Simó Andreu Trobat va néixer a sa Pobla l’any 1941, on va viure fins a tres anys. Fill de poblera, la família era del Molinar de Palma per part de pare. A deu anys va tornar a la vila per cursar el batxillerat elemental i hi va romandre fins que se n’anà al servei militar. Autodidacte, encetà estudis de Dret en dues ocasions, la primera de les quals havia deixat pels d’Art Dramàtic, que també abandonà aviat. William Layton s’havia desplaçat a l’Estat espanyol i, amb l’actor Miguel Narros, tots dos fundaren el Teatro Estudio de Madrid a què assistí a tres classes que no li feren gens el pes —a ell, que venia de poble, pretenien ensenyar-li què havia de fer amb una gallina! El 1970 es casà amb Nieves Sagrado a Lluc i va fixar la seva residència definitivament a Madrid. És per aquest motiu que hem realitzat aquesta entrevista telefònicament.
Premi d’Interpretació del Sindicat de l’Espectacle 1970, millor actor el 1978 per la interpretació d’El sacerdote d’Eloy de la Iglesia, Escut d’Or de sa Pobla, Clamater de les festes de Sant Antoni 2003, Siurell de Plata 1991, Premi Ramon Llull 2005, Medalla d’Or del Consell Insular 2008, premi a tota una carrera atorgat pel Festival de Cine Fantástico de la Universitat de Màlaga 2011, premi Nosferatu del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya 2013 i premi al millor curtmetratge del Festival de Tarazona el 2019 amb Muero por volver de Javier Marco. Conta que cada any ofereix un curtmetratge gratuït (a Mallorca ja n’ha participat en devers sis o set), naturalment amb prèvia consulta amb el seu representant de qui ho sol·licita. Ha compartit escena amb actrius com Michèle Morgan, Gina Lollobrigida, Assumpta Serna, Julia Gutiérrez Caba, Julianne Moore, Terele Pávez, Ana Duato o Margaluz. Enguany compleix vuitanta anys, i des d’abans dels vint, ha anat enredat intervenint a més de cent vuitanta films. Per gust, només hauria actuat en una vintena —i a ulls clucs!—; els restants només li han servit pel que ell anomena «omplir el rebost».
Sou pobler i els vostres inicis teatrals se situen a Mallorca. Quina mena de relació mantinguéreu amb el dramaturg també de sa Pobla, Alexandre Ballester?
Home, n’Alexandre! Jo a Mallorca, concretament a sa Pobla, ja havia fet teatre d’aficionats i també havia actuat de pallasso amb un altre perquè d’al·lot era molt histriònic. Però vaja, jo era el qui no feia tant de riure de la parella. I a n’Alexandre, i tant que el vaig conèixer. De fet, ell i jo havíem d’escenificar el paper dels dos pallassos, el llest i el beneit (n’August i en Clau), de la seva primera gran obra de teatre: Siau benvingut. Però jo me’n vaig anar de Mallorca, crec que a Cuba, i em vaig aprendre a consciència el paper que em tocava interpretar. Quedàrem d’acord que ell s’havia d’estudiar el seu. És clar que ell era l’autor, l’havia creat i se’l devia saber prou bé però quan vaig tornar a l’illa amb el paper sabut, la veritat és que ell no s’ho havia mirat gens. Ho haguérem de deixar córrer. Això devien ser devers els anys setanta i no era un moment gaire bo per ell perquè l’enredaven altres curolles.
I vos en vàreu anar a Madrid abans de vint anys. Aconseguíreu un petit paper a Historia de una noche i després ja un de més rellevant a Cuidado con las personas formales d’Agustín Navarro, basada en un text teatral d’Alfonso Paso.
Sí, que ja fa anys que és mort el pobre Agustín Navarro. Jo me’n vaig anar de Mallorca per cercar qualsevol feina perquè a l’illa havia de fer de fuster amb un oncle meu o de ferrer amb el meu conco Trobat. I a Madrid vaig trobar feina tot d’una, però de res de teatre ni de cinema. Em vaig dedicar a vendre aspiradores a domicili, i sabates… Però llavors és ver que, essent actor amateur, de casualitat, vaig acompanyar un amic a un rodatge, em veieren allà, els vaig agradar i vaig aconseguir un paperet per intervenir deu minuts a Historia de una noche. Vaig aprendre més amb això que tot el que em pretenien haver ensenyat Narros —que era un pèssim actor, d’altra banda— i al mateix temps ja tenia un contracte per fer el personatge de Carlos a Cuidado con las personas formales. D’una sola prova, n’havien sorgit dos contractes i vaig haver d’anar a rodar a Barcelona. La segona es va enllestir un any abans que la primera, i a l’any següent ja aconseguia el primer paper protagonista en El buen amor (1963).
