Teatre / Opinió

El 7% (de públic)

El teatre barceloní arrossega un problema endèmic que sembla molt difícil de resoldre: la manca d’espectadors. Els productors privats, els públics, els artistes, tothom, demana diners a les administracions per sobreviure. I val a dir que calen. Però no s’ha fet front de debò al problema que, resumit, seria: a la gent no li interessa el teatre.

Quan els artistes fan comparacions entre el públic de Madrid i Barcelona sempre diuen que el d’allà és més generós i que el d’aquí és més exigent. Amb el pas del temps, m’he adonat que això amaga un eufemisme. A Madrid n’hi ha molt i aquí n’hi ha poc, que allà hi va tothom i aquí assisteix als teatres una minoria devota.

Abans de la pandèmia, quan podíem fer fotografies sobre el 100% de l’aforament, es venien, de mitjana, uns 2,6 milions d’entrades, amb oscil·lacions que van dels 2,9 milions de la temporada 2011-2012 als 2,3 de la temporada 2017-2018. A principis dels 2000, estàvem sobre els 2 milions, cosa que vol dir que hem anat millorant, tímidament, però amb un sostre de vidre en els 3 milions.

D’entrada, podríem pensar que si la població de l’àrea metropolitana de Barcelona és de 3,2 milions de persones, les xifres no semblen del tot negatives. La qüestió, però, és que quan es fa l’Enquesta de Participació i Necessitats Culturals de l’Ajuntament de Barcelona, l’optimisme cau a terra i ens ofereix una dada terrible: només el 7% dels barcelonins van al teatre. El 62,4% dels ciutadans de la ciutat fan activitats culturals al llarg de l’any, però són molt poquets els que s’asseuen en una platea.

'Bros', de Romeo Castellucci, és un dels espectacles estrella de Temporada Alta 2021. Foto: Stephan Glagla
‘Bros’, de Romeo Castellucci, va ser un dels espectacles estrella de Temporada Alta 2021, premi de la Crítica al millor espectacle internacional. Foto: Stephan Glagla

Si ens comparem amb el nostre entorn, veurem que a Girona, un 18% dels seus habitants van al teatre, gràcies, crec, a un festival, Temporada Alta, que el 2021 va tenir 57.000 espectadors i que el 2019 va superar els 61.000 (al Grec barceloní hi assisteixen unes 100.000 persones). Si tenim en compte que a l’àrea urbana de Girona hi viuen 154.000 habitants, la dada és extraordinària. Si anem a les grans capitals europees, però, els números pugen per sobre del 20%. Aquest hauria de ser l’objectiu.

Passar del 7% al 20% sembla una tasca impossible. Més que res perquè estem més o menys estancats. Si donem un cop d’ull al nivell de renda dels espectadors, veurem que les persones de rendes mitjanes van gairebé el doble al teatre que les baixes (8,5% contra 4,5%) i que a les altes (8%) tampoc no els interessa gaire més. Això podria indicar que hi ha un topall de preu i d’accés.

La sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure, sense públic. Foto: Sílvia Poch
La sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure, sense públic. Foto: Sílvia Poch

El que és més esfereïdor de tot plegat, tanmateix, és una dada de l’Observatori de Dades Culturals de Barcelona, que indica que el 2019 hi va haver 1,6 milions de butaques buides als teatres de la ciutat. No és que tots els espectacles hagin d’omplir-se per sistema, però la xifra fa feredat. Perquè tots aquests seients sense espectador tenien el nom d’algú que va decidir no ocupar-lo, algú a qui no li va interessar la proposta, que no se’n va assabentar que existia, que va fer tard, però que, indirectament, ha pagat una part d’aquella butaca.

La intervenció de les administracions en el teatre és total. Tots reben, poc o molt, siguin públics o privats, diners dels contribuents per tirar endavant. Molt menys que en altres sectors, des del sector de l’automòbil a l’agroalimentari. Però aquí tothom va en cotxe o en metro almenys un cop l’any i tothom es menja una amanida, una poma o un bistec. No tothom, en canvi, fa ús dels seients que té disponibles als teatres de la ciutat.

