Teatre / Opinió

Dos millor que un

El Tantarantana i la Fundació Joan Brossa han treballat braç a braç per aixecar la descomunal ‘[Blank]’, d’Alice Birch, una peça que es desenvolupa als dos teatres de manera simultània i que ens ofereix dos punts de vista sobre la desolació contemporània. Calen més projectes com aquest.

Que dos teatres de Barcelona decideixin treballar plegats per produir una obra no hauria de ser notícia, sinó el més normal del món, però no ho és. Cadascú fa la guerra per la seva banda, amb pocs diners per crear, competeixen entre ells, també entre els espais públics, i així només es pot navegar en la petitesa, sovint en la irrellevància.

Amb [Blank] s’obre un nou paradigma. Perquè, lluny del TNC, fer aquesta peça de peces d’Alice Birch era impossible. I no tot ha de passar pel complex públic de Glòries. Les fàbriques de creació de l’Ajuntament que exhibeixen teatre també poden fer coses. La Beckett, el Tantarantana i la Fundació Joan Brossa han de fer coses. I la idea de Roberto Romei, l’artífex de tot plegat, ha provocat que puguem veure el muntatge (doble) més interessant del que portem d’any. Sens dubte.

lena Fortuny, Laura López, Francesca Vadell i Dani Arrebola ballant 'Fuck the pain away' al '[Blank]' de la Fundació Joan Brossa. Foto: Roser Blanch
Elena Fortuny, Laura López, Francesca Vadell i Dani Arrebola ballant ‘Fuck the pain away’ al ‘[Blank]’ de la Fundació Joan Brossa. Foto: Roser Blanch

Birch va escriure cent escenes i deixa que cada director agafi les que trobi convenient. A Barcelona, Marc Chornet i Romei n’han triat 39. Al Tantaranana, sota les ordres de Chornet, hi podem veure les protagonitzades per adolescents i joves. Al Brossa, dirigides per Romei, hi són els adults, els pares. El que rebla clau de la proposta és que tots dos muntatges es comuniquen en directe, amb videotrucades d’un a altre teatre, en temps real, cosa que gairebé ens obliga a veure’ls tots dos per copsar la magnitud de la proesa.

Si parlem de [Blank], tanmateix, no és per una filigrana de producció, sinó perquè estem davant d’un text fonamental i d’un muntatge notable. Birch ens planteja un present individual desolador. No es refereix al context, a la crisi mundial, sinó a una mena de fracàs de les relacions humanes, entre iguals i intergeneracional. Aquí no tenim el món, sinó les persones.

El '[Blank]' del Tantarantana comença amb tres nois que es colen a casa d'una noia perquè volen festa. Foto: Roser Blanch
El ‘[Blank]’ del Tantarantana comença amb tres nois que es colen a casa d’una noia perquè volen festa. Foto: Roser Blanch

Tenim uns joves que naveguen a la deriva, sense referents, envoltats de violència, tristesa i depressió, com si el context no pogués oferir-los res. I uns adults, uns pares, que recullen el que han sembrat: desatenció, irresponsabilitat i fracàs vital.

Hi ha una escena de l’obra dels adults (Fundació Brossa) que resumeix tot això. Un pare (Dani Arrebola) arriba tard a casa commocionat. Ha vist una noia amb talls als canells, destrossada, que se l’enduia la policia. Quan entra a la llar pregunta angoixat per les seves filles a la dona (Elena Fortuny), que se l’escolta desinteressada. Ell li relata l’escena, com ha seguit l’evolució de la noia i, al final, li diu que ha vist com anava caient al pou i lamenta no haver fet res per impedir-ho. Els éssers humans desconnectats els uns dels altres, com vaixells que naveguen solitaris en un oceà tempestuós.

Al Tantarantana, el que veiem són quatre xavals que exploren la sexualitat i el drama de fer-se adults en un món que els rebutja. Fugen de casa, es fan la vida impossible entre ells, s’estimen i s’odien, busquen i no troben. Lea Torrents Molnár, Imèn Akandouch Aouattah, Sònia Ninyerola Soms i Jan Mediavilla Marimón ho donen tot, des del present.

Francesca Vadell parlant amb la seva filla des del Brossa a '[Blank]'. Foto: Roser Blanch
Francesca Vadell parlant amb la seva filla des del Brossa a ‘[Blank]’. Foto: Roser Blanch

Al Brossa, Fortuny, Arrebola, Laura López i Francesca Vadell tenen un paper més complex, ja que es barallen amb l’ara, però també amb el passat. Cada escena és un repte. A cada escena han de donar vida a personatges que es trenquen per bandes diferents. De tots, López és qui em deixa bocabadat. La seva paleta de registres és brutal, una cosa només apta per a una actriu amb molt talent.

