Teatre / Opinió

El malestar dels traductors i l’art del potineig

El món del teatre viu totalment d’esquena a l’edat d’or de la traducció literària que es viu a casa nostra i cada temporada apareixen muntatges de clàssics que, misteriosament, no compten amb ningú al darrere que hagi portat al català les paraules de Txékhov, Ibsen, Shakespeare o Molière.

El 1985, Josep Maria Flotats va decidir estrenar al Poliorama Cyrano de Bergerac i, per fer-ho possible, li va demanar a Xavier Bru de Sala que s’encarregués de traduir els endimoniats alexandrins d’Edmond Rostand. Ho podia haver fet ell mateix, però va confiar la feina a un escriptor. Durant setmanes, van estar afinant la versió. Bru de Sala acudia als assajos i Flotats i ell discutien i conversaven, s’allunyaven i s’apropaven. En va quedar una versió canònica, la qual va ser utilitzada més de dues dècades després per Oriol Broggi per tornar a fer pujar Cyrano a l’escenari.

Aquell procés de creació textual i dramàtica dels anys vuitanta no està gens de moda. Fa anys que veiem com s’estrenen clàssics sense pare, sense que aparentment ningú els hagi traduït. Consta qui n’ha fet la versió o l’adaptació, però no qui els ha traduït. D’aquí que la setmana passada, amb la mosca al nas, el professor de l’Institut del Teatre Lluís Hansen preguntés directament al Teatre Lliure d’on sortien les versions d’El misantrop, La gavina, Hamlet i Electra que s’havien d’estrenar la temporada que ve, en les quals no constava el traductor, a diferència d’altres obres, com L’herència, a càrrec de Joan Sellent.

La resposta del Lliure va ser rocambolesca perquè no feia res més que afegir llenya al foc. En el cas de La gavina, per exemple, s’hi esmentava una traducció al català, la traducció d’una versió i diverses traduccions al francès i al castellà. Material de treball per als adaptadors a l’hora d’aixecar una obra nova. Podem estar parlant encara de La gavina de Txékhov, com s’anuncia, o estem parlant d’una altra cosa?

La primavera de 2017, Àlex Rigola va dirigir 'Ivànov' de Txékhov al Lliure. Foto: Beigott
La primavera de 2017, Àlex Rigola va dirigir ‘Ivànov’ de Txékhov al Lliure. Foto: Beigott

D’aquí que em posi en contacte amb Àlex Rigola per demanar-li d’on surten els seus muntatges de La gavina, Vania i Ivànov. Em diu que, pel que a ell respecta, va evitar expressament les versions catalanes existents i va consultar-ne les franceses, espanyoles, angleses i italianes a fi d’escriure “paraula per paraula” un text nou. Què en queda, de Txékhov, doncs?

La mateixa pregunta li faig a Sergi Pompermayer, responsable de l’adaptació d’El misantrop. I em respon que, des de l’original francès de Molière, va escriure una peça nova en prosa més contemporània que, més tard, Pablo Macho Otero va versificar en alexandrí. No els feia el pes alguna trama difícilment exportable a l’actualitat i van modificar, doncs, l’original. Què hi ha de Molière, aquí?

Obres i muntatges semblants han pujat a escena contínuament a casa nostra en l’última dècada. Tenim les “adaptacions” de Shakespeare dirigides per Pau Carrió, com Hamlet, Nit de reis, Enric V i el recent Macbeth, la Ifigènia adaptada per Albert Arribas. Totes al Lliure. Peces sense traductor.

Laia Marull i Ernest Villegas al 'Macbeth' de Pau Carrió al Lliure. Foto: Sílvia Poch
Laia Marull i Ernest Villegas al ‘Macbeth’ de Pau Carrió al Lliure. Foto: Sílvia Poch

Però és possible això, una obra en una altra llengua que ens arribi en català sense traductor? Aquí és on hi ha el dilema, el dubte, el que ha fet que l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) parli de “possible mala praxi” i que el gremi dels traductors hagi posat el crit al cel. Hi ha un enfilall de correus entre els traductors associats a l’AELC que treu fum, amb múltiples exemples de robatoris teatrals.

S’ha de dir que això de les adaptacions sense traductor és un fenomen més aviat nou, que no fa més d’una dècada que passa, en el temps que va de Les tres germanes de Carlota Subirós traduïda per Miquel Cabal a Les tres germanes de Julio Manrique adaptada per Marc Artigau, Cristina Genebat i el mateix Manrique. De 2011 a ara.

