Teatre / Opinió

Els autors de la memòria històrica

Fa molta estona ja, Joan Tomàs Martínez em convocà a una taula rodona com a crític de teatre d’aquesta casa en un simposi que duria per títol ‘Memòria, realitat i teatre a les Illes Balears del segle XXI’ a l’Estudi General Lul·lià, que constituiria la primera aproximació acadèmica al tema. La dramatúrgia insular i, molt particularment mallorquina, s’ha galvanitzat en aquestes darreres dècades amb tota la qüestió de la memòria històrica generant una de les aportacions més lúcides i riques del teatre català coetani.

Programa del simposi coordinat per Francesc Foguet (UAB) i Joan Tomàs Martínez (UIB) el proppassat 16 de juny a Palma

En el moment decisiu de l’estiu del 1936, de totes les terres de parla catalana, només Mallorca i les Pitiüses quedaren fora de la dominació republicana; a Menorca, en canvi, la bandera tricolor hi onejaria fins al 1939. Diuen els entesos que a Mallorca ben bé no hi hagué més guerra que l’episodi isolat del desembarcament republicà del capità Bayo i una repressió brutal que en part ajuda a explicar per què la producció d’aquests dramaturgs que analitzarem s’ha explotat sobretot a l’illa gran i no ha tingut parangó a la resta de territoris de parla catalana.

Antoni Maria Thomàs (Palma, 1942) és un dels noms madurs de trajectòria més consolidada. Fundà i dirigí als anys seixanta el Grup de Teatre Experimental a imatge i semblança de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona. La voluntat marxista d’intervenir en la renovació de l’escena teatral ciutadana per eradicar una societat burgesa i prendre part en la lluita pel canvi social i l’oposició política al Règim també la duu a terme des de l’activitat política clandestina com a responsable del Partit Comunista a les Illes. El 2003, Thomàs s’erigia amb el Principal de Texts Dramàtics amb Auto de fe (Excel·lència), farsa publicada en El Gall Editor. Hi qüestiona l’estultícia del poder autoritari basant-se en la repressió exercida pels dictadors al llarg de la història. El mateix curs té cura de l’argument del primer documentari sobre el tema de la Guerra a l’illa, Nosaltres els vençuts, que dona protagonisme a tretze descendents d’aquells represaliats per relatar el descobriment de les accions d’aquests i que s’estrenà per la televisió pública IB3 el 2016. Nosaltres, els vencedors clou aquest cercle i repassa els diferents camps de concentració que les autoritats franquistes establiren a Mallorca i Formentera durant la postguerra.

Una imatge del documentari de Nosaltres, els vencedors d’Antoni Maria Thomàs estrenat per IB3 Televisió

L’escriptor Joan Guasp (Consell, 1943) ha conreat el conte, la novel·la, la poesia, els aforismes i col·labora regularment amb premsa a part de compondre una prolífica producció teatral de trenta obra i quinze més que romanen inèdites. Entre aquestes darreres, Guasp compta amb Cementeri de caderneres, dues difuntes dones que es retroben en un cementeri indefinit i conversen talment dues caderneres. Guasp la dedica «a totes les conselleres represaliades, torturades i violades pel feixisme espanyol. I, finalment, oblidades».

Llorenç Capellà (Montuïri, 1946) coincideix amb Alexandre Ballester pel fet de ser fill d’un represaliat de la Guerra: en el seu cas, el dramaturg algaidí Pere Capellà, l’únic que, per Ballester, havia provat d’atorgar dignitat al nostre teatre. Es revela com a dramaturg arran de dues peces importants: El pasdoble (premi Ignasi Iglésias 1983) i Un bou ha mort Manolete (premi Born, 2002). La primera se situa durant la contesa bèl·lica i la postguerra angoixant amb aquesta música del pasdoble que no cessa. La segona envesteix el tema de la memòria de la (post)guerra amb un esguard descarnat sobre els vençuts en una Mallorca on qui mira enrere corre el risc de transformar-se en una estàtua de sal. Mallorca quintaessenciada en una plaça de braus. Capellà s’ha dedicat igualment a l’estudi de la repressió del 1936-40 a l’illa amb estudis com ara el Diccionari vermell (1989).