Les escenes dels joves són més de direcció única. No són tan exigents. Però això no vol dir que interpretin una obra més fàcil. Birch demana molt a actors i actrius: sortir d’un lloc per entrar en un altre en qüestió de segons. No es tracta només de parlar i fer-te petar el cap. Cada espectador se sent colpit d’una manera o d’una altra. A mi, m’afectarà, per edat, més el que passa al Brossa. I estic segur que els joves connectaran molt amb el que passa al Tantarantana. A un espectador de quaranta anys, li desperta estupefacció, fins i tot li pot arrencar algun somriure. El mateix que passa, a l’inrevés, al Brossa per a algú en la vintena. Ho he pogut comprovar.

El millor de tot és que els dos muntatges estiguin connectats. Als dos teatres, la companyia balla el ‘Fuck the pain away’ de Peaches amb una coreografia diferent. I comparteixen quatre escenes, quatre videotrucades de sala a sala, amb pares preocupats pels fills (tres) i fills preocupats pels pares (una). Aquesta darrera és realment escruixidora, amb un noi (Mediavilla Marimón) que telefona el seu progenitor (Arrebola) per saber si està bé, si s’ha pres les pastilles, si ha begut, per saber quan tornarà a casa, si porta les claus. Li demana que li digui que l’estima de manera insistent. A la que fa cinc o sis, el pare ja està cansat de dir-li, fa una ganyota i penja.

Sònia Ninyerola parlant amb la seva mare des del Tantarantana a '[Blank]'. Foto: Roser Blanch
Sònia Ninyerola parlant amb la seva mare des del Tantarantana a ‘[Blank]’. Foto: Roser Blanch

Si volem saber, veure, l’hàbitat que hem construït, a Occident, [Blank] és la prova del cotó. Com pretenem fer un món millor, que la cosa no se’n vagi pel pedregar, si no podem ni mirar-nos als ulls amb sinceritat? Al final de les dues funcions, assistim, de manera consecutiva, a les demandes d’auxili d’una dona i d’una noia que busquen la filla, la germana. Fa vuit dies que ha desaparegut. L’últim cop que la vam veure va ser després de fracassar a l’hora de comprar una ampolla de vodka en una botiga. Un cop observat d’on ve, no ens estranya que no hi vulgui tornar…

Birch ha aixecat un monument dramàtic que poc té a veure amb les escultures anodines de Plensa, a la felicitat impostada, falsa, que desprenen. Tampoc no és el crit de Munch. Té més a veure amb un Goya terrible que mostra com Saturn devora els fills a dentegades.

Les històries que expliquen els adults de '[Blank]' són escruixidores, com aquí en què parla una dona que va néixer a la presó i hi ha tornat per complir condemna. Foto: Roser Blanch
Les històries que expliquen els adults de ‘[Blank]’ són escruixidores, com aquí en què parla una dona que va néixer a la presó i hi ha tornat per complir condemna. Foto: Roser Blanch

Obres com [Blank] esvaloten el petit corral teatrer barceloní. Perquè més enllà del text, de les interpretacions, hi ha l’experiència, el tros de vida, cosa que és tant o més important que la resta. Si una obra no aspira a record, no aspira a res. I la de Birch també és això, almenys així com s’ha pensat des d’aquest racó de món. Si en vas a veure una, aniràs a l’altra. Tant Brossa com Tantarantana ho posen fàcil.

Malauradament, els teatres viuen d’esquena els uns als altres. Com és que Lliure i Nacional no ens han venut mai un projecte conjunt? Per què és impossible que dos o tres teatres de Barcelona coprodueixin un espectacle? Es poden fer bogeries? O tot ha de ser sempre tant el mateix?

El cartell del TOBS suís de la trilogia contrarevolucionària d'Esteve Soler.
El cartell del TOBS suís de la trilogia contrarevolucionària d’Esteve Soler.

Fa cinc anys, el Lliure estava embastant una cosa semblant. Lluís Pasqual va convèncer Sala Beckett i La Villarroel per tirar endavant la trilogia formada per Contra la llibertat, Contra la igualtat i Contra la fraternitat, d’Esteve Soler. Fins i tot li van comentar el càsting i li van dir que el projecte no es podia ensorrar. Van fer tres o quatre reunions. Però Pasqual va marxar i, sí, el projecte va caure. I es va oblidar.

En unes setmanes, el Theatre Orchestra Biel Solothurn (TOBS, Suïssa) farà el que no vam saber fer aquí i estrenarà la trilogia de Soler. Unes obres que han voltat mig món, de São Paulo a Atenes, i que nosaltres només hem ensumat, per cert.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close