Teatre / Opinió

Dimonis, micros i intèrprets (Teatre quan no hi ha teatre V, i últim)

Actors i actrius són els que arrosseguen el públic als teatres i, alhora, els que fan que no hi torni. Són personatges i persones. I cadascú arrossega una tècnica i un passat. Són la baula més feble del sistema i sobre el qual gira tot. Són la invenció del dimoni.

Al final del Paraíso perdido d’Helena Tornero, després que Satanàs li etzibi a Déu que ell va crear els actors i que, aleshores, el Totpoderós va decidir castigar-los, el dimoni respon la pregunta que el seu enemic li ha fet sobre quin creu que és el pecat que han comès els actors: “Cuestionar el orden establecido. Tu orden. Cada vez que un actor sube a un escenario e interpreta a un rey, un hombre del público puede cuestionarse por qué unos son reyes y otros no. Puede decirse: ‘Eh, un momento. Ese no es más que un simple actor, un hombre como yo, y ahora parece un rey. ¿Por qué no puedo ser yo rey?’” Aleshores, Déu riu. I Satanàs replica: “No, no te rías. Fuiste tú quien creaste la hipocresía y el fingimiento. Yo solamente hice de ellos un oficio, les di un uso, una cierta dignidad”.

Actors i actrius han estat sempre les baules febles del sistema teatral. Sense ells i elles no hi ha teatre. Pot no haver-hi director, ni text, ni cap mena d’escenografia, ni attrezzo, però sense intèrprets damunt d’un escenari, el teatre, ras i curt, no existeix. Fins fa no gaire, els mateixos actors i actrius escrivien els textos, dirigien, produïen. Eren el teatre.

Jordi Oriol i Carles Pedragosa fent 'L'empestat'. Foto: Sílvia Poch
Jordi Oriol i Carles Pedragosa fent ‘L’empestat’. Foto: Sílvia Poch

Avui dia també tenim intèrprets que dirigeixen, escriuen, produeixen. Jordi Oriol n’és un, per exemple. Julio Manrique, també. Actors que fan tots els papers de l’auca. Com s’havia fet sempre. Perquè ells i elles són els que porten la gent al teatre, els que fan decidir el públic. Més que l’autor o el director. Disposen de clubs de fans, d’incondicionals. Són els que eleven una peça a obra mestra i, també, els que l’ensorren al cul del bagul de les males experiències. Els que han de lidiar amb la fama, amb l’exposició. Ho són o no són res.

Recordo un dia en què Josep Maria Pou em va donar la clau per mirar tots els intèrprets. “Quan surto a escena, l’espectador no només veu el personatge que estic fent en aquell moment, sinó que veu tots els que ha vist que feia”, em va dir. Sí, tenen el poder de la transformació, que deia el Diable de Paraíso perdido, però també són persones amb un passat, un cos que canvia amb els anys i són fruit d’un temps.

David Verdaguer i Mar Ulldemolins a 'Un cop l'any', dirigida per Àngel Llàcer al Poliorama. Foto: David Ruano
David Verdaguer i Mar Ulldemolins a ‘Un cop l’any’, dirigida per Àngel Llàcer al Poliorama. Foto: David Ruano

Cada època té la seva manera d’interpretar. Josep Maria Flotats, Pere Arquillué i David Verdaguer són tres actors catalans i podríem pensar que actuen de la mateixa manera. Més enllà del seu tarannà, però, són fills d’un moment diferent, en què se’ls ha demanat als intèrprets una cosa diferent. I si en l’època de Flotats, hi havia una manera de fer més emfàtica, com histriònica, línia molt marcada al teatre francès, a la Comédie, tot això s’ha anat diluint fins a la naturalitat extrema.

Hi ha una generació d’actors i actrius que arrosseguen una cantarella molt de TV3, que avui ens sona artificial, però que fa vint-i-cinc anys era la norma. Avui es vol que els intèrprets parlin en escena com ho farien en un bar. Això, de retruc, ha provocat que projectin menys la veu i que els micros siguin habituals a qualsevol espectacle, fins i tot a sales de cent espectadors, on n’hi hauria d’haver cap problema per arribar a l’última fila. Ja ho saben, el teatre contemporani i els micros són un element indissociable.

Els anglesos Cheek by Jowl fent 'Macbeth', espectacle que va passar per Temporada Alta. Foto: Jonas Persson
Els anglesos Cheek by Jowl fent ‘Macbeth’, espectacle que va passar per Temporada Alta. Foto: Jonas Persson

Per això ens sobta quan ve una companyia anglesa i veiem que els intèrprets no van amplificats. Són millors que els nostres? No ho sé, però allà els micros estan mal vistos i treballen molt més la tècnica que a casa nostra. Recordo perfectament La primera història d’Esther que va dirigir Oriol Broggi a la Sala Petita del Nacional, d’estar bastant a prop de l’escenari i de perdre’m parts de l’espectacle perquè no entenia els actors, alguns dels quals tenien una dicció deficient, sobretot per a un text tan exigent. I això m’ha passat diverses vegades.

