Teatre / Opinió

El carrer guanya la sala (el repte del teatre familiar)

Els espectacles de carrer vistos a la Mostra d’Igualada demostren la supremacia d’un art que a casa nostra és poderós davant d’unes propostes a porta tancada que sovint es passen de pedagògiques i no aconsegueixen fer enlairar la imaginació descomunal dels més petits.

Si pregunto als més petits de la casa quin és l’espectacle que més els ha agradat de tot el que han vist a la Mostra d’Igualada, no en tenen cap dubte: Sfumato. De lluny. Nosaltres, els grans, ja l’havíem vist al Sismògraf de l’any passat, però la proposta de la companyia Llum de Fideu, traslladada a un entorn urbà que no té res a veure amb el d’Olot, uns mesos després, ha guanyat amb consistència i té aquell poder de les grans obres d’oferir diferents interpretacions als diferents espectadors que el miren. Un treball construït a base de capes de percepció impecablement executat.

I no són poques les propostes, de sala o de carrer, que s’han empassat els petits. En segon lloc, també per golejada, situarien Bon veïnatge. Els Cor de Teatre, una tropa amb un quart de segle de trajectòria, s’estan reinventant, i la plaça és un bon lloc. La seva proposta és de traca, ja que construeixen un musical de balcó en el qual hi sonen des del “My way” de Paul Anka – Frank Sinatra al “Nessum dorma” de Puccini.

El fil conductor de Bon veïnatge passa per això tan malauradament popular a casa nostra: l’entrada d’un fons voltor al centre històric d’una ciutat amb la intenció d’omplir-se les butxaques i expulsar els veïns. Enllacen hits operístics i pop l’un rere l’altre i saben mantenir l’atenció de passavolants i fidels, de tots els que s’apleguen a la plaça Pius XII d’Igualada. És molt complicat, el que fan. Gairebé no els cal text. Tan sols unes quantes pancartes, una bona caracterització i el reguitzell de temes que enllacen.

'Fargar' és el nom de l'espectacle de la companyia Baliu que ha passat per Igualada. Foto: Mostra d'Igualada
‘Fargar’ és el nom de l’espectacle de la companyia Baliu que ha passat per Igualada. Foto: Mostra d’Igualada

La companyia Baliu, al seu torn, té el circuit internacional guanyat. A fora, els castells desperten passió. Només cal fer-los la demostració d’una diada en horitzontal, amb quatre escaladors penjats del mur de la basílica de Santa Maria, mentre els menuts fan pilars i altres castells en vertical. L’espectacle es diu Fargar i és una coreografia amb dos punts de fuga. Hi ha moments en què no saps cap a on mirar, si cap a dalt, amb els ballarins que grimpen a la paret o als castellers que pugen amunt des del terra.

Basta esmentar aquests tres espectacles de carrer de la Mostra d’Igualada per demostrar el gran nivell d’aquest art al nostre país. Són moltes dècades greixant-lo, amb uns referents locals i històrics clars, de La Fura dels Baus a Comediants. I un mercat internacional atent al que es produeix a casa nostra, perquè tenim una tradició important al respecte i una fama. No cal dir que les companyies catalanes, cada any, volten món.

Quan entrem en una sala, la cosa canvia. Del que hem vist, només els veterans Farrés Brothers s’hi acostarien, des dels antípodes. Davant de la plaça plena de gom a gom, ells proposen la reclusió dins un petit espai. No debades, l’espectacle que presentaven es diu Dins el cau del Tabalet. Fan entrar canalla i pares dins una caseta de paper que vol ser la llar del famós conillet. En Pep Farrés manipula un titella. A fora, el seu germà Jordi desplega tot un univers d’ombres xineses.

