Teatre

Dependre (massa) de la taquilla

La pandèmia ens ha obligat a veure el món d’una altra manera i, sobretot, a tirar per terra les teories mercantilistes que regien la cultura des de la crisi de 2008. Amb aforaments màxims del 50%, queda clar que omplir els teatres al preu que sigui no pot ser el primer manament dels espais públics.

El 2011, el conseller de Cultura d’aleshores, Ferran Mascarell, era conegut per passejar-se pels teatres públics de Barcelona clavant esbroncades a tort i a dret. Mentre el govern retallava dràsticament la partida destinada a les arts, instava els directors dels equipaments a ‘canviar’ el xip i fer tot el possible per augmentar els ingressos propis amb l’objectiu final que arribessin a ser el 60% dels seus pressupostos.

La fita de Mascarell era aleshores impossible. Sense una llei de mecenatge estatal, només es podia aconseguir reduint fins al límit les aportacions governamentals i convertint els teatres públics en llocs desnaturalitzats, on s’hi estrenessin només obres que podries veure a qualsevol lloc. Tanmateix, aquella doctrina es va convertir en norma i, retallada rere retallada, ningú no va discutir que els teatres públics havien de fer diners.

Julio Manrique fica 'Les tres germanes' dins una urna de vidre. Foto: Sílvia Poch
Julio Manrique va poder fer ‘Les tres germanes’ al Lliure així com l’havia pensada abans de la pandèmia. Foto: Sílvia Poch

Fins ara. Perquè ara, amb les platees reduïdes al 50% des de fa molts mesos, ningú no pensa a fer diners, sinó a sobreviure. I es pot sobreviure amb dignitat, tot esperant temps millors, o esllanguir-se fins a que no quedi res de tu. Queda clar que els teatres han apostat per la primera opció. Perquè la doctrina oficial ha canviat.

Fa tres anys, qualsevol director de teatre públic hauria hagut de plegar si, al final de temporada, hagués mostrat xifres d’ocupació del 40-45%. És el que passarà al juny, però ningú no estarà obligat a dimitir. Per què? Doncs, perquè vivim temps excepcionals i les administracions, en part, així ho han entès. Per això, la Generalitat completa les taquilles de cada funció, tot oferint un 15% del que cada teatre hauria recaptat.

Estem parlant d’entre 200 i 2.000 euros per funció. Si els multipliquen per totes les sales del país i tots els dies que els teatres porten oberts en les condicions actuals, veuran que són molts diners, que serveixen perquè la màquina segueixi en marxa i que, al final de la temporada, seran vitals per quadrar els números. Serveixen perquè no estiguem veient monòlegs a dojo, sinó muntatges ‘normals’, com si no hagués passat res. Són, però, fons d’emergència.

A la Biblioteca de Catalunya, ha pogut pujar a l’escenari ‘Canto jo i la muntanya balla’. Foto: La Perla 29

No es podrien quedar, aquests diners? No podríem abandonar per sempre la doctrina Mascarell? No podríem fer que els teatres públics no hagin de dependre tant de la taquilla? A la resta d’Europa, Madrid inclòs, importen molt més altres coses que la caixa que fas a finals d’any. Aquí, des de fa una dècada, no. A final de temporada, sembla que només compti quanta gent ha vingut al teu teatre. Quan tens un teatre privat, és el més normal del món. Quan en gestiones un de públic, hauria de ser clau, però no el titular que surt als diaris quan expliques com t’ha anat.

I així ens ha anat. Perquè en aquests deu anys de doctrina mercantilista, no s’ha produït un recanvi generacional de debò, els teatres surten de Catalunya menys que mai i s’ha precaritzat molt el sector. El resultat ha estat espantós. I sí, el TNC, el 2019, per exemple, va aconseguir gairebé 3 milions d’euros en ingressos propis (dels 11 milions de pressupost). I Temporada Alta, una ‘rara avis’, va aconseguir generar el 60% del que gasta.

Àgata Roca, Pere Arquillué i Lluís Villanueva a '53 diumenges', de Cesc Gay, en cartell al Romea. Foto: David Ruano
’53 diumenges’, en cartell al Romea, serà una de les obres més vistes a final de temporada. Foto: David Ruano

Cal públic, és clar. Però el públic no s’aconsegueix a qualsevol preu. Cal fer apostes per rejovenir-lo, per seduir-lo, perquè aprengui a valorar coses noves. I no tot depèn dels teatres. També és cosa de l’educació que reben els escolars, del cas que fan al teatre els grans mitjans de comunicació, del preu de les entrades… Té sentit, per exemple, que un tiquet valgui el mateix aquí que a París, quan allà la gent guanya el doble? Potser no.

El director de la Schabühne berlinesa, Thomas Ostermeier, va proposar fa anys que el seu teatre fos gratis, per convertir-lo en una autèntica àgora, sense barreres, obert a tothom. Només calia que les administracions pugessin 2 milions d’euros el seu pressupost. A Helsinborg, a Suècia, el teatre que va dirigir Ingmar Bergman, les entrades valen el mateix que un tiquet de cinema. No podríem fer que les entrades dels teatres públics costessin el que val entrar al Macba o al CCCB, per exemple?

El 'Rèquiem nocturn' de Pere Faura. Foto: Alfred Mauve
El ‘Rèquiem nocturn’ de Pere Faura, és un espectacle boníssim que hem pogut veure al Mercat de les Flors. Foto: Alfred Mauve

Els teatres públics haurien de tenir una única obligació: oferir espectacles bons. La qualitat hauria de ser altíssima. Haurien de permetre que els artistes s’arrisquessin, que provessin coses noves. Haurien d’acompanyar els joves talents. I també haurien de permetre que les estrelles es lluïssin amb espectacles que només poden fer allà.

Potser aquesta temporada tan atípica, en què la taquilla no ha importat gaire, està sent una mica així. De manera improvisada, sense cap pla al darrere… Només caldria tenir una idea al cap i que la Generalitat continués aportant el que està donant ara. Si ho fes, podria obligar-se les administracions locals a fer el mateix. I ja ho tindríem.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close