Abans de començar la funció, l’ajudant de direcció Joan Porcel ens convida a romandre després de l’espectacle a un col·loqui amb l’actor i els membres de la companyia. És una pràctica que s’estila des de fa estona al Teatre Principal de Palma, introduïda recentment durant la nit de l’estrena als tres teatres municipals de Ciutat (el Xesc Forteza, el Mar i Terra i el Catalina Valls) i cada cop més habitual als escenaris illencs.
Paradís
Autor i intèrpret: Sergi Baos
Direcció: Xavi Núñez
Producció i distribució: El Somni Produccions
Pròximes funcions: CEIF Son Llebre (3-4), Calvià (5-4), Sant Llorenç (9-4), Felanitx (10-4), Puigpunyent (17-4), Santa Maria (18-4), Bunyola (8-5), Maria (5-6), Petra (6-6) i Teatre Principal de Palma (11, 12 i 13 de juny)
Damunt les taules, no es veuen res més que andròmines escampades de tota casta que romandran allà, mortes de rialles, al llarg de tota la funció. Ens situem en una barriada marginal de Palma, però a mi la narratúrgia de Sergi Baos, perquè ell ha tingut cura d’omplir el paper que ara interpreta, és l’altra faceta que també m’interessa destacar avui vespre aquí, perquè igualment sobresurt. I el que em resulta altament suggestiu d’aquest muntatge és el procés de com ho buida tot plegat damunt un escenari. I això que les primeres facècies no em fan gaire gràcia. Em pareixen un pèl massa ingènues i encartonades; és clar, in albis, no sé exactament ni què he anat a veure…
Com havia d’empescar-se-les, es devia rumiar ell, per convertir el text en quelcom més singular. Un monòleg, és clar, podria potenciar els aspectes narratius de la peça quan toqués referir-se als altres tres personatges. Un sol actor estrafa un seguit de veus, però n’hi ha quatre de principals —i si l’una és bona, l’altra encara ho és més! La de Sebastià, el capellà que casualment nom com el nostre patró i el nostre bisbe i que per ventura sigui el més pla de tots; Joana (Baos se’n surt francament bé a l’hora d’adoptar unes formes tòpicament femenines); de Kevin, l’adolescent, en broda amb fil d’or els moviments dels braços, com si ell també, com els pares, el tractés com un putxinel·li, i l’empobriment d’un llenguatge en què tot són pues, tíos i joder i que a mi que soc filòleg com el col·lega que l’escriu més que riure em provoca plorera, i Pepe, l’immigrant castellà que no gira la llengua ni per Meco, que també està força ben trobat i que demostra que l’actor es maneja en aquest darrer idioma amb una desimboltura envejable.
Baos ha pouat a bastament en els ambients marginals de les ficcions nord-americanes. Segurament perquè jo estic molt més avesat a veure-ho als films que no presenciar-ho en directe, mais havê-las, hai-nas, no m’afiguro en un narcopis del carrer de Sant Vicent Ferrer de Son Gotleu sinó que em remunto als escenaris del Baltimore de The Wire. Veig dos nassos que brollen sang (un a Mallorca, l’altre a Fargo), els racons marginals de Jesse Pinkman o les persecucions automobilístiques de Breaking Bad i tantes altres ficcions estatunidenques.
Amb el selló i les potes d’una cadira amb rodes d’oficina tota enfangada —el color de la merda i, em sap greu ser tan explícit, però això d’aquí put de bon de ver— supleix la funció del volant d’una furgoneta molt més atrotinada que la Volkswagen de Lost. Així ens desplacem per les carreteres de l’illa com si tot el pati de butaques fos un autocar que partís de Son Gotleu, Pere Garau o el Teatre Principal, enfilés l’autopista d’Inca, deixés enrere sa Cabaneta, es desviés per Santa Maria, Sencelles, Ruberts, Lloret…
I ara, on the road, vos deveu estar demanant on coi anem i, sobretot, on rau el paradís de tota aquesta història? Oi sí, un Xangri-La. Això li degueren vendre a Pepe abans de venir a residir a l’illa, el lloc que Sebastià havia predicat mantes vegades de la trona estant, a Kevin, a escola, algun professor segur que n’hi va parlar en alguna assignatura però el problema és que ell mai les escoltava a classe, les lliçons dels mestres, mentre Joana, tal volta, somiava que el paradís l’atansaria en casar-se amb un home a qui estimava, dur fills plegats al món i posar-los el nom que triessin junts. Però a Kevin li entaferraren el nom que a Pepe li havia rotat, perquè si no es queixava fart que sempre ho decidia tot ella, a qui també rebateja, inspirat, com Flaca. No sabem si Kevin és fill de son pare o d’una aventura que va protagonitzar divuit anys enrere amb Sebastià i que ara els mena a fer-li creure que aquella nit encomanaren Kevin per pispar-li quatre peles fàcil, com ho explicaria l’adolescent. Però la qüestió s’enreda més i acaben segrestant-lo. Al paradís, convindria ser ric, però ni Pepe ni Joana, com Kevin, estudiaren i ara van escurats.
No, això no anava de cap paradís. I potser serà amb aquesta intenció que ens veurem dins la furgoteatre amb la pretensió d’arribar a la comissaria d’Inca per interposar la denúncia contra aquesta farsa que ens havien venut amb l’entrada. Pitjor estan els personatges: a dos els han estomacat de valent i a tots quatre els havien enganat també. Els espectadors almenys, com Sebastià, sabíem abans d’entrar que del paradís bíblic n’havíem estat expulsats d’Adam i Eva ençà.