I al curs següent, arran de l’èxit internacional d’Un balcón sobre el infierno (1964) de François Villiers, participàreu a diversos films francesos…
Sí, jo en aquella època anava i venia de França. Tornava a Madrid, me n’anava a Barcelona, llavors rodava un spaguetti western a Almeria… Però vaja sí que és ver que en aquesta època (després en vendran més) vaig gravar tres o quatre pel·lícules franceses com La mort d’un tueur de Robert Hossein i qualcuna altra. Quan vaig tornar, una altra pel·lícula en què record que vaig participar, d’aquestes que jo dic que només serviren per omplir el rebost —o la butxaca, digues-li com vulguis—, perquè era una bajanada de pel·lícula, va ser devers l’any 1972 i es titulava La casa de las Chivas. Es veu, emperò, que es basava en una història real. S’ambienta durant la Guerra Civil al front de l’Ebre i era una història maniquea en què els rojos eren molts dolents. Si no evidentment no l’haurien permesa en aquella època. Aquest obra de Jaume Salom s’havia estrenat abans al Teatro Marquina i el meu paper l’havia fet Paco Valladares, que quan va saber que jo faria el seu personatge al cinema no em volia tornar xerrar pus. Vejam quina culpa en tenia jo que m’haguessin donat el paper que ell havia interpretat al teatre!
Heu participat en un dels lliuraments de la saga de James Bond (Mor un altre dia, 2002), El diari de Bridget Jones, Les cròniques de Nàrnia: El príncep Caspian (2008) o Ben Hur (2010) entre d’altres produccions del Regne Unit, els EUA o Austràlia. Evidentment, posseïu uns amplis coneixements lingüístics i uns dominis elevats d’aquest i altres idiomes per poder actuar en aquestes cintes en la llengua original encara que a Amèrica, sovint, vos facin imitar l’accent llatí, no?
Em record que quan jo era jove el procediment d’afegir el so a les pel·lícules era molt costós i que ens doblàvem nosaltres mateixos. Idò aquí igual. Sí, concretament em feren imitar l’accent cubà. Però això no és gens difícil (i llavors es posa a escarnir-lo amb desimboltura). Jo, com t’he dit, he anat sovint allà amb la meva dona perquè ella és hostessa de vol d’Iberia. Si tu no parles amb bon accent cubà, que és el paper de comunista dolent que jo feia a James Bond (el del Dr. Alvarez) quan l’agent 007 era Pierce Brosnan, els únics que s’adonen que no ho ets són els cubans. A la resta, tant els fa si parles amb accent cubà o de Puerto Rico… I a Bridget Jones, concretament, hi vaig fer feina amb Colin Firth, d’El discurs del rei. Firth és un enamorat d’Espanya. S’ha passat temporades per la Manxa quan molts d’espanyols no hi han posat mai els peus. Quan va saber d’on era jo, tot d’una em va escometre molt amatent, perquè està molt interessant en saber les coses que passen per aquí baix. És un paio extraordinari! I resultava que teníem un amic en comú que és l’actor xilè, que tanmateix és nascut a Madrid, Fernando Hilbeck.
Al llarg de la vostra carrera, heu treballat amb directors com Paul Verhoeven, Fernando Fernán Gómez, Jordi Grau, Pilar Miró, Mario Camus, Vicente Aranda, Eloy de la Iglesia, Agustí Villaronga o Milos Forman.
Amb Verhoeven, vaig treballar a Flesh and Blood que aquí traduïren com Els senyors de l’acer. I amb Villaronga, per no parlar-te de tots els directors, hi he treballat en dos muntatges, quan encara no era tan famós. No és com ara ferm. El coneixia de quan debutà amb la seva òpera prima Tras el cristal i jo amb ell vaig rodar dues pel·lícules: 99.9 i El mar. Me’n record que no m’ho podia creure la primera vegada que el meu representant em va comentar que enregistraria amb un director mallorquí com jo.
Hem parlat molt del cinema però no gaire del teatre, en què tanmateix no vos heu prodigat en excés. A part del que havíeu interpretat a Mallorca, una de les primeres peces en què actuàveu va ser The Homecoming de Harold Pinter en una estrena controvertida per tal com la censura franquista només va permetre dues funcions en sessió de cambra i assaig.
