El teatre català no només defuig la història de Barcelona de manera recurrent, sinó que rarament mira la ciutat en present, com si no fos important, com si el que es fes aquí pogués representar-se a qualsevol lloc del món. Fins que arriba ‘El día del Watusi’, esgota entrades i torna el debat.
Barcelona no està de moda. Almenys entre els barcelonins, perquè a la resta del món hi continua estant: n’hi ha prou de veure el nombre creixent i empipador de turistes que la visiten. En el món del teatre, de fet, potser no hi ha estat mai. Perquè són molt poques les obres estrenades als principals escenaris de la ciutat que se’n recordin, de la ciutat.
Al mateix Arxiu Lliure, per posar en context les funcions d’El día del Watusi, només hi apareixen tres obres que fan referència al període que va de 1970 a finals de la dècada de 1990: la brillant Adiós a la infancia (una aventi de Marsé) d’Oriol Broggi (2013), la discreta À la ville de… Barcelona de Joan Ollé (2013) i la meritòria José y la Barcelona disidente (2021) de LaLínea. Com si en prop de cinquanta anys, el teatre s’hagués dedicat a mirar cap a una altra banda.
Com si la història de la ciutat, ni tan sols el present d’aquesta, tinguessin cap mena d’interès per al teatre. Quantes obres s’estrenen cada temporada que parlen de Barcelona? Doncs, ben poques. I sovint hem d’anar a escenaris mitjans o petits per gaudir-les.
No es tracta de nostàlgia. El día del Watusi, la novel·la de Francisco Casavella, no va d’això. Més aviat es tracta d’un repàs crític i àcid al que va ser la Barcelona dels anys 1970, 1980 i 1990. De com un noi de les barraques de Montjuïc intenta ser algú enmig de tota la immundícia. De com n’hi ha que sempre cauen drets i d’altres que estan abocats a llepar el terra.
Del desinterès per Barcelona, Iván Morales, el director de la peça, va estar a punt de ser-ne víctima. No és que molts dels seus interlocutors no tinguessin ni la més remota idea de qui va ser Casavella i què era la trilogia formada per Los juegos feroces, Viento y joyas i El idioma imposible, sinó que no els interessava el que hi explicava. La qüestió és que va passejar el projecte d’aquí a allà durant almenys sis anys, fins que, a l’últim moment, quan ja estava a punt de llençar la tovallola, el Lliure de Juan Carlos Martel hi va apostar.
El resultat ja el coneixen: un muntatge superb, amb una dramatúrgia precisa, uns intèrprets estratosfèrics i cap entrada disponible durant les quatre setmanetes justes en què s’ha pogut veure l’obra al Lliure de Gràcia. Recordarem aquesta primavera pel frenesí Watusi, sens dubte. Enric Auquer i companyia ja han passat a formar part de la memòria teatral de moltíssima gent. I de molts altres que s’han quedat sense veure-la a l’espera del que pugui passar la temporada que ve. S’estan fent coses perquè torni.
El día del Watusi, així com l’hem vista al Lliure, és també una obra política (la novel·la ho és una mica més), tot i que parteix del punt de vista d’un desheretat, en Fernando Atienza, d’algú de qui no se n’espera res. Ell mateix diu que no es va assabentar de res durant la Transició perquè a casa ningú en parlava, de política, i que va acabar ficant-s’hi per pura i simple necessitat.
Tampoc no hi ha política en majúscules en la majoria de les novel·les de Montserrat Roig, sinó que la política traspassa els personatges. Històries crítiques, punyents. Potser per això ningú no s’ha atrevit a portar-les a escena, perquè parlen de Barcelona, d’una ciutat encara recent, la dels 70 i 80, on es vivien grans conflictes. Posem per cas El temps de les cireres. Com també passa amb les històries de Baltasar Porcel (Olympia a mitjanit), de David Castillo (No miris enrere), Jordi Puntí (Maletes perdudes) i de tants altres. Algú s’atrevirà algun dia amb L’atzar i les ombres de Julià de Jòdar?
Tot això són novel·les. I el teatre?, potser es pregunten. Doncs, en els últims vint anys s’han estrenat unes quantes obres remarcables amb Barcelona com a teló de fons. L’any passat, per exemple, vam poder veure Asesinato de un fotógrafo, de Pablo Rosal, a la Sala Beckett. I no ens oblidem de les dues parts de Smiley, de Guillem Clua, o de l’Ocaña de Marc Rosich, o de Reiseführer de Ferran Dordal. Obres petites, ben fetes.
Però si hi ha un dramaturg que va construir la seva carrera a través de Barcelona no és altre que Pau Miró. Va debutar amb Plou a Barcelona i la seva trilogia formada per Búfals, Lleons i Girafes tenia el Raval com a centre de gravetat. L’antic Xino de la dècada de 1990 i primers del segle XXI, que Jordi Prat i Coll va portar als nostres dies amb Fàtima. Miró, alhora, es va atansar a la Barcelona de mitjan segle XX amb Victòria.
També Cristina Clemente, amb Volem anar al Tibidabo o Vimbodí vs. Praga s’ha immergit en la ciutat. I Pere Riera, amb Barcelona, que retrocedia als bombardejos feixistes de 1938. En total, doncs, són un bon grapat d’obres, algunes de les quals han travessat fronteres, que parlen de la ciutat, que han arribat a nosaltres a través de la Beckett, el Nacional o el mateix Lliure. Moltes? O gaires, si hi pensem bé.
La diferència amb El día del Watusi rau en l’ambició. La novel·la de Casavella té una dimensió total, és a dir, la voluntat d’explicar un moment, que, quan va publicar la tercera part de la trilogia, El idioma imposible, 2003, no era gaire lluny dels fets que narrava, els anys previs als Jocs Olímpics. Tot des d’un punt de vista personal, molt concret, però exposat amb tots els ingredients necessaris.
I Morales tenia la mateixa ambició, cosa que el seu equip va entomar amb avidesa. Perquè no és fàcil romandre més de quatre hores en escena amb l’energia carregada i amb ganes, cada dia, de fer explotar l’audiència, sense por a esgargamellar-se.
En l’àmbit comparatiu, si és que cal comparar, només trobo l’ambició de Morales amb la de Jordi Casanovas i la categòrica Una història catalana (TNC, 2011 i 2013), un text poderós que va saltar del T6 a la Sala Gran, tot recollint els últims cinquanta anys d’aquest país, a partir de les seves fronteres. Casanovas va repetir l’operació amb el País Valencià amb la vigorosa Valenciana (2019), amb un període més curt, els anys noranta i els primers 2000. I, per cert, l’autor de l’aclamada Jauría ens deu la seva obra sobre el pujolisme.
Amb tot, Barcelona i la seva història són poc presents si fem el càlcul general de tot el que s’estrena als grans escenaris de la ciutat. I no hi ha dubte que el públic en vol sentir a parlar. Volem històries d’amor, de traïció i de desafecció, que comencin a la Barceloneta, passin per l’Eixample, s’aturin a Gràcia, s’enfilin fins a Horta, facin marrada per la Vall d’Hebron i acabin a la Trinitat Nova. Amb ambició, fins i tot amb desmesura. Per això calen projectes amb uns integrants que estiguin disposats a jugar-se la pell. I bones històries, és clar.
