Teatre

El costat fosc

Sis personatges. Quatre bandes. La sala d’estar d’una família anglesa. Som als anys setanta; sona la ràdio i uns homes conversen. El conjunt és aparentment normal, perquè, ja se sap, les aparences solen ser-ho, sempre bones, netes i polides. O això diuen els somriures d’orella a orella de les fotografies dels membres damunt de la prestatgeria. Un nucli segur, model, positiu, ferm i estructurat. Una màscara que Harold Pinter retira a poc a poc en la seva obra, posant davant la llum del focus el costat més fosc de les persones.

Qui a casa torna de Harold Pinter —anuncia el cartell a l’entrada del Teatre Gaudí. Ens pica l’ullet i adverteix a l’espectador que, tractant-se del pare de la dramatúrgia contemporània, a la sala no hi veurem res estàndard ni tranquil… sinó tot al contrari. “El que fa Pinter en aquest text és que en només dos dies ensorra un microcosmos d’una família anglesa, formada per quatre homes anquilosats que amb l’arribada d’una dona ho desperten tot”, explica el director Salvador Esplugas.

Cadascun dels personatges té un costat fosc que, a poc a poc, va aflorant. © Foto: Tristán Pérez-Martín.

És un fet que els personatges pinterians acostumen a trobar-se en situacions compromeses; que mantenen diàlegs que semblen ser insubstancials en un inici i que els silencis parlen fort. Acumulant obres com El Muntaplats, L’habitació o One for the Road, Pinter és un autor innovador i trencador pel seu temps. “Trobo sobretot interessants les atmosferes que crea. Un no acaba sabent mai per on el sorprendrà. Cadascun dels personatges té un costat fosc que a poc a poc va aflorant, fet que manté a l’espectador en un estat latent i, un cop explota, el descol·loca”, assenyala l’actriu Gemma Deusedas.

En el cas de Qui a casa torna Pinter presenta com l’arribada d’en Teddy a casa, juntament amb la seva dona Ruth, pot arribar a despertar les passions més baixes de la condició humana. “Interpreto el personatge més tradicional de l’obra, amb el que qualsevol espectador es pot identificar per les seves qualitats i històries. En Teddy és l’únic que té filtres; és la convenció social nua i crua”, observa l’actor Màrius Hernàndez. El seu personatge fa trontollar la resta i desmunta la imatge de família anglesa tradicional perfecta. “Existeixen moltes famílies que es fan mal entre elles i m’agrada que l’obra demostri que la realitat no és tan idíl·lica com ens fan creure”, afegeix Hernàndez. Així doncs, des del tema que abasta fins al desplegament dels personatges, la peça està composta per diversos ingredients que la condueixen a ser titllada de polèmica. “Aquesta obra sempre serà controvertida per l’època en què passa; pel fet que els sis personatges encarnen tants -ismes actuals”, comenta Esplugas qui, a l’hora de dirigir una peça teatral sempre aposta per mantenir-se fidel al temps en què ha estat escrita. En aquest sentit, Esplugas conserva l’obra amb el seu punt carrincló i caspós, favorable al concepte pinterià, de manera que ofereix un producte homogeni.

L’obra no té res d’absurd, és una crítica cap a tot un seguit de negativitats que pot tenir una família. ©Foto: Tristán Pérez-Martín.

En general s’associen les obres de Pinter a l’absurditat, però és més aviat incredulitat davant els comportaments il·lògics dels personatges, el que experimenta l’espectador. “Des del meu punt de vista, l’obra no té res d’absurd, és una crítica cap a tot un seguit de negativitats que pot tenir una família. De fet, està més a prop de la tragèdia que del drama, perquè hi ha l’espectador riu en certs moments”, apunta l’actor veterà Enric Cervera, qui interpreta al pare de la família, en Max. Sobre aquest, explica que li ha suposat un esforç defensar-lo, però agraeix que res del que conté el text és gratuït. Quelcom semblant ha experimentat l’actriu Gemma Deusedas fent el paper de la Ruth, una dona que recorre a la seducció per aconseguir poder. “Tot i que m’ha costat entendre-la, la Ruth evoluciona de manera molt marcada; té una doble cara que va deixant entreveure a mesura que avança l’obra. Això per una actriu és una feina realment interessant”, afegeix Deusedas.

“Qui a casa torna” no és teatre amb bons i dolents, sinó que desvela la cara més obscura de la humanitat. © Foto: Tristán Pérez-Martín.

Dualitat: En la lectura de les converses; en la personalitat d’en Max, en Lenny, en Teddy, la Ruth, en Joey i en Sam; en la intenció; en l’espai sonor, en el moviment, en la paraula, el comportament. Una dualitat que d’entrada pot desconcertar al receptor, ruboritzar-lo, però un cop se n’adona queda més que satisfet. Com bé remarca l’actor Màrius Hernàndez, Qui a casa torna no és teatre amb bons i dolents, sinó que desvela la cara més obscura de la humanitat; els defectes d’una sèrie de personatges quotidians, que ens pot enfrontar a fantasmes que coneixem.

Violeta Julbe
Periodista cultural. Moguda per la música, l'art, el teatre i amant de la lectura i l'escriptura, col·labora en la revista digital en català Ctxt en la secció de Cultura.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close