Noranta obres acumula el prolífic Miquel López Crespí (sa Pobla, 1942). Ara a qui toca? (1972), premi Carlos Arniches, rebé elogioses crítiques de Ricard Salvat i José Monleón. Sintetitza el teatre de l’absurd i l’èpica brechtiana. Gira entorn dels fills dels republicans que comencen la lluita per la llibertat a la dècada dels seixanta. El 1998 publica El cadàver estrenada a Palma, Girona i Barcelona. L’acció se situa en part amb l’esclat del Moviment i en part durant la immediata postguerra. Codirigí la revista clandestina Democràcia proletària, de l’Organització d’Esquerra Comunista. Col·laborador assidu en premsa, la de la memòria històrica és una de les tecles que més sovint ha polsat en assajos com Repressió i cultura durant el franquisme (2018). També ha tocat la qüestió de la Guerra en diverses novel·les.

Joan Carles Bellviure (Vinaròs, 1963) és l’autor d’Història(es) (2004). Debutà al Teatre del Mar i es publicà a la col·lecció del mateix teatre. S’inscriu en la temàtica de la memòria històrica, que aleshores encara tenia un nom controvertit. Se suggerien altres propostes (consciència històrica, memòria comuna, records col·lectius…) però aquella acabà calant. Les peripècies individuals del títol sumades formen part de la nostra col·lectivitat. Els records dels qui no guanyaren i que els manuals d’història han silenciat. Poua en la voluntat de remoure una terra que havia viscut oprimida per por. Bellviure ho confegí a partir d’entrevistes amb gent de diferents viles mallorquines en els seixanta anys que s’escolaven aleshores des del cop d’Estat del 1936.

Deu ser perquè l’eivissenca Carme Planells (Sant Josep, 1964) fa molts anys que resideix a Mallorca o perquè Eivissa compartia, dèiem, l’ocupació inicial dels nacionals, que ella també s’ha interessat pel tema de la memòria històrica d’ençà que col·laborà en publicacions del Teatre del Mar com l’esmentada Història(es). Amb Pere Fullana, Jaume Miró i Aina Salom, també formà part de l’equip dramatúrgic de Mar de fons (2019), sobre la repressió feixista a Mallorca, en un muntatge del mateix Fullana estrenat a Mallorca i al Lliure de Gràcia. L’espectacle Llum trencada, amb Salom, mereixé el Ciutat de Palma d’Arts Escèniques el 2018. Estrenada en castellà al Teatro del Barrio de Madrid, forma part del catàleg de Catalandrama de la Beckett. El cop d’estat trencà amb el desig de llibertat i progrés de gran part de la població i, per a les dones, suposà la pèrdua dels drets assolits durant la República bo i relegant-les, un cop més, a una vida de submissió. L’espectacle pretenia recuperar la memòria d’algunes d’aquestes dones a partir de les recopilacions de Margalida Capellà a l’estudi de dos volums Dones republicanes (2009-2010). A hores d’ara, Planells prepara amb el mateix equip de Mar de fons el nou projecte d’Iguana Teatre: L’estigma.

Carme Planells llegint un text en una fotografia de Naiara Yerobi

Jaume Miró (Cala Millor, 1977) començà amb un teatre profundament desarrelat en El funeral d’en Singelpeu (2004) o L’Atlàntida (2005). Ja a mig camí, la simbòlica Adults normals (2010) planifica l’aterrament per acabar retrobant-se no només amb Mallorca sinó en la seva zona del Llevant amb la gabellina Llata (2005) i, molt especialment, les dues peces que més ens interessen aquí i que suposaren un autèntica boom dins la seva carrera com Diari d’una miliciana (2009, Premi Teatre Principal 2012), que exhauria les entrades cada cop que s’estrenava, i Dels llargs camins (2014, premiat dos cops per l’ATAPIB). La primera parteix del dietari d’una voluntària de la Creu Roja, el nom del qual no s’ha desvetllat, destinada a la Mallorca del 1936 els divuit dies que el capità Bayo efectuà el desembarcament a la platja de Portocristo. I Dels llargs camins ens parla de la història del batle Boira d’Artà, que com Garanya de Manacor, Pisanet de Consell o Emili Darder de Palma foren afusellats o anaren a raure a camps de concentració per cometre el greu delicte de ser elegits democràticament pels seus conciutadans.

