Teatre

El patriarcat teatral fa aigües

El cas dels abusos continuats contra les alumnes adolescents de l’Aula de Teatre de Lleida demostra com de podrit està la base del nostre teatre, que durant anys i panys ha tolerat unes maneres de fer que no tenen res a veure amb la pràctica d’un art mil·lennari, noble, on el gènere no hauria de predisposar a res ni garantir res.

Una de les coses més esgarrifoses del reportatge que publicava el diari Ara el diumenge té a veure no amb els professors Antonio i Rubén, que s’aprofitaven de la seva posició de poder per abusar de noies de 15 o 16 anys, sinó amb com la seva conducta menyspreable era imitada pels nois que estudiaven teatre amb les víctimes. “Va crear monstres”, diu la Marta, que explica com més d’un dels seus companys seguien les passes de l’Antonio, assetjant a mata degolla altres noies.

Durant molts anys hem vist com a normals certs comportaments que no ho són. Gens. Amb les dones convertides en objectes. Amb dones que només ‘servien’ per posar la cara, no per pensar. Amb dones que havien d’acceptar qualsevol cosa per treure el cap, per fer-se un nom. I homes que s’ho miraven des de lluny, com si això no anés amb ells, i alguns, molts, que pensaven que si sempre havia estat així, que no hi podien fer res i, mentrestant, com els companys “monstres” de les noies de l’Aula de Teatre de Lleida, aprofitar-se de la situació i seguir l’exemple.

'Macho man', d'Àlex Rigola, posava damunt la taula el masclisme social. Foto: Heartbreak Hotel
‘Macho man’, d’Àlex Rigola, posava damunt la taula el masclisme social. Foto: Heartbreak Hotel

I, dones, també, d’una altra generació, potser, que defensaven homes malcarats, avesats a tractar a crits les dones perquè són sones. Si no, com expliqueu que dues grans actrius, enormes, com Núria Espert i Rosa Maria Sardà, defensessin aferrissadament Lluís Pasqual davant les denúncies d’Andrea Ros?

En general, a la sala d’assaig, com en gairebé tot a la vida, les dones actuen d’una manera diferent als homes. Porten segles abaixant el cap i quan arriben a una situació de poder saben el que no han de fer: actuar com certs homes.

Després hi ha els sospitosos habituals, que diuen que les noies exageren, que a veure si no se li podrà dir res a una noia, que t’has d’imposar d’alguna manera. A aquests els hauríem de preguntar què passaria si fos una filla seva la víctima d’un Antonio o d’un Rubén. Què farien? Convidarien l’abusador a sopar a casa?

'Falsestuff', de Nao Albet i Marcel Borràs, va passar pel Grec 2018. Foto: May Zircus / TNC
‘Falsestuff’, de Nao Albet i Marcel Borràs, va passar pel Grec 2018. Foto: May Zircus / TNC

Fa gairebé dos anys que el debat sobre la presència de dones en les primeres posicions dels teatres catalans es manté viu. No només a Catalunya, sinó a Europa: nord enllà la situació és igual o pitjor que aquí i no trobareu cap dona dirigint un gran teatre continental. Cap. I em fa l’efecte que la controvèrsia seguirà, encara que les grans cases del país hagin fet una aposta decidida per la paritat. Perquè, tot i el soroll, la cosa no ha canviat gaire. I la transformació que s’ha de produir hauria de ser profunda, sistèmica.

Fa dos anys, al TNC, Nao Albet i Marcel Borràs van introduir una escena a ‘Falsestuff’ que cada dia que passa és més memorable. Parlaven d’una reunió secreta, a mitjans dels anys 90, entre els principals directors teatrals europeus, tots mascles, és clar, durant la qual es repartien el bacallà continental. Per fer-se rics i mantenir-se a la poltrona. Només els importava la pasta. Ni l’art, ni res. Els diners, el poder i punt. Tots són encara personatges venerables.

'Solitud', de Víctor Català, ha estat la peça més destacada de l'Epicentre Pioneres del TNC. Foto: May Zircus/TNC
‘Solitud’, de Víctor Català, ha estat la peça més destacada de l’Epicentre Pioneres del TNC. Foto: May Zircus/TNC

Tot plegat necessita d’un cop de timó radical. I potser ha arribat l’hora de què un programador valent dediqui tota la temporada del seu teatre a les dones, per exemple. Hem vist cicles de tota mena: centrats en Barcelona, en la dramatúrgia catalana, en joves, en teatre llatinoamericà… Però encara no hem vist tota una temporada, tot un festival, dedicat a les dones, amb elles com a protagonistes úniques. Artistes amb pressupost per poder escriure, dirigir i actuar el que sempre han volgut fer. Ho veurem algun dia? Amb un ‘epicentre pioneres’ no n’hi ha prou.

Perquè tot això no s’aguanta per enlloc. És molt difícil assumir que fa tres anys, a Lleida, hi havia un professor de teatre que feia quinze anys que fotia ma a les seves alumnes, que dormia amb elles quan anaven de bolo, que les forçava, que les amenaçava. És complicat fer-se càrrec que un director pugui humiliar una actriu perquè és dona i jove. El patriarcat teatre fa aigües, però encara es pot perllongar molts anys més. Només cal veure què diu l’extrema dreta…

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close