La crisi de 2008 es va menjar els circuits de teatre no convencional que hi havia a l’estat, tot provocant la fugida de molt talent a fora i l’empetitiment de l’oferta. Avui, any 2020, no hi ha iniciatives que hagin obert espais semblants per al desenvolupament d’una manera de fer teatre que és la que funciona a Europa i que aquí fem mans i mànigues per a què no creixi.
La setmana que ve, el col·lectiu Atresbandes estrena al Teatre Lliure ‘It don’t worry me‘, en col·laboració amb el francès Bertrand Lesca i el britànic Nasi Voutsas. Són a Montjuïc com a part de la programació que La Ruta 40 ha creat com a companyia resident. Es van conèixer al Fringe d’Edimburg, van poder comptar amb una residència al Festival de Otoño de Madrid i ara posen de llarg l’espectacle a Barcelona. Tenen ja garantida una gira per cinc ciutats britàniques de cara al maig. Però els serà molt difícil que algun català, valencià o balear els vegi més enllà de les quatre funcions que fan al Lliure. Molt em temo que ‘Coda‘, estrenada al Grec amb el Quartet Brossa, i ‘Habitació 1: ultima Thule‘, creada amb Hotel – Col·lectiu Escènic, correran la mateixa sort. M’agradaria equivocar-me.
Fa una dècada, més enllà de Barcelona i Madrid, existia un circuit alternatiu per a aquesta mena d’espectacles, xous que no segueixen una manera de fer teatre que és més o menys la mateixa des de fa 2.500 anys. Obres més artístiques, que trenquen fronteres, híbrides, joves. Si t’anava bé, podies passar per Pamplona, Gijón, Sevilla… Avui, com a molt, pots arribar a un festival nínxol, com el FITT de Tarragona o el Tercera Setmana valencià. Però és impossible ser dins la temporada d’un teatre ‘convencional’, ja es digui Principal de Palma o Kursaal de Manresa.
Molts programadors pensen que el seu públic és curt, que no està preparat per a segons què. Si només els ofereixes Shakespeare, Guimerà i el dramaturg que estigui de moda és normal que així ho creguin. Per això és important una feina a l’ombra que desenvolupa el departament de Cultura de la Generalitat, capitanejada per Margarida Troquet, de formar gestors municipals tot passejant-los per llocs on sols no hi anirien mai, com el festival Sismògraf d’Olot. Però no n’hi ha prou. Potser, almenys durant una època, se’ls hauria d’obligar a programar teatre que no fos de sofà. Ni que sigui com a prova pilot.
Hi ha gairebé tantes localitats catalanes com franceses que han vist ‘Rebota rebota y en tu cara explota’, d’Agnès Mateus i Quim Tarrida
El més curiós és que molts dels artistes catalans que juguen a lligues continentals reben ajuts de la Generalitat i del ministeri de Cultura per aixecar les seves creacions. I viure d’elles nord enllà. Tanya Beyeler, d’El Conde de Torrefiel, em deia que les subvencions els serveixen per pagar-se bitllets d’avió per viatjar per Europa. I és una llàstima, perquè estic segur que els soferts ciutadans d’Alacant, Lleida, Reus i Palma descobririen moltes coses si poguessin veure ‘La plaza‘ o ‘Kultur‘. I en gaudirien, com els de Viena, Brussel·les, Groningen, Graz, Estrasburg i un llarg etcètera.
Hi ha gairebé tantes localitats catalanes com franceses que han vist ‘Rebota rebota y en tu cara explota‘ d’Agnès Mateus i Quim Tarrida. Un espectacle petit-petit, amb una sola actriu en escena, creat a l’Antic Teatre barceloní, i que és segurament la millor peça que poden haver vist sobre el masclisme. Estic segur que cap dels seus espectadors li pot passar pel cap votar VOX ni empassar-se cap de les seves mentides.
L’esforç que està fent el Lliure a l’hora d’estrenar espectacles híbrids dins la temporada regular hauria de tenir una justa correspondència en el territori. Sobretot perquè fa anys que Àlex Serrano, de l’Agrupación Señor Serrano, es queixa que mentre els seus espectacles sovintegen els espais convencionals europeus, a casa només poden aspirar als nínxols, a banda d’oblidar-se de gires fora de Madrid o Barcelona.
El mateix podríem dir de Roger Bernat, tot un veterà, nascut en els espais que van alliberar-se en la Barcelona post olímpica i que ha après a guanyar-se les garrofes lluny de casa. Si no fos pel suport que rep de molts teatres europeus, s’hauria mort d’avorriment. El seu ‘Please continue (Hamlet)‘, estrenat el 2011, va ser el juliol passat a Sant Petersburg i Hong Kong. Poca broma. Fins al març de 2019 no va arribar a Palma!
Per què ‘Tender Napalm’ o ‘Dybbuk’ no han girat com ‘Pulmons’ o ‘Les coses excepcionals’ si són obra de la mateixa companyia?
Un altre exemple: Sixto Paz. La companyia de Pau Roca ha jugat a dues aigües des de bon principi. I, mentre amb ‘Pulmons‘, ‘L’efecte‘ o ‘Les coses excepcionals‘, obres convencionals, els plovien bolos, quan s’arriscaven amb ‘Tender Napalm‘ o ‘Dybbuk‘ s’havien de quedar a casa. Per què passa això -es pregunten- si som els mateixos i, potser, aquestes obres són millors que les altres? No hi ha resposta més enllà de la por dels programadors locals d’oferir una cosa diferent al seu públic.
Aquestes festes, ha estat al Lliure una de les peces més originals de la present temporada, ‘Reiseführer‘, de La Ruta 40 i Ferran Dordal. Ha estat molt ben acollida per la crítica, però no ha tingut tot el públic que mereixia. Han omplert al final i segur que molta gent de fora de Barcelona, sobretot joves, li hauria encantat veure-la, cosa que em fa pensar que hauria de tenir vida més enllà de les quatre setmanes de cartellera de què ha gaudit. Serà possible?
Fa dos anys i mig que Ernesto Collado, un dels genis més grans que ha parit l’escena nacional, va decidir tirar la tovallola. Deia que estava cansat de veure la mateixa gent als seus espectacles, que tenia més de 40 anys i continuava gairebé allà on havia començat. És aquest el camí que seguiran altres artistes?
