Teatre

El trencament i la creació contemporània

De Monte Isla a El Conde de Torrefiel, la creació contemporània catalana viu un moment pletòric que no és registrat per les grans institucions. Dues generacions d’artistes que han fet una aposta per desballestar les barreres de l’escena, com ho demostren ‘Un cos sense talent’ i ‘La luz de un lago’.

Manchester, 1995. Dos amics fan tres hores en autocar per assistir a un concert de Massive Attack en un parc. La Cecilia, que acaba d’arribar de Palerm per viure a la ciutat, també hi és. Hi sonarà Angel i altres temes de la banda de Bristol. En escena, hi ha tres perfomers i una pantalla de cartó. L’espectacle és la La luz de un lago, d’El Conde de Torrefiel. I som a l’Espai Lliure, a Montjuïc.

La companyia de Pablo Gisbert i Tanya Beyeler continua explorant els mecanismes de la ficció. Però, a diferència d’Una imagen interior o La plaza, ara ho aposten tot al relat, a la història, sense gaires reflexions filosòfiques al respecte. La luz de un lago comença el 1995 i acaba el 2036, a La Fenice de Venècia, durant l’estrena d’una òpera contemporània. Enmig, quatre històries d’amor enllaçades, molt ben escrites.

La Cuarta Piel (César Fuertes, Iñigo Barrón García, Ximo Berenguer) ha fet l'escenografia de 'La luz de un lago'. Foto: El Conde de Torrefiel
La Cuarta Piel (César Fuertes, Iñigo Barrón García, Ximo Berenguer) ha fet l’escenografia de ‘La luz de un lago’. Foto: El Conde de Torrefiel

Com sempre en els últims anys, la dramatúrgia ens arriba a través d’una veu en off o mitjançant els sobretítols. Mentrestant, en escena, passen coses. Aquí, hi ha vídeo, parets que es pinten de negre, punts de vista. Molt més senzill que Una imagen interior, per exemple. La sala és petita, amb un centenar d’espectadors a tot estirar. I el resultat és nítid, pertorbador, actual. Ens parlen de l’aquí i l’ara. No hi ha intermediaris entre el relat i l’espectador. Tot el que passa acompanya el públic, el suggestiona, el fa volar.

Aquesta obra d’El Conde de Torrefiel tornarà al TNT i, més tard, passarà per Itàlia i Bèlgica. També per França, Suïssa i Portugal, ja que compta amb coproductors d’allà. No farà temporada a Barcelona en cap teatre oficial.

Uns dies abans, al Mercat de les Flors, Monte Isla arriba Un cos sense talent. La companyia d’Andrea Pellejero, Adrià Girona i Rut Girona s’estrenen a Barcelona. Volten els trenta anys i han aixecat prou expectativa per omplir la sala Ovidi Montllor. Fins ara, han fet tres espectacles que s’han mogut per festivals petits i per la xarxa de creació contemporània del país. Al TNT, fa dos anys, vam poder veure On comença el bosc acaba el poble (premi ex aequo en la categoria d’arts escèniques dels III Premis El Temps de les Arts), un muntatge estratosfèric.

‘On comença el bosc acaba el poble’ serà al Mercat de les Flors aquest novembre.

Ara han decidit introduir, per primer cop, el cos dins d’una peça. Hi tenim només un intèrpret, Andreu Martínez, professor de gest de l’Institut del Teatre. A Un cos sense talent arriba en un cotxe de titellaire i ens promet el millor espectacle del món. Durant poc més d’una hora, del vehicle en sortiran coses extraordinàries. I sí, també riurem molt.

Els Monte Isla han fet una passa de gegant. Perquè si ja havíem vist que tenien una gran imaginari visual, que eren capaços d’omplir el Principal de Terrassa amb una gran història sense obrir la boca, només amb la maquinària del teatre, ara han demostrat que poden col·locar un personatge en escena i continuar desplegant el seu univers.

Tot i que era magnífica, On comença el bosc acaba el poble va néixer i morir al TNT. Ningú no es va atrevir a programar-la. Què passarà amb Un cos sense talent? Potser tindrà vida en el circuit contemporani, feble, pobre i escàs. Un dels dels directors del Kunstenfestivaldesarts de Brussel·les va viatjar a Barcelona per veure’ls: esperen que li hagi agradat. A la capital catalana, només aspira al fet que el Mercat de les Flors els aculli. El món del moviment sempre ha d’esmenar la plana al del teatre, que sovint és com aquell ric benintencionat que es mira amb condescendència els pobres, els regala bones paraules, però agafa fort la cartera, perquè tem que li pispin en qualsevol moment.

'Una imagen interior' comença amb un gran llenç que aspira a ser una pintura rupestre. Foto: EL Conde de Torrefiel - Vacío
‘Una imagen interior’ comença amb un gran llenç que aspira a ser una pintura rupestre. Foto: EL Conde de Torrefiel – Vacío

Entre Monte Isla i El Conde de Torrefiel hi ha mitja generació. Gisbert podria ser el germà gran de Pellejero. Entre el sorgiment dels uns i dels altres, l’univers teatral barceloní ha fet unes quantes tombarelles. Però mai no ha quedat clar de quina manera s’esperonava la creació contemporània, és a dir, el teatre que supera els límits d’un text i uns actors i actrius fent-nos veure que allò ha passat de debò en un espai que podria ser la sala d’estar d’una casa. El Lliure de Juan Carlos Martel ho va intentar, però allò ja és passat.

