Que l’extrema dreta avança a gambades és un fet, ja que compta amb governs, desenes de diputats i una influència mediàtica enorme. Des del teatre, s’ofereixen algunes respostes, dues de les quals han estat ‘Catarina e a beleza de matar fascistas’ i ‘Instruccions per fer-se feixista’. N’hi ha prou?
El maig passat, a Madrid, els Teatros del Canal van decidir fer caure de la programació de la temporada 2022-2023 ‘Muero porque no muero (La vida doble de Teresa)’, una peça de Paco Bezerra que parlava d’una manera desacomplexada i actual de santa Teresa. La directora del teatre de la Comunitat de Madrid, Blanca Li, li va dir al dramaturg que “els de dalt” havien censurat la peça.
Bezerra va protestar i l’afer va arribar a la cambra autonòmica, sense que ni Li ni els responsables polítics culturals madrilenys hagin esgrimit cap raó comprensible que ens faci pensar que l’obra no ha estat censurada. Primer, van adduir motius econòmics, però aviat es saber que els 90.000 euros que costava el muntatge eren sufragats per Bitò i un projecte europeu. I que l’erari públic madrileny només hi posava 5.000 euros. Quedava clar que no els havia agradat el títol, ni la sinopsi. I que ningú no havia pretès llegir-la.
Fa unes setmanes, la seu de l’SGAE de Madrid va acollir una lectura dramatitzada de ‘Muero porque no muero’. Hi va acudir la flor i nata del progressisme de la ciutat i van clamar al cel. I ja està. Cap teatre madrileny l’ha acollit. No s’ha reprogramat. La solidaritat ha quedat en simples paraules. Per tant, els censors han guanyat.
La setmana passada, al Lliure, vam poder veure què passa quan se’ls dona ales, als feixistes. L’escena final de ‘Catarina e a beleza de matar fascistas’ és demolidora. Durant l’obra, hem seguit les vicissituds d’una família que, des de 1954, es dedica a matar almenys un feixista cada any. Quan un membre del clan arriba als 26, n’ha de pelar un. I la jove a qui li toca el torn, no ho veu clar. Dubta. Al final, els maten a tots i el principal ideòleg del partit d’extrema dreta al poder queda lliure. Eixorivit, fa una arenga dura i crua contra tots els valors democràtics. Un discurs llarg contra el feminisme, els drets LGBTI, la cultura. Contra tot.
El públic, d’entrada, imbuït pel codi teatral, queda mut, s’empassa el parlament abrandat del fatxa, però la cosa es va allargant i la gent comença a reaccionar. N’hi ha que s’aixequen i toquen el dos. D’altres, l’escridassen, fins que el so de l’emprenyada és tan gran que tapa el discurs. Quan l’obra de Tiago Rodrigues acaba no sabem si aplaudir o… Marxem pensant que el que ens està dient l’autor és clar: la Catarina hauria d’haver aixafat aquest brètol.
En l’escena anterior, la millor de l’obra, mare i filla discuteixen sobre la necessitat d’allò que fan. La filla diu que no ha servit de res, que ara tornen a governar els feixistes. I la mare, que n’ha liquidat set, assegura que almenys és alguna cosa. Sembla que la convenç, però en l’últim moment, la noia, pacifista, antibel·licista, es fa enrere. I els maten a tots.
El segle XX, sobretot els anys 30, ens va oferir moltes mostres de cap a on anem. Hi ha una novel·la esplèndida de Klaus Mann, ‘Mefisto’, que Guy Cassiers va portar al Lliure fa més d’una dècada, que explica com l’extrema dreta és prou hàbil per introduir-se en els cercles culturals i acabar imposant la seva llei. Perquè no oblidem que l’Alemanya nazi, la Itàlia feixista o l’Espanya franquista van tenir també el seu aparador cultural.
