Teatre / Opinió

El rebateig del Teatre Principal d’Inca

Deu ser conseqüència inevitable d’anar fent anys això d’haver vist tancar per reformes el Teatre Principal de Palma i obrir, en el seu lloc, el Xesc Forteza, posar nom al Catalina Valls, cloure el Principal d’Inca (que aleshores servia ja exclusivament com a cinema) o el Born de Ciutadella, tornar-los a obrir, reobrir el Mar i Terra o inaugurar a Manacor la sala La Fornal d’Espectacles i l’Auditori. Encara recordo la nit de l’estrena d’aquest darrer, amb l’actuació de Josep Maria Pou a ‘Truca un inspector’ de J. B. Priestley. Només suplico que, si us plau, el Consell de Mallorca no ens permeti haver d’escriure que barra les portes el Teatre Sans. De fet, tant de bo que no hàgim de sacrificar-ne cap altre, que ja farem tants articles d’aquests de benvinguda com convingui, perquè avui som aquí per celebrar el rebateig del Principal a Inca.

Quan Joan Fuster emprèn el clàssic Nosaltres, els valencians (1962) indica que l’autor ideal seria un centaure d’historiador i sociòleg, i l’autor ideal d’un article com aquest hauria estat un centaure de crític d’art i de teatre. Val a dir, però, que, en el primer terreny, no crec que jo m’hi guanyés pas les sopes…

Interior del nou Principal d’Inca en una fotografia de Joan Sastre.

El Teatre d’Inca va ser construït l’any 1913 pel reputat arquitecte Guillem Reynés. Fou ubicat al carrer del Teatre número 10 —amb la remodelació, aquesta porta transmuta de principal a lateral i es converteix en una sortida d’emergència, però continua situada enfront de l’entrada de la sala gran. El d’Inca s’inspirava en el Teatre Líric de Palma i, en certa manera, recordava el Teatre-Circ Balear. Tenia capacitat per a 730 espectadors: 296 a platea, 277 a l’amfiteatre, 120 a les llotges i 37 a l’entresol, separacions que s’han respectat. S’inaugurà la diada del 14 de novembre del 1914, revetla i completes de la festa de Santa Maria la Major, poc abans de la fira del Dijous Bo. Però no en queda gairebé res del primer Principal, perquè el 1945 comprovaren que no s’hi reunien les condicions necessàries i l’arquitecte Francesc Casas en dugué a terme una reforma gairebé integral. Des del 1968, ha sofert contínues adaptacions per adequar-ne l’ús a sala cinematogràfica i a les noves tècniques de projecció. Interiorment, destacaven els ornaments fets de guix, que es mantenen, la gran llàntia d’aranya central, la més grossa que hagueren encarregat mai a can Gordiola (de quatre metres d’altura per tres de diàmetre amb dotze braços, cadascun dels quals en suporta, al seu torn, dos de petits amb la bombeta corresponent), que també es pot apreciar encara a dia d’avui, i els ferros forjats de les llotges i els dos balcons, també restaurats. En canvi, una de les novetats ha suposat la substitució de les peres de llum tradicionals per il·luminació LED, les parets han estat insonoritzades amb un nou color daurat (excepte els balcons) que rima amb els antics ornaments de guix i que s’ha incorporat a l’exterior del teatre a dalt de l’espai nou adjacent que han comprat de devers mil metres quadrats.