El cartell Dels llargs camins, original de Jaume Miró amb Sebastià Adrover, Biel Bisquerra, Joan Manel Vadell, Miquel Àngel Torrens i, darrere, el músic Marcel Cranc.

Joan Tomàs Martínez (Palma, 1984), doctor i un dels coordinadors del simposi Memòria, realitat i teatre a les Illes Balears del segle XXI, és poeta, membre de Corcada Teatre i autor de Cendres. Cartografia de l’exili (2016, guanyadora del premi pare Colom). L’obra s’endinsa en la recerca de l’exili l’any 1936 amb una visió documental que pretén donar veu a dones anònimes que no degueren existir però que condensen centenars de vides i trajectòries que prenen al protagonisme a la Guerra o la diàspora.  

Neus Nadal (Esporles, 1985) tanca aquest recorregut essent una de les darreres dramaturgues que s’han incorporat al panorama teatral illenc. Llicenciada en Art Dramàtic per l’Escola Superior d’Art Dramàtic de les Illes Balears, és docent, actriu i dirigeix la seva pròpia companyia. Ha escrit arguments cinematogràfics i estotja diverses obres inèdites. Amb Capaltard (2016) s’endugué el Llorenç Moyà de Binissalem, amb Roja (2017) el Joan Guasp de Consell i el curs següent, ex aequo, l’Octubre Pere Capellà de València amb Salvatges. Però l’única que aborda el tema és Roja, una història de les dones que hagueren de patir en silenci la repressió després del 18 de juliol del 1936. Víctimes innocents, la història homenatja les qui d’una manera o altra es veieren obligades a protagonitzar un episodi tan trist de la nostra història pretèrita.

D’ençà de la incursió dels més madurs (Thomàs, López, Guasp i Capellà) fins als més joves (Miró, Martínez i Nadal), el teatre illenc manifesta novament la seva mala salut de ferro. Després d’uns anys que els autors «de text» anaven de mal borràs, el gènere es recupera, apareixen premis i col·leccions que els publiquen i es resol amb Carme Planells, Neus Nadal o Aina Salom l’handicap de no comptar amb veus femenines! Les vençudes, per dir-ho com Antoni M. Thomàs, ocupen un rol molt rellevant a les obres de Guasp, Miró, Nadal o Llum trencada, com també el posseïen per Thomàs o Bellviure. A més, la memòria històrica acaba esdevenint un filó on els dramaturgs troben un cabdell per estirar però sempre, com explica Miró, amb el suport d’historiadors i especialistes com Josep Massot i Muntaner, Antoni Tugores o Margalida Capellà que avalen les ficcions (o no) que els creadors expliquen per tal de donar veu al que una determinada història havia volgut esborrar per sempre més.

Carles Cabrera
Carles Cabrera (Palma, 1979), llicenciat en Filologia Hispànica i Catalana i doctor en aquesta darrera amb una tesi sobre Baltasar Porcel publicada amb el títol de ‘Sol cap a la fosca’ (PAM, 2018). És professor de la UIB. Va ser Delegat de Literatura del Govern Balear del 2010 al 2012. Esdevingué primer subdirector i després director de la revista ‘Lluc’. Exerceix la crítica literària a l’‘Ara’ i col•labora amb les revistes ‘Serra d’Or’ i ‘L’Espill’. També és autor del llibre ‘Alexandre Ballester: de professió, dramaturg’ (Lleonard Muntaner, Editor) i d'un temari d'oposicions de ‘Llengua i literatura catalanes’ per a secundària.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close