Abans, encara que el director en fes una dramatúrgia, una adaptació contemporània, el clàssic de torn sempre venia firmat per un traductor. Tant el Macbeth de Calixto Bieito com l’Otel·lo de Subirós van ser a càrrec de Miquel Desclot. El misantrop que va dirigir Georges Lavaudant anava signat per Sergi Belbel. Però aviat trobem un Èdip rei de Sòfocles al Romea sense traductor. O una La malaltia de Ferdinand Bruckner al Lliure sense cap persona que acrediti el bell ofici de traslladar una llengua a una altra llengua. Vaja, que gairebé tothom s’hi ha abonat a això de parafrasejar, manllevar, sostreure, mig copiar… Sap grec clàssic Jeroni Rubió? Sap alemany Juan Carlos Martel?

Guillem Balart (al centre) fent 'La malaltia' al Lliure. Foto: Sílvia Poch
Guillem Balart (al centre) fent ‘La malaltia’ al Lliure. Foto: Sílvia Poch

Potinejar clàssics és un dels eixos centrals del teatre contemporani. Res a dir al respecte. Si els clàssics són clàssics és perquè ho aguanten tot. Fa dècades que es fa. Però abans, a casa nostra, sempre es partia d’una traducció i en quedava constància. A Europa, es continua fent com sempre. Per exemple, en unes setmanes tindrem al Lliure una producció francesa de Hamlet executada per Christiane Jatahy, la traducció de la qual és de Dorothée Zumstein, una dona que tens uns quants Shakespeare al darrere. I no, no serà un muntatge canònic, ja que Jatahy ha convertit el príncep de Dinamarca en princesa, l’ha passat pel sedàs de l’Orlando de Virginia Woolf i el col·loca en el nostre temps. A Catalunya, això mateix, avui, vindria sense traductor.

Poden triar i remenar entre tots els grans teatres europeus i veuran que no hi ha cap clàssic que no tingui un traductor. Sigui el que sigui, sempre hi ha una persona que ha portat allò, Ibsen, Txékhov, Shakespeare, a una llengua de destí. Per molt versionada que estigui l’obra.

Emma Vilarasau i Pere Arquillué protagonitzen 'Ifigènia', dirigida per Alícia Gorina, al Lliure. Foto: Sílvia Poch
Emma Vilarasau i Pere Arquillué protagonitzen ‘Ifigènia’, dirigida per Alícia Gorina, al Lliure. Foto: Sílvia Poch

Què passa a casa nostra? Li pregunto a un reputat dramaturg com va el tema dels drets d’autor, que ja vaig intuint que és el ‘quid’ de la qüestió. Em diu que el 10% de la taquilla se’n va en això. Quan es tracta d’una obra viva, feta per autor que respira o un que ha mort fa menys de setanta anys, aquest percentatge és tot per a ell (quan es tracta d’una peça representada en la llengua original) o es reparteix entre el dramaturg i el traductor (quan és una obra en un altre idioma), a raó de 7-8%, 2-3%, respectivament.

I quan parlem d’un clàssic? Deixo la resposta sencera: “Si tu fas un Shakespeare i talles una escena, has fet una adaptació i passes a cobrar drets, que es repartiran entre el traductor de la versió que hagis fet servir (2-3%) i l’adaptador, tu, que has tallat una escena i cobraràs el 7-8%. I si la traducció també l’has fet tu, doncs cobraràs un 10.¿Per què creus que als directors els agrada tant fer clàssics? Fes una mirada als clàssics que s’han fet al llarg dels anys i qui n’ha fet l’adaptació, normalment el mateix director o col·legues propers. No estem parlant de poca cosa, un clàssic al TNC que ompli, jo què sé, trenta funcions, pot generar 40.000 euros en drets, és un bon sobresou. Per això hi ha pocs directors que facin teatre contemporani als teatres públics: no volen, hi perden molts diners. Tots volen fer grans clàssics”.

