Les companyies i els artistes que es dediquen a fer un teatre híbrid, contemporani i valent topen un cop i un altre amb la incomprensió, la manca de recursos i l’encaixament en festivals de nínxol, sovint allunyats del gran públic, mai per voluntat pròpia.
Aquesta tardor, el Festival d’Autumne de París s’agenolla davant del Conde de Torrefiel. No només van participar en el programa d’obertura del certamen, amb ‘Ultraficción nr. 1’, a primers de setembre, sinó que els cedeixen un espai, la Maison des métallos, perquè hi facin el que n’han dit ‘Manifiesto sonoro‘, que no és altra cosa que un compendi de l’obra que no han vist a la capital francesa, des d’un concert techno a ‘Guerrilla’, passant per ‘Se respira en el jardín com en un bosque’ i ‘Cuerpos celestes’. Una veritable antologia.
Això que passarà a París amb la companyia de Pablo Gisbert i Tanya Beyeler no s’ha produït mai a Barcelona, fins al punt que hem tingut oportunitats comptades de gaudir-los. ‘Una imagen interior’, per exemple, va ser l’únic espectacle català del Grec 2022 que no va fer temporada, tot i que un teatre públic de Barcelona s’hi havia compromès quan estaven en fase de predroducció. Tampoc no hem vist ni ‘Guerrilla’ ni ‘Ultraficción nr. 1’. De la resta, més enllà de dos o tres funcions, res.
D’aquesta manera, amb poques ocasions de vendre entrades, és molt difícil que una companyia com la de Gisbert i Beyeler pugui accedir al gran públic. Ells han pogut anar fent gràcies a què han trencat el sostre de vidre del gran format i la gran producció, però no a casa, sinó a fora. Fins al punt que no depenen del sistema teatral català. Han eixamplat el seu radi d’acció i els volen arreu.
Aquí, si bé han accedit als dos grans festivals (Grec i Temporada Alta), i han passat pels petits (Sâlmon, Sismògraf, TNT, Escena Poblenou), no han aconseguit fer-se un lloc dins les temporades dels teatres públics generalistes. A fora, ja s’han desempallegat del nínxol, un espai sovint còmode, tranquil, ple d’amics, però que, a casa, et condemna al vol baix, a no poder aspirar a gaire res, ni tan sols a viure del teatre.
Aquest cap de setmana passat, Terrassa ha viscut el TNT, un dels festivals més excitants del país, sense el qual no es podrien enlairar moltes companyies joves i no tan joves. Artistes que busquen la contemporaneïtat per sobre de tot, sense sofàs, sense la preeminència del text, ni tan sols del moviment. En un certament jove i agosarat, on s’han pogut veure des de les incipients Las Huecas als no tan nous Ça Marche o Mariona Naudín.
‘Algo de amor’ és la conferència performativa amb què Las Huecas estan donant forma al seu segon espectacle després del brillant ‘Les que no han de morir’. Dins el procés fins a arribar a ‘De l’amistat’, que estrenaran a Temporada Alta i després anirà a la Sala Beckett, també hi ha una peça audiovisual. Al TNT vam poder veure una obra a mig fer, executada amb la dramaturga Marta Echaves, en què part de les integrants de la companyia patien mentre els imprimien un tatuatge i Echaves llegia un text sobre l’amistat femenina. Tot i el ‘twist’ final, màgic, poca cosa més podem dir d’aquest assaig que ens portarà a la peça final.
Hi havia expectació per contemplar què podia fer el col·lectiu que integren artistes tan brillants com Júlia Barbany, Andrea Pellejero i Núria Corominas. Estan fent el seu camí. Van estrenar l’espectacle anterior a l’Antic Teatre i van deixar la parròquia bocabadada, amb funcions ulteriors a Temporada Alta. Ara ja han pujat un graó, amb estrena de ‘De l’amistat’ a Girona i temporada a la Beckett, amb prèvies al TNT, CCCB i altres.
Es quedaran aquí, les obligaran a quedar-se aquí? Perquè aquest és el topall, la paret, amb què es troben la majoria d’artistes més grans que elles. Podran equivocar-se, entomar un fracàs? Aquest és el gran entrebanc amb què es troben tots: haver d’encertar-la sempre. Europa, com en el cas d’El Conde de Torrefiel, és l’única sortida possible.
