Teatre / Opinió

El futur passa per la diversitat

Històricament, el teatre català ha estat més divers del que és ara mateix. No es tracta només d’incorporar els catalans fills de la immigració, sinó també d’atraure creadors de fora. Un repte doble amb el qual ens juguem el futur.

Aquest cap de setmana passat, Adeline Flaun ha presentat a l’Antic Teatre ‘Moi dispositif Vénus’, una peça petita per a una actriu que ha escrit, dirigit i interpretat ella mateixa. Fa una quinzena d’anys que treballa a Barcelona, però se n’ha anat allà on va néixer, a la Martinica, per aixecar aquest espectacle. A la petita illa caribenya, departament d’ultramar francès, va aconseguir productors i aquí, la coproducció de l’Antic, sempre molt atent a aquesta mena de teatre, experimental, feminista, amb un llarg recorregut europeu.

La peça de Flaun és en la seva llengua, el francès, i ens parla de la prostitució en un context distòpic, tot i que molt proper (el 2029). És un espectacle punyent, senzill, ben construït, amb Flaun donant-ho tot… La navarresa Laida Azkona i el xilè Txalo Toloza també han aixecat des de l’Antic Teatre la seva Trilogia Pacífico sobre les relacions de poder a Amèrica Llatina. En castellà. Ell porta més de vint anys a Barcelona. Ella, una mica menys. I per allà on van arrosseguen amb orgull la bandera d’una ciutat que els va acollir i els ha permès arribar molt lluny. Al juliol seran al Festival d’Almada, a Lisboa. A la tardor, al Festival Internacional de Roma.

La Veronal ha aconseguit obrir-se camí gràcies al seu impuls internacional. A la foto, 'Pasionaria, estrenada al Grec 2018. Foto: Àlex Font
Sau Ching Wong és una de les ballarines fonamentals de La Veronal. Foto: Àlex Font

Podríem parlar del ballarí i coreògraf Guy Nader, de la ballarina Sau Ching Wong (La Veronal), del dramaturg i teòric Roberto Fratini, de l’actor Gonzalo Cunill, de la dramaturga i directora Denise Duncan, del coreògraf Bebeto Cidra, de la ‘performer’ Semolina Tomic, del furero recentment desaparegut Jürgen Müller i de tants altres artistes que van trobar a Barcelona un lloc ideal per investigar i crear. Molts van venir de joves, a estudiar, atrets per la fama d’avantguardista de la ciutat. Però aviat es van adonar que una cosa és el que diuen de tu i una altra, el que ets de debò.

Això ho van tastar de prop Franck Chartier i Gabriela Carrizo, Peeping Tom, segurament una de les millors companyies d’Europa, que fa quatre anys que van decidir instal·lar-se a Gràcia. Aquí van assajar ‘Kind’ (2019), al TNC concretament. Però després de l’experiència, van pensar que seria el primer i l’últim. I no perquè no els tractessin bé, sinó per una qüestió de diners. Acostumats als pressupostos belgues, la lliga catalana no els acabava de quadrar, ja que, per haver aixecat ‘Kind’ a Barcelona, van perdre unes quantes sucoses ajudes belgues.

Roser Vilajosana i Nao Albet fent 'La gavina'. Foto: Heartbreak Hotel
Nao Albet debutarà amb la Needcompany amb ‘Billy’s violence’, que s’estrenarà al TNC el 8 de juliol . Foto: Heartbreak Hotel

Ara mateix tenim la Needcompany, una altra de les grans tropes continentals, que estrenarà ‘Billy’s violence’ al TNC. Entre el càsting, hi trobem, entre d’altres, Nao Albet, Juan Navarro i Gonzalo Cunill. I si això és possible és perquè Jan Lauwers, el director de la companyia, fa anys que manté una molt bona relació amb la ciutat. La peça s’estrenarà a Barcelona i, com totes les seves, farà la volta al món.

Entre els Peeping Tom i Flaun o Azkona&Toloza, tanmateix, hi ha un oceà. Però, al cap i a la fi, comparteixen una mateixa ciutat. Un indret que té un gran potencial, però que no acaba de trobar el camí, que ofereix molt poques escletxes als artistes que no s’ajusten al ‘mainstream’ local. I no em refereixo només a la llengua, sinó a una manera de fer teatre que a Europa frega l’antigor.

Ariadna Gil i Gonzalo Cunill al 'Vania' d'Àlex Rigola. Foto: Alba Pujol
Ariadna Gil i Gonzalo Cunill al ‘Vania’ d’Àlex Rigola. Foto: Alba Pujol

Aquí, els pocs diners que tenim serveixen per pagar produccions que, com a molt, faran una petita gira per Catalunya. Molts espectacles, com ‘Moi dispositif Vénus’, tot i haver estar creat per una barcelonina com Flaun, no tindrà l’oportunitat de trepitjar Reus, Manresa o Figueres. Per què és en francès amb subtítols en català? Doncs, això hauria de ser un al·licient més, ja que segur que en aquests llocs hi ha molta gent que el sap o l’estudia… No hi anirà perquè els programadors locals no s’hi atreviran. Si no ho han fet amb Pere Faura, com han de portar aquest?

La diversitat és un element definitori del teatre contemporani nord enllà. Com més divers és un entorn, més públic té, més atrau els joves. Si l’oferta és sempre la mateixa, la gent se’n cansa i desconnecta, que a la tele ja disposen de tot el món al seu abast. La qüestió és que el món, que ja és als carrers de les nostres ciutats, a moltes sales d’assaig, a petits teatres com l’Antic, no puja als grans escenaris.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close