Els Farrés Brothers posen els nens dins 'El cau del Tabalet'. Foto: Farrés Brothers
Els Farrés Brothers posen els nens dins ‘El cau del Tabalet’. Foto: Farrés Brothers

En 25 minuts, els Farrés ens expliquen un conte tradicional amb una única arma: la imaginació. No els cal fer pedagogia de res. Amb un conillet, unes quantes històries paral·leles, uns animalons i ja tenen tot el públic embadalit. Primer, perquè, d’entrada, ens capbussen en el seu món, una caseta de paper fràgil. Després, mantenen el focus molt ben centrat. Fins i tot es permeten el luxe d’explicar-nos el desenllaç del conte sense mostrar-lo. És clar, som dins el cau i no veiem com la mare d’en Tabalet salva el seu fill de la serp en l’últim moment.

Els espectacles de carrer són, a priori, més complexos que els de sala. Hi ha molts imprevistos, has de llençar senyals de fum i el públic t’ha de seguir. Dins quatre parets, amb la mirada dirigida cap a un sol punt, l’escenari, tot se simplifica. De vegades tot és massa senzill. I, quan es parla de públic familiar, es tendeix a fer una classe. O a explicar les biografies dels artistes quan eren petits.

Un exemple d’això és Entrañas, de la companyia de La Rioja El Patio Teatro. La idea és explicar el cos humà i plantejar unes quantes qüestions ontològiques: què som? De què estem fets? Els petits, sí, flipen. Som pols. Més enllà d’això, poca cosa més, a banda d’un treball artesanal de primera.

Teatre Nu proposa rellegir Lola Anglada i els seus 'Contes meravellosos'. Foto: Teatre Nu
Teatre Nu proposa rellegir Lola Anglada i els seus ‘Contes meravellosos’. Foto: Teatre Nu

Un altre exemple: Com els pingüins, de La Bleda, uns clàssics del gènere. Aquí tenim la història personal de la intèrpret, Helena Escobar, que ens mostra en un espectacle ple de recursos sobre com va aprendre a caminar després de néixer sense el tros del maluc que l’unia amb el fèmur. Un relat de superació molt ben construït que potser interessa més els adults que els petits. Hem vist altres espectacles, com Matzali de Projecte MAM, Contes meravellosos de Teatre Nu o Rrrrr. Història d’una eruga de Príncep Totilau, i en tots hi ha més pedagogia que imaginació.

La Mostra d’Igualada té un potencial enorme. Fa més de trenta anys que treballen de valent per esdevenir un mercat de referència. Però em falta alguna cosa i és fàcil d’identificar: com és que no hi són les grans produccions dels teatres públics barcelonins, del Mercat de les Flors, del Lliure? D’un temps ençà, s’han posat les piles al respecte. No tant com a Europa, on els grans artistes treballen també per a la canalla, però déu-n’hi-do el que s’ha aconseguit.

'Sfumato' és l'espectacle familiar perfecte, agrada a petits i grans i tothom s'emporta alguna cosa. Foto: Mostra d'Igualada
‘Sfumato’ és l’espectacle familiar perfecte, agrada a petits i grans i tothom s’emporta alguna cosa. Foto: Mostra d’Igualada

Potser els espectacles dels teatres públics farien ombra a les peces artesanals que passen per Igualada. No en tinc cap dubte. Però no crec que la Mostra pugui ser total si en prescindeix. El mercat familiar i el circuit que se’n deriva és el més ric i divers del país. A totes les poblacions dels Països Catalans, els teatres dissenyen programacions per a infants i, per això, hi ha molta gent que s’hi dedica.

En el terreny del llibre, el 20% dels volums que es venen cada any van adreçats a la canalla (el 32% són literatura). I a ningú no se li acudiria muntar una fira sense els grans grups editorials. Ha de deixar de banda la Mostra les produccions públiques nacionals i els espectacles de Tiago Rodrigues i Miet Warlop? Segur que necessitaria més pressupost. Doncs, que els hi donin. Si no, els espectacles de carrer sempre ens semblaran millor que els de sala.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close