Teatre / Opinió

Elogi de la lentitud

El teatre que fa el britànic Alexander Zeldin és lent i és bell, tot recolzant-se en dues coses que de vegades els artistes obliden quan es tracta d’aquesta disciplina mil·lenària: un bon text i uns intèrprets excel·lents. Zeldin escriu i dirigeix.

L’Alice és una dona del segle XX com qualsevol altra, una dona que va estar sotmesa als homes, que va tenir poques o cap oportunitat d’acomplir els seus somnis, que va estar sempre disposada a ajudar els altres, que va escoltar molt i va parlar poc. Com totes les d’abans. Podria haver estat la Irina, l’Olga o la Maixa de ‘Les tres germanes’, però al segle passat van passar algunes coses. Els personatges de Txékhov no van anar mai a Moscou. El de Zeldin, a ‘The confessions’, sí que arribarà a Londres.

La història de l’Alice no té, d’entrada, res d’extraordinari, a diferència, per exemple, de la de l’Anna Wulf d”El quadern daurat’ de Doris Lessing. S’assembla molt més a la Natàlia de ‘La plaça del Diamant’, de Mercè Rodoreda, si canviem Barcelona per Sydney i traiem del mig una guerra civil. Totes dues, Alice i Natàlia, tiraran endavant com mules i s’empassaran la història. L’Alice tindrà el coratge d’abandonar un marit solemne i gandul que té la barra de dir-li que no és feliç, i després no sucumbir a la pitjor violència que pot patir una dona. La Natàlia sabrà sobreposar-se a una guerra. Totes dues trobaran un amor tardà que les deixarà en pau amb el món.

El director i dramaturg anglès ens ha presentat la vida de l’Alice al Lliure sense escarafalls, amb una protagonista desdoblada, amb una actriu que la representa durant la joventut i maduresa (Eryn Jean Norvill) i una altra que la interpreta en la vellesa (Amelda Brown), però que no deixa mai l’escena, espectadora de la seva pròpia vida. I dic que ho fa sense fer-ne un gra massa perquè tot ho fa passar pel cos i pels silencis.

'The confessions' comença a Austràlia i acaba a Anglaterra. Foto: Christophe Raynaud de Lage
‘The confessions’ comença a Austràlia i acaba a Anglaterra. Foto: Christophe Raynaud de Lage

‘The confessions’ és una d’aquelles obres que seria necessari veure almenys dues vegades per copsar tots els matisos. No hi ha pirotècnia. Només una companyia que interpreta un text i una escenografia mòbil que es va adaptant als diferents espais. El teló s’obre i es tanca quan el director necessita deixar passar el temps. Abans i després, la història de l’Alice.

La protagonista de l’obra està inspirada en la mare d’Alexander Zeldin, un autor de mare australiana i pare rus criat al Regne Unit. Al final, quan apareixen els fills de l’Alice, un dels quals es diu Leander, no podem deixar d’imaginar-nos el mateix autor retratant-se sense compassió. No té pietat.

Nausicaa Bonnín fent de Hedda Gabler en la capsa de fusta d'Àlex Rigola, al Teatre Lliure. Foto: Sílvia Poch
Nausicaa Bonnín fent de Hedda Gabler en la capsa de fusta d’Àlex Rigola, al Teatre Lliure. Foto: Sílvia Poch

Zeldin ens demana tres hores perquè seguim el relat que ens vol explicar. I si ens hi immergim, sortim del teatre amb la sensació que hem viscut una experiència nova, semblant a la que ens ofereix Àlex Rigola quan ens col·loca dins una capsa per escoltar ‘Oncle Vània’ o ‘Hedda Gabler’. Els seus intèrprets van una mica més enllà dels de l’anglès a l’hora de portar fins al límit la senzillesa expressiva, però tampoc no hi ha tanta diferència. A ‘The confessions’ tots actuen d’una manera molt vertadera, com si no estiguessin dalt d’un escenari, sinó enmig de la vida.

Fa uns anys, pensàvem que un ritme trepidant era la clau de tota funció. Ens ho van ensenyar els alemanys, de Frank Castorf a Thomas Ostermeier. I ara descobrim que tot passa pel ritme del text, pel relat, traspassat per uns actors i unes actrius que es barregen entre nosaltres, que no tanquen el llum de platea, que són a l’escenari, però podrien ser records.

Ferran Utzet va dirigir 'Traduccions' de Brian Friel el 2014 a la Biblioteca de Catalunya. Foto: Bito Cels
Ferran Utzet va dirigir ‘Traduccions’ de Brian Friel el 2014 a la Biblioteca de Catalunya. Foto: Bito Cels

A la Biblioteca de Catalunya, Ferran Utzet, fa nou anys, va dirigir ‘Traduccions’, de Brian Friel, amb el mateix esperit. Quatre hores de funció per endinsar-nos en la Irlanda de 1833, on una companyia britànica té per objectiu canviar els noms de les coses. Era tal la hipnosis a la qual ens sotmetia Utzet que podríem haver-hi estat vuit hores seguint aquella obra.

Friel té una altra obra, potser més famosa, ‘Dansa d’agost’, que es troba en la mateixa longitud d’ona. Hi ha més trama en la història de les germanes Mundy. És més txekhoviana. Però potser un dia els de La Perla 29 ens podrien oferir les dues obres alhora, ja que, per exemple, totes dues estan situades a Baile Beag, al nord-oest d’Irlanda, amb un segle de diferència.

Zeldin va ser ajudant de Peter Brook, qui, en molts sentits, va convertir-se en el seu valedor. El teatre de l’un i de l’altre, a nivell formal, no s’assemblen gaire. Brook, sobretot en els últims anys, despullava completament l’escena. I Zeldin recrea múltiples espais: cases diverses, un gimnàs d’institut, una biblioteca, etc. Però tots dos creien cegament en el poder del relat, en les històries. I el deixeble, a més, les escriu ell mateix.

'Battlefield', de Peter Brook, va visitar Temporada Alta el 2016. Foto: Caroline Moreau
‘Battlefield’, de Peter Brook, va visitar Temporada Alta el 2016. Foto: Caroline Moreau

El teatre anglès ja ho té, això: la importància, la centralitat, que manté el text. Zeldin juga molt bé les seves cartes. Hi ha una escena en què ens fa patir. I una altra en què ens hauria agradat sentir el discurs de Leander durant el funeral del seu pare. Són eines de director que posa a ratlla la seva dramatúrgia. I que no té por de fer teatre.

Perquè si hi ha una cosa extraordinària a ‘The confessions’, com en les obres de Rigola, com en ‘Traduccions’, és que és profundament teatral. Que podria ser una pel·lícula? Segur. Però seria una altra cosa, una altra experiència. Zeldin utilitza elements analògics. En el sentit que aquesta obra podria haver-se representat el 1950 i seria igual, almenys a nivell formal. La història, no ho crec.

Aquest és el camí que està agafant el teatre europeu contemporani, amb molts matisos, des de l’artesania brookiana de Zeldin al caire cinematogràfic de Kornél Mundruczó, sense oblidar-nos de la italiana Emma Dante. Autors i directors que confien en les bones obres. I que no tenen pressa.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close