Julio Manrique va portar a escena 'L'ànec salvatge' d'Ibsen el 2017 al Lliure. Foto: Ros Ribas
Julio Manrique va portar a escena ‘L’ànec salvatge’ d’Ibsen el 2017 al Lliure. Foto: Ros Ribas

Més clar, l’aigua. Es tracta d’un tema econòmic. De no voler repartir el 10% o de voler-se’l quedar tot. El traductor d’un clàssic hauria d’aspirar a cobrar el 10%, com passa en literatura. Sense drets vigents, els editors atorguen un de cada deu euros de cada llibre venut a la persona que ha traduït l’obra, en un acte de justícia poques vegades vist. En un teatre, pocs seran els directors que no vulguin apropiar-se d’una part d’aquest 10%.

El problema creix quan qui promou aquestes pràctiques poc clares és un teatre públic, quan és el Teatre Lliure, institució que hauria de donar exemple. Al TNC això no passa. Totes les obres contemplen un traductor. Fins i tot la versió d’Anna Karènina que veurem la temporada que ve se’ns deixa clar que és una versió d’Anna Maria Ricart “a partir de la traducció d’Andreu Nin”.

Tots els experts coincideixen a dir que la nostra llengua està vivint l’edat d’or de la traducció, que mai no havíem comptat amb tants traductors i tan bons. Avui dia pots comptar que trobaràs un traductor competent al català de qualsevol llengua, del rus, del japonès, de l’àrab, del romanès, fins i tot del nynorsk, de l’hongarès i del quítxua. Antigament, moltes obres originals en aquests idiomes ens arribaven a través del francès o de l’anglès. Ara ja no cal un pas intermedi.

Una nova generació té el seu 'Esperant Godot'. Foto: Kiku Piñol
Ferran Utzet va dirigir ‘Esperant Godot’ a la Beckett el 2019, amb Pol López i Nao Albet. Foto: Kiku Piñol

I és una llàstima que el món del teatre no se n’hagi fet ressò, de tot això. Amb tots els muntatges de Txékhov de què hem gaudit o que hem patit en els últims anys, només figura a les llibreries la traducció de les quatre peces canòniques del rus, publicada per labutxaca el 2012 i obra de Nina Avrova i Joan Casas. De Shakespeare, gaudim de les versions de Miquel Desclot, Joan Sellent, Josep Maria de Sagarra i Salvador Oliva, entre d’altres. Si Carrió, efectivament, ha portat al català els seus Shakespeare, seria magnífic poder consultar-los. Ara tenim la Ifigènia d’Arribas editada per Arola, tot i que, en aquest cas, tinc el dubte de saber si va treballar des del grec antic o des de traduccions al català existents.

A finals de 2019, Josep Pedrals va traduir l’Esperant Godot de Samuel Beckett a partir dels originals francès i anglès, una delícia, cosa que no s’havia fet mai a casa nostra. Encara es feia servir la de Joan Oliver del francès de 1960. I les traduccions dels clàssics, com tot a la vida, s’han d’anar renovant.

Més d’una vegada he topat amb directors que em confessen que certes traduccions al català no els fan el pes i que, per aquest motiu, han tirat de versions en altres llengües per construir una adaptació. El motiu del disgust, bàsicament, era que les trobaven poc vives o massa literàries. No seria millor, per tant, encarregar una traducció al seu gust? Doncs, no, s’agafa una mica d’aquí, s’arramba d’allà i ja tenim un text nou.

Josep Maria Flotats i Josep Maria Pou fent 'La gavina' al TNC el 1997. Foto: Ros Ribas/TNC
Josep Maria Flotats i Josep Maria Pou fent ‘La gavina’ al TNC el 1997, amb traducció de Raquel Ribó. Foto: Ros Ribas/TNC

A Pompermayer li vaig preguntar com era que ell mateix i Pablo Macho no signaven directament El misantrop? Perquè si bé mantenen els personatges creats per Molière, estem davant d’una obra ben diferent. Bé que la versió de La gavina feta per Martin Crimp deixa ben clar que es tracta d’una obra de Txékhov en una nova versió del dramaturg anglès. Oi que quan veiem Vània al carrer 42 entenem que es tracta d’una pel·lícula de Louis Malle i no de l’obra de Txékhov? O que quan Jordi Oriol adapta el Macbeth li diu La mala dicció? “Sí, seria més correcte”, em va respondre Pompermayer, “però no ens hi hem atrevit”.

Entre la gosadia i els diners, l’ego i la poca vergonya, el teatre català camina cap a un cert aïllament, al marge dels corrents i tendències, èxits i fracassos, que sotraguegen la cultura catalana contemporània, molt al dia respecte a les seves germanes europees. Els traductors estan emprenyats. I tenen raó per estar-hi.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close