En el moment més baix de la història recent, amb una pandèmia pel mig i pèrdues milionàries, el Dia Mundial del Teatre hauria de servir de revulsiu però també per fer una mica d’autocrítica: per què el teatre no és necessari per a molta gent?
En els últims mesos, moltes companyies es fan fotos a les xarxes socials amb el cartell d’“entrades exhaurides”. Semblen cofois, contents, de la proesa. Però la frase amaga una trista realitat: només poden posar a disposició del públic la meitat de la platea, cosa que, en alguns casos, es tracta de 20, 30 o 40 localitats.
Les dades diuen que els teatres de Barcelona es mouen entre el 60 i el 80% d’ocupació (entre el 30 i el 40% d’ocupació real), amb taquilles setmanals que volten els 750.000 euros, una tercera part dels quals els recapta el ‘Nada es imposible’ del Mago Pop… Una tragèdia que, expressada en números per l’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya (Adetca), fa pujar a 14,5 milions d’euros les pèrdues registrades durant el primer trimestre de 2021.
Fins que la vacunació no sigui general i la pandèmia remeti, poca cosa es pot esperar. Som els únics d’Europa que, aquest hivern, hem tingut els telons aixecats. I, tot i així, no s’ha sabut transmetre a la població que els teatres són llocs segurs. Servidor, per exemple, porta un munt de funcions damunt les espatlles des de setembre, a tota mena de llocs, i el covid, per ara, ha passat de llarg.
Per què no hi ha bufetades per asseure’s a una platea i oblidar-se de tota aquesta merda, que diria La Calòrica? Per què l’ocupació no s’acosta al 100%? Aquest és un gran dilema. Pot ser que el públic de certa edat, molt nombrós, tingui por i no vulgui jugar-se-la. Pot ser que els successius tancaments perimetrals hagin eliminat el públic que falta, provinent de fora de Barcelona. Pot ser que la crisi econòmica hagi fet inviable, per a alguns espectadors, costejar-se una entrada, per barata que sigui. Pot ser que la cartellera no sigui prou diversa i atractiva per a tothom.
Les variables són múltiples. Però també ens podríem preguntar si la gent necessita anar al teatre. A les grans capitals europees, Madrid inclosa, als seus ciutadans els fa falta, el teatre. El teatre forma part de les seves vides. Aquí, no. Segons l’Enquesta de Participació Cultural de Catalunya, un 70% dels catalans no trepitja mai un teatre en tot l’any i les arts escèniques són, de llarg, l’activitat cultural amb menys concurrència, molt per sota dels concerts, el cinema, la lectura o les exposicions.
Potser per això, el públic es mou, des de fa almenys una dècada i mitja, entre els dos i els tres milions d’espectadors. Smedia, la productora madrilenya que acaba de reobrir el Teatre Apolo, per exemple, diu gaudir ella soleta d’un milió d’espectadors als seus set espais.
Fa molts anys que es llancen, inventen, repliquen, campanyes per animar la gent a trepitjar una platea. N’hi ha fins i tot adreçades explícitament als joves. Però ja es veu que no acaben de funcionar. Simplement, crec, perquè els ciutadans no en tenen la necessitat, no se senten impel·lits a fer-ho. Poques vegades veiem un cert frenesí per assistir a una funció, com ha passat ara al TNC amb ‘De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda’, on les entrades van volar en pocs dies. O amb ‘Canto jo i la muntanya balla’, a la Biblioteca de Catalunya, que també ha exhaurit localitats fins al 2 de maig.
Aquests dos casos ens hauríem de fer pensar. El de La Calòrica es deu, al meu entendre, a què es tracta d’una companyia que porta molt temps treballant-se el públic. Han fet molta feina i estan en un moment creatiu dolç. Han aterrat al TNC per primer cop amb tot a favor. Quant a l’adaptació de la novel·la d’Irene Solà, els 40.000 exemplars venuts eren una bona base que la qualitat de l’espectacle ha certificat. Per una vegada, el teatre ha anat ràpid i ha sabut aprofitar-se d’un fenomen cultural popular. Passa poques vegades… En cap dels dos casos, a més, no es tracta d’espectacles que podríem titllar de comercials, amb intèrprets televisius que tothom coneix. I estic segur que molta gent s’ha quedat amb ganes de veure’ls.
Tinc la sensació que el teatre català està estancat, que no va saber fer bé la transició entre els grans noms històrics dels anys 70 i 80 i el món del segle XXI, amb l’agreujant de la crisi de 2008, que va parar el recanvi generacional i, per tant, l’assumpció d’un nou teatre, i la crisi que estem patint ara. I, a grans trets, segueixen manant els mateixos que fa vint o trenta anys. I el teatre continua allà on era, sense que el ciutadà senti que ha d’anar-hi.
S’ha fet molt poca autocrítica des de dalt al respecte. Es pregunten per què no ve la gent? Per què, quan el teatre és gairebé l’única activitat cultural que pots portar a terme, encara hi ha cadires buides? Estem oferint el mateix que el 2003? Hem deixat que es produeixi, el recanvi generacional, tant de públic com de creadors? O s’ha fet només a mitges, amb els joves passant el platet i els consagrats defensant contra vent i marea els seus privilegis?
Les administracions han fet ben poca cosa al respecte. Han escanyat el sector i, quan han hagut d’arremangar-se, no han estat a l’altura. Han deixat passar oportunitats a cabassos i, quan han tingut al davant un problema, se n’han desentès.
Fa quinze dies, tenia dos xavals al darrere a ‘La malaltia’, al Lliure. Quan es van obrir els llums, comentaven que els havia agradat molt la posada en escena. “Molt moderna”, deien, satisfets. “Però el que s’ha dit…”, afegien, deixant un suspens inquietant. Abans que acabi l’any, tornaran al teatre? Necessitaran fer-ho?
