Hi ha una nova generació d’artistes teatrals que ha crescut entre dues crisis amb un talent espaterrant, que fa teatre contra tot pronòstic, que arrisca, i que ara comença a treure el cap. Són bons. Tan bons que mereixen tota l’atenció del públic i dels programadors. Si no s’ho creuen, vagin a veure ‘Explore el jardín de los Cárpatos’, de José y sus Hermanas. Cauran de cul.
Des de Bèlgica, des d’Anvers, fa anys que només es parla d’una companyia jove: FC Bergman. Van néixer sota el paraigua del Toneelhuis que dirigeix Guy Cassiers, que té un programa d’acompanyament dirigit a les ‘troupes’ que comencen. No han vingut mai a Catalunya, perquè, tot i tenir només una dècada de vida, fan espectacles “cars” i els nostres programadors pobres, quan han de triar, prefereixen portar els belgues que ja coneixem. Sí que han estat a Madrid i Sevilla, on no tenen els problemes que patim aquí.
A Europa, tots els grans teatres públics gaudeixen de programes i línies de treball adreçades a ajudar la gent que comença. Aquí, només el Teatre Lliure ha posat en marxa un parell d’iniciatives que busquen aixoplugar, assessorar i donar embranzida als joves. Haurem d’esperar cinc o sis anys a veure’n els resultats.
Una mica a la bababalà, una mica de qualsevol manera, entre la crisi de 2008 i la de 2020, entre el crack financer i la pandèmia, el sistema teatral barceloní, molt tancat en ell mateix, ha produït, sense voler, uns quants monstres, companyies que, malgrat tot, han sobreviscut a tot. Els més vells són La Calòrica, que ara estan triomfant (per segona temporada) a la Sala Beckett amb ‘Els ocells’ després de petar-ho a primers d’any al Lliure amb el ‘revival’ de ‘Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I’. Els més joves són José y sus Hermanas.
Veient ‘Explore al jardín de los Cárpatos’ vaig tenir una regressió a 2013-2014, quan El Conde de Torrefiel va estrenar ‘La chica de la agencia de viajes nos dijo que había piscina en el apartamento’. Quina frescor! Quina vivesa! Quina cosa tan rara i engrescadora! Amb eines diferents, totes dues companyies, El Conde i José, arribaven al mateix lloc: a fer-nos preguntes i a llançar-nos dards enverinats, al bon teatre contemporani. Amb una ironia deliciosa, sempre pensant que l’espectador no és idiota.
José y sus Hermanas ens vol explicar els efectes del turisme de masses sobre la seva generació i sobre l’Espanya actual. A ‘Los bancos regalan sandwicheras y chorizos’, el seu debut, van parlar de l’herència del franquisme. A ‘Arma de construcción masiva‘, dels nyaps educatius històrics. Ara van al moll de l’os del nostre mode de vida, amb totes les contradiccions que patim, i ens regalen un últim quart d’hora de funció en el qual ens claven les dents a la jugular.
Sorgits d’un taller a l’Institut del Teatre (això era el seu primer espectacle), la companyia ha anat matisant-se. Ha perdut la seva directora, Sílvia Ferrando, i el seu actor més popular, Francesc Cuéllar. Però alhora han madurat a nivell lingüístic. ‘Explore el jardín de los Cárpatos’ és un festival de tècniques teatrals contemporànies. Però el millor és el to i el sentit de l’espectacle.
Els José y sus Hermanas tenen menys de 30 anys. Com Íntims Produccions. Com el Col·lectiu VV.AA. Existeixen malgrat el sistema. Un sistema que intentarà fer els possibles perquè desisteixin, perquè abandonin, perquè pleguin. Alguns dels seus germans grans se n’han sortit gràcies a què han pogut internacionalitzar-se. D’altres a una capacitat creativa i de treball fora mida. Què els passarà, a ells?
Aquesta generació necessita que els teatres públics creguin en ella de bon principi, que no li passi el que li va ocórrer a l’anterior, a la de La Calòrica, La Ruta 40 i companyia, que han necessitat escalar l’Everest i plantar-hi una bandera perquè els grans teatres els facin cas, quan ja tenien el públic a la butxaca. Pensin que en temps de crisi hi ha teatres que estrenen espectacles que valen, pel cap baix, 200.000 euros, i així ha de ser i seguir sent. Diners que hi són (i que donen de menjar a molta gent) i que permeten als artistes ser ambiciosos i trencar sostres de vidre. Uns pressupostos que sempre van als mateixos, als trets segurs, al conservadorisme.
Seria meravellós que el proper espectacles de José y sus Hermanas comptés amb un pressupost espaterrant, que poguessin tenir una idea enorme i portar-la a terme. Els joves pensen en gran, per definició. Podem intentar col·locar-los dins capsetes de vidre, domesticar-los, però no seria millor que els deixéssim volar?