I no hem d’oblidar que mentre el 28 i mig d’Oriol Broggi a La Colline o Història d’un senglar de Gabriel Calderon a Avinyó són flors d’estiu, les companyies híbrides catalanes corren món tot l’any, de ciutat en ciutat, de país en país. Sovint surten per pura necessitat, perquè aquí no els estimem. Els deixem assajar, els paguem residències. Un cop el producte està llest, tanmateix, no hi ha manera de mostrar-lo. Gran contradicció.

Ni tan sols els deixem espai perquè construeixen la seva base social, el seu públic. Així i tot, tant Un cos sense talent com La luz de un lago, han omplert cada nit. Sí, tres o quatre dies només. Podrien fer vuit-deu funcions, en temporada? Segur. El Conde de Torrerfiel no ho ha provat mai. Estic segur que aconseguiria prou espectadors, com a mínim, el mateix percentatge d’ocupació que la majoria de les produccions mitjanes de teatre del país.

Las Huecas va estrenar el gener passat 'De l'amistat' a la Sala Beckett. Foto: Ona Bros
Las Huecas va estrenar el gener passat ‘De l’amistat’ a la Sala Beckett. Foto: Ona Bros

Entre un espectacle i l’altre, la companyia jove que ens ha fet vibrar més en els últims temps, Las Huecas, llança un crit. Diuen que estan fartes del “teatre de la xapa, de la xapa traduïda de l’anglès (??)… i vinga textos anglosaxons que ens facin semblar menys provincians del que som”. “Teatre pijo i remilgat, quan no teatre amb pretensions d’universalitat sota l’excusa del gran teatre d’art de fa dos segles, oooo sigui teatre de naftalina i bones intencions, teatre de bons pensaments, sense ni un bri d’obertura o d’esperança, sense un bri d’espai per fracassar, sense haver entès que el teatre és un lloc on anem a mirar el buit, no la pròpia complaença”, continuen.

Las Huecas volen treballar, deixar d’arrossegar-se, que els teatres contractin De l’amistat, una obra magnífica que vam poder veure a la Sala Beckett. Fa vuit anys que existeixen i encara no volen donar el braç a tòrcer. Per què hi ha tant teatre semblant a Barcelona? Quina diferència hi ha entre La Villarroel i el Teatre Lliure? Entre el TNC i el Poliorama? Aquesta és la gran pregunta.

Angélica Liddell, a DÄMON. El funeral de Bergman, diu que el teatre és temps i que el temps és mort. Ella té prop de 60 anys i ha patit en carn pròpia què vol dir que t’expulsin de casa teva. Per sort, els francesos van acudir a salvar-la i, des d’allà, ha pogut convertir-se en l’artista escènica més important del nostre temps, amb milers i milers d’espectadors que assisteixen a les seves misses en les quals dispara contra tot el que es belluga.

Angélica Liddell al costat del taüt de Bergman al Festival d'Avinyó. Foto: Christophe Raynaud de Lage / Festival d'Avignon
Angélica Liddell al costat del taüt de Bergman al Festival d’Avinyó. Foto: Christophe Raynaud de Lage / Festival d’Avignon

Aquesta vegada apunta contra els crítics i contra el públic, mentre ret homenatge al gran director de cinema suec. Ens regala un fragment d’El somni de Strindberg en la llengua original: “Que trist el destí dels homes, quina pena que em fan”. Mentre lloa Joan Pau II, els cossos vells i gastats, ens renya i escup el seu habitual monòleg sobre la culpa, ens recorda que ella va néixer el mateix any de l’estrena de Persona, aquella pel·lícula on l’actriu Elisabet Vogler (Liv Ullmann) decideix deixar de parlar. Liddell parla per ella.

L’artista espanyola no es troba gaire lluny de Monte Isla. En l’àmbit ideològic, és a anys llum. En l’àmbit de producció, comparteixen circuit. Liddell, sí, portarà les sis hores Vudú (3318) Blixen al TNC el març que ve. Dos dies. Des de l’època d’Àlex Rigola al Lliure que Liddell no feia temporada a Catalunya. Sempre l’hem vista entre el Grec i Temporada Alta. On podrem veure Monte Isla? Doncs, el 15 de novembre, al Mercat de les Flors, dins un festival de teatre d’objectes, l’IF, arribarà a Barcelona On acaba el bosc comença el poble.

La cadena de la creació contemporània, allò que ha fet aquest país important, de Joan Brossa a Carles Santos, de Calixto Bieito a Marcos Morau, està al llindar del col·lapse. La Veronal, El Conde de Torrefiel, Agrupación Señor Serrano, Azkona&Toloza i un llarg etcètera, van aparèixer en un moment en què se’ls va obrir la porta. I s’hi van esquitllar amb un punyal entre les dents i ganes de fer soroll. Ara només hi ha una petita escletxa per on només passen les formigues. Està a punt de tancar-se. I serà una llàstima. Perquè “el teatre de la xapa” també hi perdrà.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close