Teatre

El plaer femení es reivindica al Maldà

Fins al 7 de maig es pot veure al Maldà La punta de l’iceberg, un espectacle de la companyia La Virgueria. Aquesta agrupació roda pels escenaris des de 2010 i està formada per Isis Martín, Aleix Fauró, Patrícia Bargalló i Júlia Ribera, que es conjuren en aquest espectacle per parlar del plaer sexual femení, a partir d’un treball de documentació basat en entrevistes i qüestionaris. Isis Martín signa la dramatúrgia i s’acompanya d’Aleix Fauró a la direcció, mentre que Patrícia Bargalló és la cara visible a escena, junt amb la cantant i actriu Paula Jornet.

El muntatge busca embolcallar el públic en un ambient íntim, i per això la sala del Maldà li va com l’anell al dit. L’espai rep l’audiència cobert amb un plàstic translúcid (que pot recordar el d’Una galaxia de luciérnagas) i la situa a tres bandes de l’escenari, molt a prop de les actrius. Aquestes ofereixen una benvinguda càlida, encoratgen la gent a treure’s les sabates i reparteixen mandarines perquè qui vulgui en mengi (i en gaudeixi) durant la funció. Els tons blaus del vestuari i dels grans coixins que omplen l’escenari i complementen la rebuda i conviden a la serenitat, junt amb dos monitors que projecten una proposta de vídeo de Mariana Echeverri interessant, tot i que deslligada del desenvolupament de la funció. En aquest ambient, il·luminat tènuement per Jou Serra i CUBE PEAK, Patrícia Bargalló i Paula Jornet desgranen, de cara al públic, múltiples testimonis del plaer sexual viscut des dels cossos de les dones.

Fidel al material de base que constitueixen les entrevistes, la peça s’articula com un joc de preguntes i respostes, amb interrogacions sobre les distintes facetes del plaer sexual seguides de respostes breus o en forma d’històries. Al llarg dels noranta minuts de la funció, les preguntes sobre els orgasmes, el despertar sexual, l’exigència estètica, la masturbació o les fantasies es multipliquen, com un dispositiu d’augment que posa en evidència tot el que hi ha per explorar, per preguntar-se, per recuperar. Llançades al públic (aclaparadorament femení), les preguntes obren interrogacions que van més enllà d’allò concret: com hi responem, mentalment? Sobre quins temes ens venen ganes de parlar-ne amb la resta d’espectadores? Sobre quins altres, en canvi, no ens pronunciaríem mai? Què ens genera un record plaent i què ens acosta al dolor o a la frustració?

Cartell de La punta de l’iceberg. Anna Miralles/El Maldà

Seguint les preguntes, sentim les històries, cartes i comentaris de dones anònimes (les actrius incloses) sobre l’experiència sexual pròpia. Es tracta d’autèntiques perles, perquè fan evident fins a quin punt el nostre plaer ocupa un lloc petit, o nul, en l’espai públic i en les relacions que establim amb els altres. I perquè ho fan des d’una clara intenció de privilegiar la perspectiva, subjectiva i corporal, de les protagonistes. Històries de dones que han viscut una vida eixorca al costat dels marits, la fantasia d’una dona lesbiana de reunir totes les amants en una caixeta, la que va tenir una relació sexual per primera vegada amb una altra dona en una conversa de xat, la que parla d’orgasmes que duren un minut i la que no n’ha tingut mai cap. Cartes al jo més jove, escrites per dones grans que rememoren la pròpia vida sexual, i l’experiència d’una dona que es pregunta com la pressió estètica l’ha pogut allunyar tant del propi cos.

La posada en escena d’aquest conjunt d’històries funciona gràcies a la dramatúrgia d’Isis Martín, que les encadena sense canvis bruscos alhora que les dota d’una propensió general al lirisme. I també gràcies a una intenció clara d’afavorir la diversitat de testimonis (pel que fa a l’orientació sexual, l’edat, o la satisfacció amb el sexe i el propi cos) i d’allunyar-se de les representacions de la sexualitat femenina tallades a mesura de la narrativa heteropatriarcal i reforçades, entre d’altres, per la publicitat o la pornografia. A La punta de l’iceberg es parla d’experiències viscudes, de veritats íntimes i, per tant, de records que val la pena tresorejar i de celebracions (que poc assumida està encara la celebració pública del plaer femení!). Hi ha lloc per als remordiments i l’enuig, també, per a les ombres que inevitablement comporta una exploració del plaer de les dones. El tot, encarnat de forma molt convincent Patrícia Bargalló i Paula Jornet, la primera amb una interpretació serena i propera i la segona més escorada cap a l’humor.

Patrícia Bargalló i Paula Jornet interpreten l’obra. Júlia Ribera.

És el cas de comentar que bona part d’aquestes històries es traslladen al públic en castellà, tot i que el títol de l’obra és en català i la llengua catalana és la que s’indica a la pàgina web del teatre. La presència del castellà en obres de teatre comunitari, verbatim o que incorporen intèrprets no professionals és habitual i reflecteix una realitat social, però quan intervé la dramatúrgia, i en una peça com aquesta que no incorpora personatges definits, la qüestió esdevé una mica més complexa. Aquesta crítica no és el lloc per adreçar en profunditat la bilingüització del teatre català, però em pregunto què hauria passat si la narrativa de La punta de l’iceberg hagués estat íntegrament en català (per exemple traduint els testimonis en castellà) o hagués limitat el castellà a aquells testimonis que originalment eren en aquesta llengua. Sens dubte, s’haurien evitat alguns canvis de llengua força inopinats, i probablement s’haurien conservat el lirisme i l’autenticitat que busquen moltes de les històries. La llengua catalana hauria estat suficient per transmetre la força dels testimonis? Estic convençuda que sí.

Sigui com sigui, amb La punta de l’iceberg La Virgueria signa una peça que mou, i que obre un espai necessari i ric de possibilitats que abans han explorat algunes poques peces, com Els dies mentits de Marta Aran. A La Virgueria ho saben, i per això han ampliat la proposta amb col·loquis amb vermut a les sessions de diumenge i amb la publicació d’un fanzín que recull testimonis inèdits no inclosos en el muntatge. Perquè aquest és un espectacle que fa venir ganes de parlar del plaer i també, perquè no dir-ho, de tenir més sexe, i de tenir-ne millor.

Adriana Nicolau Jiménez
Investigadora i crítica. Doctora amb la tesi Feminismes al teatre català contemporani (2000-2019). M'interessen el teatre, la literatura, les obres que s'allunyen de les representacions tradicionals del gènere. Faig recerca al grup ADHUC de la Universitat de Barcelona.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close