Manuela Infante ha estrenat aquesta temporada al TNC 'Fuego fuego'. Foto: David Ruano/TNC
Manuela Infante ha estrenat aquesta temporada al TNC ‘Fuego fuego’. Foto: David Ruano/TNC

Seria absurd afirmar que el govern, local i nacional, no sap de la xifra del 7% i que no fa res perquè la gent s’animi a anar al teatre. Hi ha moltes iniciatives per engrescar els joves (Escena 25, bonus culturals, etc.) i els no tan joves (abonaments, descomptes, etc.), però sembla que la cosa no acaba de funcionar. És com si no hi hagués manera.

La presidenta de l’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya (Adetca), Isabel Vidal, reclamava l’altre dia la construcció “d’un sistema equilibrat, ben finançat i on la necessitat d’anar al teatre es fomenti des de l’escola, la família i els mitjans de comunicació”. Parlava de “necessitat”, és a dir, que la gent tingui ganes d’anar al teatre, que no puguin viure’n sense. I això, és clar, no es fa de la nit al dia, sinó que cal un pla a mitjà termini que ho faci possible.

Podríem dir que a l’escola es fa poc al respecte. Els nens de primària, en alguns centres, munten obres per a finals de curs i, almenys un cop a l’any, van a veure’n una. A secundària, normalment ja no en fan ells mateixos i, menys sovint que en l’etapa anterior, se’ls emporten al teatre. Vaja, que es passa d’una relació més o menys quotidiana a l’excepcionalitat. Si heu anat mai a una funció on hi hagi alguna classe d’institut, ja us haureu adonat que aquells nois i noies no hi van mai, al teatre.

Agrupación Señor Serrano ha estrenat 'Demèter' a la Sala Beckett aquesta temporada, un espectacle per a nens i nenes. Foto: Sala Beckett
Agrupación Señor Serrano ha estrenat ‘Demèter’ a la Sala Beckett aquesta temporada, un espectacle per a nens i nenes. Foto: Sala Beckett

El tema de les famílies és més complex, ja que si són poquíssims els adults que aprofiten el temps lliure per entrar en una sala (un 7%, recordem-ho). Aleshores, com es pot demanar que la gran majoria hi portin els fills? A més, s’ha de dir que l’oferta de teatre familiar és escassa i no sempre òptima. A Europa, hi ha artistes de primeríssim nivell que munten espectacles per a la canalla. De Tiago Rodrigues a Anne Teresa De Keersmaeker. Aquí, només El Conde de Torrefiel ha aixecat Los protagonistas, una peça que ha fascinat tots els nens que l’han vista. El mateix podríem dir d’Agrupación Señor Serrano. A banda d’aquests, poc més.

Respecte als mitjans de comunicació, l’espai que ocupen les arts escèniques és molt superior al pes social que tenen, sens dubte. Si es guiessin pel que interessa la gent, gairebé només haurien de parlar de llibres i d’audiovisual. També és cert que es parla més del PP català que de teatre, quan els populars van obtenir un 5% dels vots a Barcelona. Menys gent que la que va al teatre.

'Opening night', de La Veronal, ha esgotat entrades al TNC. Foto: May Zircus/TNC
‘Opening night’, de La Veronal, va esgotar entrades al TNC i va ser la gran obra triomfadora dels premis de la Crítica 2022. Foto: May Zircus/TNC

No tinc la poció màgica que provoqui una allau de nous espectadors. Però sí que crec que cal un pla a mitjà termini que combini una oferta més atractiva, polítiques de preus més agressives i un esforç molt més gran en l’àmbit educatiu. Perquè qualitat, n’hi ha. Potser es podria apujar la mitjana al respecte, però n’hi ha prou perquè no hi hagi 1,6 milions de butaques buides cada temporada.

El sector, alhora, va totalment mancat d’autocrítica. Les mateixes sales, els productors, fins i tot els artistes, haurien de preguntar-se perquè només el 7% dels barcelonins va al teatre mentre que a Girona són el 18%. Aquest acte de reconeixement d’errors o mancances, de cara al públic, no s’ha fet mai. I molt em temo que la gent només sent reclamacions, protestes, com si tot s’hagués fet molt bé des de dintre. Quan les xifres diuen el contrari.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close