Teatre / Opinió

Dos espectacles que funcionen

‘L’oreneta’ i ‘Harikiri’ han omplert la platea d’espectadors molt diferents nit rere nit durant setmanes a La Villarroel i al TNC, respectivament, i han demostrat que no tot està perdut quan es tracta d’atraure públic als teatres.

Vivim temps de pessimisme en l’escena teatral. Tothom es queixa. Els artistes, que cobren poc, que s’assaja més que s’exhibeix, que és impossible aixecar espectacles de creació. I els productors, que la gent no va al teatre, que les ajudes són escasses, que no hi ha espectacles de gran format. Però mai no es pregunta als espectadors, a les persones que encara van al teatre, als que hi anaven i han deixat de fer-ho, als que els agradaria anar-hi.

Per això, l’única manera de conèixer què vol la gent o el que suposa que desitjaria és veure quins són els espectacles que funcionen. I en les últimes setmanes n’hi ha hagut dos que han estat molt per sobre de la mitjana, sobretot si parlem de muntatges que estan més d’un cap de setmana a la cartellera. Per una banda, L’oreneta, obra de Guillem Clua, dirigida per Josep Maria Mestres i interpretada per Emma Vilarasau i Dafnis Balduz a La Villarroel. Per l’altra, Harikiri, peça de Les Impuxibles (Clara i Ariadna Peya) i text de María Velasco, que ha comptat amb la participació de Sílvia Capell, Haley Diallo, Montse Esteve, Helena Gispert, Kiko López i Pau Vinyals, a la sala Tallers del TNC.

Emma Vilarasau i Dafnis Balduz protagonitzen 'L'oreneta'. Foto: David Ruano
Emma Vilarasau i Dafnis Balduz protagonitzen ‘L’oreneta’. Foto: David Ruano

S’assemblen com un ou a una castanya. Si filéssim prim, podríem dir que totes dues tenen un punt melodramàtic. I que totes dues parlen de la mort. Cap fa riure. Tot i així, la setmana passada van fer el ple. A L’oreneta hi havia el públic habitual de teatre, gent de mitjana edat tirant amunt. A Harikiri, també, però s’hi va asseure molta gent jove, aquells que no veus gaire sovint en una platea.

L’oreneta va arribar a La Villarroel fa dos mesos precedida d’un èxit esclatant a Madrid i l’estrena a París, gràcies, en tots dos casos, a la rara presència teatral de Carmen Maura. Aquí, el paper principal és per a Emma Vilarasau, una actriu a qui la maduresa li ha anat molt bé. A cada paper que dona vida, millor està. I en l’obra de Clua, on interpreta una professora de cant que ha perdut el seu únic fill, no ho tenia fàcil, ja que fa de dona obtusa, antiga, dolguda, que viu de la nostàlgia.

'L'oreneta' fa dos mesos que omple La Villarroel. Foto: David Ruano
‘L’oreneta’ fa dos mesos que omple La Villarroel. Foto: David Ruano

L’arquitectura dramàtica de l’obra de Clua no li allarga cap catifa vermella, a Vilarasau, ja que és un personatge que et pot arribar a caure malament. Però L’oreneta et va atrapant així que avança la funció. Tot depèn dels gestos, de les inflexions vocals, dels intèrprets. I d’un text aparentment senzill que llisca com una partitura musical clàssica. L’autor és un expert a l’hora de lligar trames, com ho va demostrar a Marburg o a Justícia. Però aquí juga amb un material sensible i aconsegueix que el públic acomodat acabi aplaudint dret una obra que parla de l’homofòbia, de la guerra cultural, però que també és crítica amb el moviment LGBTIQ+.

No sé si L’oreneta serà l’obra de l’any, ja que és molt conservadora a nivell formal, però sí que puc dir que és una peça no gaire habitual, amb un combat dialèctic de primer nivell a partir d’un tema que sovint se’ns planteja com a blanc o negre, tot obviant els grisos, i que aquí és ple de matisos. No sé si convencerà ningú i crec que l’autor no buscava fer-ho, però la realitat és que surts del teatre pensant-hi.

