Teatre / Opinió

El temps del ‘Prestige’

La formació gallega Grupo Chévere, amb 30 anys d’experiència al seu darrere seguint el sòlid engatjament social, polític i cultural que sempre l’acompanya, vol comprovar si la immensa marea negra que provocà l’enfonsament del monobuc liberià ‘Prestige’ davant de les costes gallegues el 2002 suposà quelcom més que una catàstrofe ecològica. Una història per no oblidar que les coses poden sortir d’una altra manera. N.E.V.E.R.M.O.R.E  ben bé podria esdevenir l’acrònim d’una gran corporació que sap que hi ha llocs amb gent que es poden sacrificar perquè tot continuï talment com han estat funcionant fins ara…

N.E.V.E.R.M.O.R.E de Grupo Chévere
Direcció: Xron
Intèrprets: Manuel Cortés, Borja Fernández, Mónica García, Miguel de Lira, Patricia de Lorenzo i Arantza Villar
Teatre Lliure de Montjuïc
Fins al 16/01

N.E.V.E.R.M.O.R.E. emet un crit a la memòria col·lectiva d’un d’aquests pobles que es podrien esborrar del mapa sense que succeís absolutament res. Un poble que, no obstant això, el desembre de 2002 va fer seu el crit de «Mai! Mai més!» del cèlebre poema El corb d’Edgar Allan Poe i no es deixà convèncer per les mentides que els volien entaferrar els responsables polítics que els asseguraven que tot rutllava sota control. Ben aviat tornaria a ser com abans. Reprendríem la «normalitat». Oi que vos sona? Fa més sentit que mai doncs explicar aquesta tragèdia just ara…

És, a més a més, un conjur per desfer l’encanteri que continua envoltant la catàstrofe silenciada del Prestige, entès com un correlat objectiu d’aquesta cultura del petroli que ens impedeix veure què s’amaga més enllà del desastre natural més sonat de la història de Galícia -el tercer accident més greu de la història, amb un cost de neteja de 12.000 milions de dòlars només per darrere del transbordador espacial Columbia i del reactor número 4 de la central nuclear de Txornòbil. És com si no fos possible somiar un altre món millor que aquest.

Imatge procedent de N.E.V.E.R.M.O.R.E ©Luz Soria

Ja devem saber com anà, però per si de cas recapitulem. El novembre de 2002, un altre vell petrolier de 26 anys i en molt mal estat –en realitat, era un «vaixell-brossa»– carregat de fuel pesant, llança un crit de «Mayday, Mayday» als serveis de rescat enmig d’un temporal, vents i onades fortes i a 28 milles (5o km) del cap Fisterra. Portava 77.000 tones de cru a bord.

Al llarg de sis dies el vent els ajuda a remolcar el vaixell sense destí per allunyar-lo tant com es pogués del nord-oest de Galícia. És l’ordre que reben mentre continuen abocant la càrrega a la mar per decisió del govern impassible llavors en mans del PP de José María Aznar a Espanya i de Manuel Fraga a Galícia. Si voleu, mireu aquí les declaracions de l’aleshores portaveu del govern, Mariano Rajoy, parlant de regueritos de plastilina i més preocupat que per cap altra circumstància pel rèdit electoral que n’extrauria l’oposició liderada aleshores pel PSOE de José Luis Rodríguez Zapatero. Els distints governs locals, l’ens autonòmic i l’estatal entraren en conflicte entre ells mentre el petroli s’anava traient de les platges de manera lenta, desordenada i malament.

El dia que d’això se’n compleix una setmana, el Prestige es xapa en dues meitats i s’enfonsa irremissiblement amb 20.000 tones de cru a devers 4.000 metres de profunditat dins el fons de l’oceà Atlàntic. Aquestes tones es retirarien l’any 2004. A devers 130 milles de la costa de Fisterra, a l’alçada de les illes Cíes, la marea negra ja afecta a 300 quilòmetres de litoral. A hores d’ara, encara hi rau. Les més de 50.000 tones restants es vessaren del casc contaminant al llarg de milers de quilòmetres les costes dels litorals galaicoportuguès i francès. Però és a Galícia a la que se li destina més mala sort. Terra, mar i naturalesa hauran de continuar pagant els costs de la trifulga durant molt de temps. Un altre cop, una enèsima catàstrofe. Aquesta vegada però, ateses les dimensions, provoca una commoció i una mobilització sense parangó. No debades és la més gran i profunda que s’ha viscut al país.

