Que Pol López i Nao Albet estiguin fent de Vladimir i Estragon a l”Esperant Godot’ de Beckett a la sala que porta el nom del dramaturg irlandès és una fita remarcable que, si té l’èxit que s’espera, hauria d’empènyer d’una vegada per totes el relleu generacional del nostre teatre.
El 1999, sota les ordres de Lluís Pasqual, Eduard Fernández, Anna Lizaran, Marc Martínez i Francesc Orella feien ‘Tot esperant Godot’ al Teatre Lliure. Quatre grans actors al servei del text més important del teatre del segle XX. Vint anys més tard, López, Albet, Blai Juanet i Aitor Galisteo-Rocher, amb direcció de Ferran Utzet, recorren el mateix camí, amb la diferència que els intèrprets d’ara són força més joves que aquells, han patit una vida laboral més complexa i s’enfronten a Beckett amb unes eines molt diferents. Aquells eren ja estrelles. Aquests apunten a estrelles.
El muntatge de Pasqual era més simbolista, ja que anava carregat de segones intencions. En aquella època, el Lliure s’ofegava mentre esperava que l’administració els obrís la porta del Palau de l’Agricultura. A Utzet, això no li cal, i fa una peça parateatral, dins un marc, amb la sort de comptar amb dos actors (López i Albet) que saben posar-se la funció a la butxaca. Dos actors que han lluitat molt, que no ho han tingut gens fàcil, que han sabut estar a l’ombra i que, signes del temps, han après a arremangar-se quan ha calgut. Avui dia, per cert, cap dona pot protagonitzar la peça per ordres explícites dels hereus de Beckett.
El triomf del trio Utzet-López-Albet, amb la sala plena cada vespre, significa que estem vivint una mena de relleu generacional? Canviarà les seves vides o repetirem, com Didí i Gogó, que “no hi ha res a fer”? És curiós el cas del director que, tot i haver guanyat premis Butaca i haver-nos meravellat amb peces com ‘Dansa d’agost‘ o ‘Traduccions’, mai no havia sortit de la Biblioteca de Catalunya. Com és possible? Doncs, són coses que passen al nostre país.
Busquem més exemples a favor del relleu i en trobem un al TNC, on Jordi Oriol ha fet ‘Europa bull‘, el seu muntatge més ambiciós. Una obra amb molt poc text, amb intèrprets de diferents procedències geogràfiques i artístiques, que posa el dit a la nafra a una Europa que s’esllangueix. S’assembla molt, en el fons, a l”Esperant Godot’, ja que podria suposar l’anvers de la moneda: els seus funcionaris europeus, incapaços de moure un dit davant la catàstrofe, podrien ser l’home que Didí i Gogó busquen per a què els canviï la vida.
Oriol i la seva companyia, Indi Gest, porten anys i panys oferint noves vies d’apropar-se al teatre, amb una poètica especial, guiat per l’instint. Ha voltat per tot arreu, per tota mena de sales i espais. Ha aixecat ‘Europa bull’ amb els 40.000 euros del premi Quim Masó –cosa increïble– i aconsegueix que el públic aplaudeixi dempeus la seva proposta. Diuen que ha fet un Marthaler, en referència al director suís, un clàssic contemporani, tot i que molt em temo que ell compta amb pressupostos que multipliquen per cinc el d’Oriol. Signes del nostre temps en aquestes latituds.
Més exemples. Al Teatre Lliure, Carla Rovira estrena aquests dies ‘Posaré el meu cor en una safata’, una creadora que fa deu anys que brega fort per fer sentir la seva veu. Aquest és el seu setè espectacle. Ella diu sentir-se privilegiada, com a dona, per haver arribat a la Fabià Puigserver, tot i que no deixa de preguntar-se si a un home li hauria costat tant. Jo, sincerament, crec que sí: ella deu ser la primera persona nascuda en aquest país als anys 80 que posa un peu com a director/a a la sala gran del Lliure.
Rovira disposa d’una oportunitat d’or. I n’hauria de tenir moltes més. Passa que sovint els més joves caminen per la corda fluixa i una ensopegada, per lleu que sigui, t’envia directe a la casella de sortida. Als seus pares, a tots aquells que van fer ‘Tot esperant Godot‘ el 1999, això no els va passar. En van tenir una i vint-i-una d’ocasions de demostrar el seu talent. Ara, tot sembla una tètrica ruleta russa.
Seguim. El Teatre Akadèmia torna a apostar per Els Pirates per omplir la sala per Nadal, l’època més rendible per al negoci a Barcelona. Hi fan ‘La mascarada’, versió d”El burgès gentilhome’ de Molière. La companyia, creada quan tots eren uns xavals, està arribant a la maduresa. Aquest estiu van gaudir del Teatre Condal per muntar ‘Les feres de Shakespeare’, un musical a partir de ‘L’amansiment de la fera’. No els va anar ni bé ni malament. Tenien el complicat desafiament d’omplir una sala de 800 butaques amb un pressupost que dona per al mig format, no per al gran. Haurien de poder provar-ho de nou, però de veritat: són la companyia amb més talent del país. Són tan valents que fins i tot fa set temporades que gestionen un teatre propi, El Maldà.
Mai fins ara l’espectador havia tingut l’oportunitat de tenir al davant un ventall tan ampli i variat de la nova creació escènica barcelonina en un moment de l’any en què les sales posen tota la carn a la graella. No fugin d’estudi i tastin-les, perquè ells no són només el futur, sinó el present. Un present que s’han guanyat amb sang, suor i llàgrimes