I, segurament, la gran diferència entre molts punts d’Europa i nosaltres és que aquí no hi ha companyies estables, les grans escoles interpretatives europees. Els actors i les actrius van saltant d’un director a un altre, cadascú amb la seva idiosincràsia i manera de treballar. A Alemanya, a França, a Anglaterra, fins i tot a Madrid, tot queda més acotat dins les companyies. Allà aprenen i es desenvolupen i, quan ho desitgen, poden volar sols. Disposar d’alguna companyia oficial és el gran deute pendent del teatre català. És una mica com la llei electoral, que no s’ha fet per mandra i per tenir tothom content, però al final el sistema s’ha anat deteriorant d’una manera incomprensible.

La Needcompany va portar 'Isabella's room' al Lliure el 2005. Foto: Eveline Vanassche
La Needcompany va portar ‘Isabella’s room’ al Lliure el 2005. Foto: Eveline Vanassche

Jan Lauwers, el director de la Needcompany belga, fa anys que defensa el que anomena el grau zero de la interpretació, que passa per ser que l’actor i l’actriu siguin persones, que no interpretin en absolut. M’ho explicava així: “0 és no actuar. 1 és actuar. 2 és accelerar. I 3 és histerisme… El grau 0, el natural, és molt difícil. Gonzalo Cunill ho pot fer, per exemple. Amb Juan Navarro, hem tingut moltes converses al respecte, sobre el metanivell, en el qual saps que estàs actuant i surts del personatge. L’Àlex Rigola em deia que hem de deixar d’interpretar personatges. I no hi estic d’acord. Hem de fer personatges diferents… En Nao Albet és tècnicament molt bon actor, però de vegades això pot ser problemàtic, perquè s’amaga darrere de la tècnica. Per altra banda, necessites la tècnica per reproduir, encara que siguis un performer. Has de trobar la mentalitat per reproduir de manera productiva. Has de portar el metanivell al 0”.

La tècnica com un element que pot anar en contra de l’intèrpret. A casa nostra, en tenim uns quants de superdotats: Pere Arquillué, Clara Segura, Emma Vilarasau… Els més populars. Però de vegades s’hi repengen, en la tècnica. El grau zero els exigiria un altre pentagrama. És com la diferència entre la música tonal i l’atonal. Un abisme.

Joan Carreras al 'Macbeth' de Shakespeare que va dirigir Àlex Rigola al TNC el 2012. Foto: David Ruano/TNC
Joan Carreras al ‘Macbeth’ de Shakespeare que va dirigir Àlex Rigola al TNC el 2012. Foto: David Ruano/TNC

Però no tots estan disposats a treure’s la màscara, ser ells i només ells. La màscara els protegeix, els ofereix llibertat, seguretat. Sense ella, estan desprotegits. D’aquí que hi hagi molts intèrprets que pateixin crisis, que abandonin temporalment o per sempre els escenaris, el teatre. Passar-se la vida davant de la gent, fent veure que ets Macbeth o Vània, no és una tasca fàcil.

Un altre tema és com es gestionen les diferents fornades d’actors i actrius. Com es gestiona que alguns tinguin més feina que d’altres, més oportunitats. El tap generacional no és tan dur com el dels directors, perquè sempre hi ha necessitat de saba nova, de joves. La majoria d’obres necessiten una noia o un noi, de Les tres germanes a Èdip rei, de Jerusalem a Somni d’una nit d’estiu, encara que els personatges principals solen estar reservats a intèrprets de mitjana edat.

És veritat que tenen més problemes per aconseguir bons papers els actors i les actrius de més seixanta anys que no els joves. I les actrius molt més que els actors. El teatre clàssic gairebé no reserva cap paper interessant per a les dones de quaranta anys en amunt. Potser una Medea, una Lady Macbeth i poca cosa més. D’aquí que sovint es canviïn els rols o que les dones demanin a crits teatre contemporani i, sobretot, escrit per dramaturgues. Quan una cartellera està farcida d’obres del passat, només vol dir una cosa: hi ha poques dones. O pitjor: les dones són criades, amants, objectes.

La directora brasilera Christiane Jatahy va portar 'Les tres germanes' de Txekhov a Temporada Alta 2014.
La directora brasilera Christiane Jatahy va portar ‘Les tres germanes’ de Txekhov a Temporada Alta 2014.

Els papers bonics, els melancòlics, els preciosos, els grans monòlegs són per a ells. D’aquí que Txékhov i Ibsen, els inventors del teatre contemporani, estiguin tan presents avui dia. I la raó és que les seves obres estan plenes de personatges femenins potents, protagonistes que són subjectes de l’acció. Les directores els volen fer. I els directors.

Molt em temo, tanmateix, que la professió ha perdut prestigi social i que, alhora, no ha abandonat la imatge de vida dispersa, farandulera, que porta associada. Ningú no pensa en les hores i hores que els intèrprets dediquen a la seva feina, moltes més que qualsevol dels treballadors. Se’n van a dormir amb els personatges, s’hi lleven i hi conviuen. De vegades, es diverteixen. De vegades, gens. Crec que pateixen més que no altra cosa. I, així i tot, són uns privilegiats, ja que poden deixar de ser ells una estona al dia. No ho signaria qualsevol de nosaltres? Veure un rei i voler ser rei?, com diu Satanàs.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close