joves, però dins la mateixa òrbita.
Els VVAA han estrenat la seva primera producció amb el Lliure quan ja tenien el públic al sac, així com els va passar a La Calòrica amb ‘Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I’. Cap dels dos, tanmateix, ha tocat el cim quan han arribat els diners per produir, per poder plantar un pop inflable gegant en escena o comptar amb ‘partners’ de luxe (Blai Juanet o Mònica López). A mi encara em ressonen imatges de ‘Pool (no water)’, la brillant col·laboració dels VVAA amb Íntims, o d’‘Els ocells’.
Aquestes companyies, aquests artistes, necessiten fer quilòmetres i estic segur que amb una bona embranzida institucional els podríem tenir de gira europea en un parell d’anys. Hi ha molt de Philippe Quesne i Fabrice Murgia en aquest ‘Arcas 2020’. I no crec que hi hagi gaires diferències entre un francès de 30 i un català de la mateixa edat. El mateix futur gris, la mateixa merda, que dirien a La Calòrica. Als VVAA seria molt fàcil comparar-los a Comediants o La Fura. Però ells també s’ho han de creure…