La programació històricament havia anat variant en funció dels gustos de cada època. Al principi del 1915, la societat de propietaris que l’havia constituït i que el feia funcionar a través d’un sistema d’arrendament a empresaris adquirí una màquina de cinema Gaumont per 8.000 pessetes, amb què es projectaren els primers metratges. El Dijous Bo d’aquell curs hi representaren La campana de la Almudaina de Joan Palou i Coll i també hi oferiren El místic de Santiago Rusiñol. Una de les companyies mallorquines a actuar-hi en català va ser, a la dècada dels anys trenta, la de Catina-Estelrich amb Es metge nou (1930), de Miquel Puigserver. Durant la postguerra, el freqüentaren regularment els grups amateurs d’Inca i la mítica companyia Artis, i d’altres hi serien entre el 1952 i el 1968 algunes peces celebrades de dramaturgs illencs sempre en la nostra llengua com Més vell que es pastar (1952), de Martí Mayol; Es marquès de sa Rabassa (1953), de Pere Capellà; Mon pare és un bon partit (1957), d’Antoni Mus; Hem de casar sa nina (1959), de Francesc Forteza; El món per un forat (1961) i Un senyor damunt un ruc (1963), de Joan Mas, o Siau benvingut (1968), d’Alexandre Ballester.

El director Biel Amer des de les llotges del Principal. Imatge: Joan Sastre.

Des dels setanta fins als noranta, tanmateix, s’hi programa poc teatre, desplaçat pel cinema, la revista o les actuacions musicals —que tampoc es negligirà en aquesta nova etapa del Principal, segurament, perquè a Inca també hi havia un buit en aquest camp, ja que no existia a hores d’ara cap cinema obert. Així els inquers ja no s’hauran de desplaçar tant per veure’n fins al multicinemes del Festival Park de Marratxí. El nou Principal comptarà amb dues sales que, a més, dèiem que rauen completament insonoritzades, de manera que poden treballar simultàniament. La part musical i la cinematogràfica es destinarà tant a una sala retràctil que recorda, en més petit format, el Teatre Lloseta, i que semblantment permetrà, si les restriccions sanitàries ho consenten, un concert distès amb la gent dreta. També està pensada per portar-hi cinema, que igualment es pot projectar des de la sala gran.

D’ençà del 1999, l’edifici passava a propietat de l’Ajuntament i, en la reforma, hi han intervingut a parts iguals també el Consell de Mallorca i el Govern de les Illes Balears en un investiment de 6 milions d’euros, dels quals l’altre 50% provenen dels Fons Europeus de Desenvolupament Regional (FEDER). El 2015, hom creà la Fundació Teatre Principal, on les institucions local, insular i autonòmica exerceixen la condició de patrons fundadors per promoure’n la reforma i explotació. La presidència de la Fundació i el Patronat ha recaigut en el batle d’Inca, Virgilio Moreno. La direcció general de l’espai s’ha confiat a Biel Amer i, a part, hi faran feina altres tres persones més: a l’administració, Toni Contreras, que ens guià amatent a la nostra visita, Tony Oliver, des de la direcció tècnica, i Antoni Caldés com a conserge. Pràcticament, des de principi d’aquest segle, es remuntaven unes reformes que han sofert nombrosos contratemps, però que avui, a la fi, arriben a bon port amb la inauguració de la sala principal amb el monòleg d’humor Ante todo mucha calma de José Corbacho. Un altre tema hauria estat si, amb vista al debut, per ventura hauríem pogut esperar alguna cosa un poc més nostrada i que hi hagués fet més patxoca, atès que el primer espectacle és una efemèride que romandrà sempre més per a la història!

Entrada adaptada, rampa i porta principal de l’actual Teatre d’Inca. Imatge: Joan Sastre.

El que llegíem a la revista Dijous (1946) de la «Crònica de la reinauguració del Teatre Principal» es manté plenament vigent en el dia d’avui per tal com han tingut prou cura de respectar-ho escrupolosament: «El pati de butaques està voltat de palcos de platea amb una tapisseria igual que les confortables butaques, color granate. Les parets estan folrades de tela color beix. En el primer pis, en el centre, hi ha una tertúlia de tres fileres de butaques iguals a les del pati de butaques i set palcos a cada banda. En el pis superior hi ha quatre palcos i la part del públic general […]. Partint del vestíbul arrenquen les escales que condueixen als pisos superiors i als passadissos de les platees». Tot i que el projecte s’ha anat modificant diverses voltes, les obres han consistit en la reforma de l’edifici i l’habilitació de l’espai annex, que és per on s’accedirà a l’entrada principal, la consergeria, el hall i l’ascensor, a més de la sala petita per a 150 espectadors. La gran permetrà la cabuda de 600 persones repartides entre la platea, les llotges, els dos amfiteatres (a la segona planta hi havia el galliner, nom que encertadament han bandejat) i encara alguns espais més per seure-hi (les tertúlies que s’esmentaven més amunt al Dijous) o restar-hi drets.