Clara Peya tocant el piano a 'Harakiri'. Foto: Xavi Buxeda
Clara Peya tocant el piano a ‘Harakiri’. Foto: Xavi Buxeda

Harakiri és una altra cosa. Parlar del suïcidi està deixant de ser un tabú i Les Impuxibles s’hi han apuntat amb tot. Barregen música, moviment i teatre de text amb el seu segell habitual. I la veritat és que veure i sentir tocar el piano Clara Peya és sempre un espectacle, encara que la seva música estigui al servei d’una funció teatral. Ho va ser a la Jane Eyre de Carme Portaceli i ho és aquí.

El relat d’una mare que decideix treure’s la vida, tot deixant un fill orfe, és el dur fil conductor de Harakiri. Montse Esteve i Pau Vinyals ofereixen cos i veu al muntatge. Al seu voltant, diferents ballarins i artistes de circ es mouen mentre Clara Peya, en un racó, parla sense obrir la boca i, de vegades, diu molt més que el text i el moviment. Emociona.

Al Capitol, hi ha ara mateix 'Les coses excepcionals', una brillant obra de la companyia independent Sixto Paz. Foto: Iñaki Mur
Pau Roca fent ‘Les coses excepcionals’, de Duncan MacMillan. Foto: Iñaki Mur

Per a mi, l’únic problema de l’obra és que podria ser un anunci de la Generalitat. Vull dir que no hi ha opcions d’estar-hi en contra. Qui, amb un poc de seny, pot dir que suïcidar-se és un acte recomanable? Ningú. Deixa molt dolor, al darrere. Però també hi ha llums i ombres. Les coses excepcionals, dels Sixto Paz, tractava el mateix tema des d’un punt de vista molt diferent.

La peça de Les Impuxibles, tanmateix, ha tingut molt bona acollida de públic, amb una peça d’aquelles que li planteges a un productor i arrufa el nas al minut u. Per la matèria que tracta i perquè no és ni teatre, ni circ, ni dansa, ni musical, sinó tot alhora. Però és segurament aquest llenguatge el que ha provocat que la Sala Tallers s’ompli de gom a gom d’espectadors no habituals. Sense oblidar que Clara i Ariadna Peya fa anys que treballen dur per seduir aquest públic i per polir una estètica que busca posar al centre, els marges. Es mereixen l’èxit.

Dansa i circ juguen al mateix nivell que el text i la música a ‘Harakiri’. Foto: Xavi Buxeda

És curiós que dues obres tan poc mainstream s’hagin convertit en els dos triomfs de 2022. Els artistes que les protagonitzen són clau. No sé si L’oreneta hauria fet aixecar la platea sense una Vilarasau en plena forma, ni si tanta gent hi hauria estat interessada. Alhora, crec que molts barcelonins compren qualsevol cosa que facin Les Impuxibles, després de molt de sembrar. En ambdós casos, és boníssim per al teatre que tot això passi, que es generin fenòmens. Per prendre’n nota.

És bo que Clua s’estigui donant un bany de masses en una sala tan central (i cobejada) com La Villarroel i que L’oreneta, una d’aquestes obres catalanes que fan forat al món, funcioni a casa. No oblidem que no sempre passa això: El principi d’Arquimedes, de Josep Maria Miró, i Burundanga, de Jordi Galceran, van passar per aquí sense pena ni glòria, i després van ser un èxit a fora.

I és bo que Les Impuxibles omplin durant un mes una sala del Nacional sense renunciar ni un mil·límetre al que creuen que ha de ser el teatre. Perquè potser hi ha gent que no hi veu res, en el que fan, però la qüestió és que disposen d’un públic amb ganes de seguir-les. I aquí, el que fa falta és públic, sobretot el que elles tenen.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close