Els Ça Marche ja saben què és, per exemple, actuar al Kunstenfestivaldesarts de Brussel·les, on la primavera passada hi van portar ‘Los figurantes’, una peça estrenada el 2021 i coproduïda, entre d’altres, pel Teatre Lliure, TNT i Conde Duque (Madrid). A Terrassa, van estrenar ‘Ruido’, que ja compta amb suport europeu, Campo (Gant) i l’Abri (Ginebra).
Un autèntic ‘dream team’ de l’escena contemporània barcelonina integra la companyia de Nico Jongen i Laura Viñals per a aquest espectacle: Aurora Bauzà (espai sonor), Roberto Fratini (dramatúrgia), Marc Salicrú (il·luminació), i Juan Navarro i Núria Martínez-Vernis com a intèrprets. Tot i així, podríem dir que a la peça li falta rodatge. Tot era a lloc, però no acabava de rutllar. La idea de doblar en directe i només amb el so una sèrie de seqüències cinematogràfiques, a partir de la ‘Nostalghia’ de Tarkovski, és bona, però es queda en això.
Tanmateix, ‘Ruido’, que segurament afinaran en breu, té al davant un munt de festivals i teatres europeus que es poden interessar en un espectacle com aquest. A Europa, fa anys que han fet una aposta per la imaginació, per la creativitat sense límits, i Ça Marche beu d’aquí i camina cap a aquí. Es podrà veure a Barcelona més de dos dies? Cap teatre català s’hi atrevirà? O només podem aspirar a recuperar-la en algun festival de nínxol?
Al TNT també hem pogut gaudir del japonès Michikazu Matsune, que hi va portar ‘All together’. La peça és de 2018 i encara volta. Per què? Perquè és magnífica. El mateix Matsune, acompanyat del neerlandès Frans Poelstra i de la nord-americana Elizabeth Ward, executa un espectacle senzill sobre les relacions que mantenim al llarg de la vida. Tot passa pels noms i pel moviment. I el caire proper i desimbolt de la proposta. Quan acaba, ens sembla que som amics seus.
La diferència entre l’obra de Matsune i les catalanes és de rodatge i, molt em temo, de producció. A ‘All together’, per existir, li va bastar el suport de l‘MA7 de Viena, ciutat on resideix l’artista japonès, la qual busca, literalment, oferir “unes condicions òptimes per als artistes de la ciutat i per al públic vienès”. “L’objectiu és garantir una oferta cultural diversa i interessant”, diu la consigna de l’oficina cultural de la capital austríaca. Tenim res de semblant per aquí?
Matsune no havia estat mai per aquesta part del món, però sí que ha recorregut mitja Europa, els EUA i Àsia. A festivals, com el d’Avinyó o el Festwochen vienès, i a teatres, com el de Vidy Lausanne o el Teatro Nacional D. Maria II de Lisboa. Des del lloc on viu, no ha hagut de patir l’existència d’un sostre de vidre. Simplement, ha fet bé la seva feina i ha pogut mostrar-la arreu, fins i tot al TNT.
Al nostre país, el sistema precari existent obliga les companyies a exhibir creacions que no estan al cent per cent, a rondar pel territori i a tirar-se a la piscina sense saber si hi ha aigua. I això els passa, sobretot, als artistes i col·lectius que es dediquen a allò que més demanda té a Europa, el teatre contemporani. També ho han de patir els que es dediquen al text i comencen, però les expectatives d’un intèrpret o d’un creador ‘convencional’ són molt més àmplies. Sempre hi ha un Shakespeare per fer. I desenes de teatres on provar sort.
Si t’has proposat ser contemporani, fer el mateix que fan nord enllà, són faves comptades. Hi ha el TNT, Fira Tàrrega, Sismògraf, Sâlmon, Escena Poblenou i, potser, Grec i Temporada Alta. Sovint, però, ni tenint-los tots fan un sou. I aquí rau el problema gran: les condicions amb què treballen tots aquests artistes. Perquè no és que el sostre de vidre estigui al pis 90, sinó que potser ja se’l troben a l’entresol.