Mentrestant, durant els primers mesos, més de 300.000 persones procedents d’arreu de tot Europa participa de les operacions de neteja de les platges i penya-segats tacats de la costa gallega amb successives onades de fuel sobre les roques. És la figura meritòria del voluntari que recull chapapote al marge de qualsevol mena d’organització cívica o formació política. La gestió nefasta del govern conservador, que primer ignora el conflicte i després el relativitza, desencadena protestes de reacció no només a Galícia sinó pertot arreu de l’Estat. Milers de persones, comencen a cridar plegades a l’uníson allò de Nunca Mais!, un crit espontani, popular i irat que ben aviat es transformarà en viral. Un moviment que es batejà popularment com la marea blanca (pel color dels uniformes que empraven els voluntaris en contrast amb la marea negra ocasionada per l’accident).

Una altra escena de l’obra que s’estrena avui al Teatre Lliure de Montjuïc ©Luz Soria

El 2006 es descobreixen noves sortides de combustible i s’opta per taponar les fissures però sense que sapiguem encara avui dia de quina quantitat de cru estem parlant. Després d’anys d’espera, el judici per l’enfonsament del Prestige se saldà el 2013 amb una pena lleu per al capità del petrolier. La sentència, efectivament, exonerava tots els acusats del delicte al medi: el capità, el cap de màquines i l’ex-director general de la marina mercant. Se n’eximia semblantment el govern espanyol. Tampoc es cobrarien indemnitzacions. Moltes veus s’alçaren a Galícia de nou contra aital sentència. Nunca Mais! anuncia un possible recurs davant el Tribunal Suprem. Igualment, els afectats francesos es mobilitzen per demandar l’Estat espanyol «per mal funcionament del servei públic» i dies després comunicaren que interposarien un recurs de cassació contra la sentència del tribunal per «delicte contra el medi».

El març de 2020 es comença a idear aquest treball intitulat N.E.V.E.R.M.O.R.E. Cercaven argument per a una obra nova i fou aleshores que Pedro Sánchez decretava l’estat d’alarma. Poc després, en els pitjors moments de la pandemia del Coronavirus i davant la manca de mitjans, alguns hospitals de la costa gallega llançaren una crida desesperada per si algú conservava materials del temps del Prestige. Tot d’una afloraren milers de vestits, ulleres, guants i màscares emprades per combatre la marea negra per part de voluntaris i veïns. Aquesta volta la tragèdia no ha eixit de la mar. No taca ni tampoc put. Però els vestits de les fotografies que vos mostrem aquí serveixen igual, perquè el culpable és idèntic. Es demanen en aquest sentit què uneix ambdues calamitats.

Aquesta fotografia de ©Tino Viz l’associaríem perfectament a la Covid però es relaciona més aviat amb el Prestige

L’abril de 2020 hom comenta que ha aparegut una capsa sense obrir amb material procedent del tancament que un grup d’activistes de la Plataforma Contra a Burla Negra mantingué a la Casa da Cultura de Laxe, un llogaret de Costa da Morte entre el 25 i el 30 de novembre de 2002, al cap d’una setmana justa de l’enfonsament. És la capsa negra de la catàstrofe que, per gener de l’any passat, aconseguiren d’encetar. No els queda altre remei que contar què hi han trobat, baldament no serveixi per entendre què enllaça allò amb tot això ni nosaltres vos en farem més de cinc cèntims òbviament aquí. Hi ha coses que no tenen ni explicació ni [fàcil] resposta.

Carles Cabrera
Carles Cabrera (Palma, 1979), llicenciat en Filologia Hispànica i Catalana i doctor en aquesta darrera amb una tesi sobre Baltasar Porcel publicada amb el títol de ‘Sol cap a la fosca’ (PAM, 2018). És professor de la UIB. Va ser Delegat de Literatura del Govern Balear del 2010 al 2012. Esdevingué primer subdirector i després director de la revista ‘Lluc’. Exerceix la crítica literària a l’‘Ara’ i col•labora amb les revistes ‘Serra d’Or’ i ‘L’Espill’. També és autor del llibre ‘Alexandre Ballester: de professió, dramaturg’ (Lleonard Muntaner, Editor) i d'un temari d'oposicions de ‘Llengua i literatura catalanes’ per a secundària.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close