Molts autors, com Bertolt Brecht, van fugir. I va poder escriure una obra brutal com ‘Arturo Ui’ i tantes altres. Però n’hi va haver un bon grapat que es van quedar i van mirar a una altra banda, com el venerat director d’orquestra Wilhelm Furtwängler. Una part important de l’avantguarda nòrdica, amb Edvard Much al capdavant, o Knut Hamsun, van aplaudir el nazisme. I no en parlem dels Marinetti, Pound i companyia aplaudint Mussolini. Aquí, Eugeni d’Ors, entre d’altres, va estar molt a prop del règim de Franco.
Podríem fer una llarga llista d’intel·lectuals que han afavorit l’establiment de règims autoritaris. Però la qüestió és què passa abans, què pot fer el teatre perquè el feixisme no arribi al poder. I és complex. Perquè podríem afirmar que no pot fer-hi res, que els votants de VOX no trepitjaran mai una platea com la del Lliure per veure una peça com ‘Catarina e a beleza de matar fascistas’ o ‘L’enemic del poble’ que ens va servir l’estiu passat Thomas Ostermeier. Que aquestes obres, al capdavall, només serveixen per épater les bourgeois, convèncer els convençuts. I és així.
Per altra banda, és impossible defensar l’argument del no fer res, no reaccionar davant l’auge dels bàrbars, perquè el remei és pitjor que la malaltia. Fins i tot quan es plantegen muntatges de caire més lleuger, com ‘Instruccions per fer-se feixista’, un assaig de Michela Murgia que vam poder veure a Temporada Alta i que a l’estiu visitarà La Villarroel.
Podríem afirmar que la peça de Murgia, plantejada com un xou televisiu en què una dona (Mercè Arànega) es declara feliçment feixista i ens diu com fer com ella, és inofensiva, tova, intranscendent. Tanmateix, si ens ho mirem de prop, és igual que la de Tiago Rodrigues, tot i que aquesta darrera sigui molt més combativa, compromesa i brillant, sens dubte. Cap de les dues no provocarà que el partit feixista de torn tregui menys vots.
Els valors democràtics són una cosa que s’ha de mamar a casa, a l’escola, al carrer, a tot arreu. Quan això no passa, quan alguna baula falla, s’obre una escletxa que el feixisme utilitza per colar-se i seduir els tristos, els emprenyats, els desplaçats… I aquí és on els teatres fallen, a on les institucions culturals fallen. Perquè els programes educatius respectius són molt petits, tan esquifits com els recursos amb què compten.
‘Catarina e a beleza de matar fascistas’ va estar dos dies al Lliure i hi hauria d’haver estat una setmana i que deu instituts hi haguessin portat els seus adolescents. M’hauria agradat veure la reacció de noies i nois durant el discurs final del fatxa. I em diran que, comptat i debatut, estaríem parlant de 1.500 xavals gaudint d’una obra meravellosa que ens explica les conseqüències del dubte, sobre què passa quan tens l’oportunitat de liquidar un feixista i no ho fas. Veig els mitjans d’extrema dreta i els seus tertulians cridant a cor que vols. Crec que és un risc que val la pena assumir.
Si no, l’alternativa és fer que els joves s’empassin els musicals de la cartellera farcits de prostitutes, tòtiles i mascles dominants, com si fos el més normal del món. Potser no cal arribar a l’extrem de ‘Catarina’. Hi ha moltes vies intermitges prou fructíferes i atractives per al nou públic. Penso en ‘L’oreneta’ o en el mateix ‘Romeu i Julieta’. Tot passa per no tractar el públic de beneit.
Un dels punts a favor del muntatge de Rodrigues és que és molt políticament incorrecte. I potser ha arribat l’hora de ser-ho. Amb el primmirament habitual, d’aquí a dos dies serà normal que els polítics es posin el barret de programadors i que la censura campi al seu aire. I el teatre, de nou, haurà de callar, fer-se l’orni i tornar a les metàfores.