Sí, només ens permeteren fer dues funcions en diumenge vespre al Teatro Marquina perquè era el dia que no hi havia teatre. Però és que jo, efectivament, al teatre no m’hi he dedicat gaire. Compta que pràcticament surt una obra cada dècada. I he pujat als escenaris perquè jo pertany en aquesta generació que pareix que no ets ningú si no et dediques també al teatre i per això sí que és ver que he actuat en algun muntatge com La tragicomèdia del Serenísimo Príncipe Don Carlos, per exemple, en el teatre que ara se’n diu Fernando Fernán Gómez que està a la plaça de Colón allà on hi ha aquell llençol immens de bandera…
En moments puntuals com el 1979, actuàreu a Palma amb na Margaluz a una obra que dirigia Xesc Forteza al Teatre Rialto, Ella, es diputat i s’altre? Com era en Xesc Forteza?
Bé, sí aquest és el títol que li va posar en Xesc però l’obra no és seva. És de l’escriptor italià Aldo Benedetti i es titula Sopar per a dos. Aquesta és una altra obra que vaig fer simplement per omplir el calaix. El meu, el de na Margaluz i el d’en Xesc perquè ens repartíem a parts iguals els beneficis i evidentment amb en Xesc, na Margaluz i un servidor aquella obra en el Rialto havia de suposar un reclam i així va ser. Omplíem cada vespre i encara haguérem de posar més cadires i tot pels corredors. En Xesc realment era un tipus extraordinari. Era un gran actor, sí, però encara tenia una virtut millor. Era capaç de fer riure a la gent com fos. I això, que ell ho sabia, és dificilíssim d’aconseguir. Ja saps que diuen que és més fàcil fer riure que plorar. I amb en Xesc, s’esbutzaven. El cert és que la funció ens va sortir redona.
Girem els números. Llavors, protagonitzeu Faust (1997) de Llorenç Villalonga al Teatre Principal que és tota una altra cosa.
Sí, que per cert em va telefonar l’altre dia la persona que la va dirigir: el dramaturg Josep Pere Peyró. Efectivament, com dius tu, això ja és un altre tipus de muntatge. Data del temps en què Damià Pons era el conseller de Cultura al Consell Insular de Mallorca. Jo del que me’n record més és que començava amb una ària del Faust de Gounod però llavors s’introduïa un llarg tic-tac d’un rellotge i a la nit de l’estrena hi havia una dona que no parava de tossir. Jo tenia la sensació que qualcú li havia pagat per distreure’m però el que ella o el qui l’hagués subornada no calcularen bé és que aquell tic-tac endarreriria la meva primera intervenció. I mentrestant tothom l’obligava a callar mentre ella tossia i tossia fins que aconseguiren que sortís del teatre. Però sempre m’he quedat amb aquesta sensació de boicot…
En el moment que s’engega la televisió autonòmica IB3 el 2004, es disposa un serial de sobretaula, Vallterra (2005), i vos criden per fer el paper de primer actor o de galant, que en deien un temps.
Sí, IB3 no inventa res de nou perquè tot ja estava creat, efectivament. I em criden per estrenar Vallterra amb altra gent com es comprèn. Però és que això de les sèries, no en aquesta, sinó a Llàgrima de sang, la comèdia Migjorn, que són les altres dues que he fet a la cadena, Amar en tiempos revueltos de TVE, Benvinguts a la família de TV3 i un parell més en què he intervengut, t’obliguen a anar a tir d’escopeta. O a toc de corneta. No t’has desembotonat que ja has de tornar a sortir a escena. Va arribar un moment que ja optàrem a Vallterra per vestir-nos i desvestir-nos allà mateix homes i dones tots plegats perquè si no no arribàvem a temps a la nostra intervenció.
I què ha suposat la creació d’IB3 per a les Illes i, en particular, per al nostre teatre?
Moltíssim. Ha donat veu i ha permès «fer rebost» a un munt d’actors i actrius, que molts d’ells podrien ser fills meus i alguns fins i tot nets, molt preparats i que a mi me’n donen en cullereta. D’experiència òbviament no, perquè jo ja he caigut trenta vegades on ells encara han de travelar, però tenen una formació immensa, molt bona, i la creació d’una televisió pròpia a les Illes ha permès posar tot això en relleu.
Fa poc havia llegit una entrevista que feren a Simó Andreu a la secció de Cultura del Diario de Mallorca. Li truco just quan se n’anava a fer la seva passejada matinal. Però s’atura al cotxe i em contesta a les preguntes. M’acaba parlant de la mort. M’explica que ha perdut diversos amics per mor de la maleïda Covid. Diu que no li fa gens de por la mort, en tot cas, n’hi fa el patiment. És agnòstic i un capellà amic seu el posa com a exemple a no seguir. Li demano si no ha arribat l’hora d’emprendre unes memòries vitals, però em respon taxativament que ell no està fet per a això.