L’escala reformada del Teatre Principal d’Inca i part del vestíbul. Fotografia de Joan Sastre.

Coincidint amb el 107è aniversari de la inauguració, el passat diumenge 14 de novembre s’encetaren unes visites guiades que van molt sol·licitades per a un màxim de 30 ciutadans cada vegada, i el dia que hi acudírem d’El Temps de les Arts era un tràfec constant de mitjans de comunicació que ens rellevàvem per captar l’atenció tant del director com dels treballadors del flamant teatre que ens mostraven il·lusionats —i no és per a menys!— la joguina nova de la capital del Raiguer. Sens dubte, assumirà també una funció comarcal important i, fins i tot, insular, per tal com Inca se situa al bell mig de l’illa. De la finestra estant, Toni Contreras em mostrava el solar d’enfront, en el qual el consistori municipal ara emprendrà una reforma per habilitar una plaça que doni visibilitat al teatre i que, en certa manera, pugui servir com a tercera sala, una mena d’espai exterior del gran teatre del món, per anomenar-ho d’alguna manera. És el que els polítics consideren condicionar l’entorn urbà.

Crec que és qüestió de temps que el Teatre Principal d’Inca no es trianguli amb el Teatre Principal de Palma i l’Auditori de Manacor per poder compartir programació, però, de moment, l’espai funcionarà de manera totalment independent, acceptarà, això sí, residències, i és conscient de les limitacions que el traven i el constrenyen per competir en l’adquisició dels musicals i els muntatges més comercials, que s’exhibiran als espais de Ciutat, més competitius i potser avinents per als muntatges que arriben de fora de l’arxipèlag.

Interior de la sala retràctil, amb capacitat per a 150 persones, desplegada.

L’endemà del monòleg de Corbacho, s’esdevindrà l’estrena musical a la sala gran amb Petit & Friends; al dia següent, dijous 19 de novembre, s’hi espera un drama que ens confessen que s’està venent molt bé també allà, Primavera de bèsties de Miquel Mas (premi de Teatre Mediterrani d’Inca Pare Colom 2020)M divendres, gala lírica amb el tenor José Manuel Sánchez i Francesc Blasco al piano, i, al dia següent, sessió doble de cinema per als infants (La familia Addams 2) i els adults (Sin tiempo para morir). Mentrestant, visites guiades per l’espai a dojo. El diumenge 28 de novembre se simultaniejarà música a la sala gran amb Serendipitat o el desbaratament dels poetes a la polivalent. I amb vista al mes de desembre, s’hi representarà el diumenge dia 5 53 diumenges, de Cesc Gay, protagonitzada per Pere Arquillué, i el 6, que és festiu, l’espectacle familiar Baby esferic d’Aboon Teatre. Esperem tornar a ser-hi per contar-vos-ho amb tot luxe de detalls.

Carles Cabrera
Carles Cabrera (Palma, 1979), llicenciat en Filologia Hispànica i Catalana i doctor en aquesta darrera amb una tesi sobre Baltasar Porcel publicada amb el títol de ‘Sol cap a la fosca’ (PAM, 2018). És professor de la UIB. Va ser Delegat de Literatura del Govern Balear del 2010 al 2012. Esdevingué primer subdirector i després director de la revista ‘Lluc’. Exerceix la crítica literària a l’‘Ara’ i col•labora amb les revistes ‘Serra d’Or’ i ‘L’Espill’. També és autor del llibre ‘Alexandre Ballester: de professió, dramaturg’ (Lleonard Muntaner, Editor) i d'un temari d'oposicions de ‘Llengua i literatura catalanes’ per a secundària.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close