Teatre / Opinió

Els límits del jo i de la realitat (i un record d’Anna Pérez Pagès)

Heiner Müller, Marta Górnicka, Susanne Kennedy i Mariona Esplugues tenien i tenen la mateixa ambició: que la gent vagi a veure les seves creacions. Totes són teatre? Sí. Almenys fan servir espais teatrals per representar-se. Tanmateix, posen de manifest la diversitat existent i que l’experiència personal del creador és avui dia al centre del tauler.

Corria l’agost de 2014, a Venècia. Feia uns anys que Àlex Rigola dirigia la Biennal de Teatre i la ciutat dels canals s’omplia de catalans que assistien als tallers que s’hi impartien. Mark Ravenhill, Oskaras Korsunovas, Jan Lauwers… El bo i millor d’Europa s’hi deixava caure per repartir coneixement. Enmig de tots ells, mà dreta de Rigola, s’hi passejava Anna Pérez Pagès amb el seu perfecte italià i aquell saber fer de mestressa de cerimònies fins i tot lluny de casa. També mentre ballava a l’Arsenale, sota una lluna immensa.

Aquell estiu, l’Anna feia un any que havia aconseguit aixecar l’Àrtic a BTV, un programa diari de cultura en prime time. Un miracle. A Venècia era la reina. A Barcelona, també. Havia treballat molts anys a l’ombra i aquella era la seva oportunitat. Fins al 2018, Flora Saura va presentar l’emissió, mentre ella manegava els fils des de darrere. A partir de 2018 es va posar davant la càmera. Fins a 2022 en què alguna llumenera va decidir tancar el programa.

Era una teatrera empedreïda, a qui trobaves a tot arreu, sempre al dia. No exercia de crítica, però en sabia més que tots nosaltres. I sabia donar espai a aquelles expressions que juguen amb els límits de l’art, les que voregen la literatura, el moviment, de Peeping Tom a Sarah Kane. “El teatre, tal com m’agrada entendre’l, parla dels nostres temps i de les nostres misèries, també”, deia.

'Mothers. A song for wartime', de Marta Górnicka, compta amb una vintena de dones ucraÏneses. Foto: Bartek Warzecha
‘Mothers. A song for wartime’, de Marta Górnicka, compta amb una vintena de dones ucraÏneses. Foto: Bartek Warzecha

Tenia una veu, una veu lúcida i formada a base de moltes lectures i moltes hores passades asseguda en una butaca contemplant teatre i analitzant-lo. Sempre volies saber què en pensava i sempre anava més enllà. Ara ja feia mesos que la malaltia l’havia allunyada de les sales. Dimecres a la nit, 27 de març, Dia Mundial del Teatre, el seu cos va dir prou.

Què m’hauria dit de Boja, de Mothers. A song for wartime, de I am (VR), de La màquina Hamlet? De totes quatre, potser s’hauria quedat amb la segona, pel punt vivencial, catàrtic, de record de la guerra a Ucraïna que estem passant, perquè la peça de Marta Górnicka ens presenta un cor de vint-i-cinc dones que venen de Mariúpol, Kíiv, Irpín i Khàrkiv i que expressen el que han viscut cantant. Una peça emocional.

Mothers és un muntatge que barreja de manera molt senzilla dos corrents que estan molt de moda a Europa: el teatre documental i l’autoficció. Perquè, al final, en escena tenim un grapat de dones que canten el que han patit, amb el seu cos, la seva veu. Un espectacle que té molt a veure amb el Flors i viatges, de Cabosanroque, però en directe i d’una qualitat artística menor. La proposta de Górnicka busca l’empatia. La de Roger Aixut i Laia Torrents, la transformació: també parlaven de la guerra, d’Ucraïna, però a través de Mercè Rodoreda i d’una immersió sonora i visual excepcional. És teatre Mothers? És clar, però li faltava una mica d’això, de teatre.

Mariona Esplugues a 'Boja'.
Mariona Esplugues a ‘Boja’.

De Boja, que va passar pel Texas, ens podríem preguntar el mateix. I la resposta seria rotundament la mateixa. Aquí, una actriu, Mariona Esplugues, ens explica la seva relació amb la malaltia mental, un tràngol que porta arrossegant des de la infantesa. No ha estat fàcil, la seva vida. A la platea, a no poca gent li van saltar les llàgrimes. Perquè el que fa Esplugues és oferir visibilitat i dignitat a totes les persones que conviuen amb un mal semblant, ocult, inconfessable.

La potència de Boja passa per la primera persona. No es tracta d’una actriu interpretant un text aliè, sinó d’una dona explicant-nos la seva vida. Amb tot el que el teatre li ofereix, és a dir, un vestuari, un espai sonor, il·luminació i un relat. Ho podria fer una altra actriu? Evidentment. Però l’efecte no seria el mateix que quan tens la mateixa persona al davant, disposada a obrir-se davant del públic.

No sé quant de temps podrà fer Esplugues funcions de ‘Boja’. Perquè arriba un moment que, segons expliquen actors i actrius que s’han embarcat en projectes semblants, el cos et diu prou, que ja no pots continuar exposant-te d’aquesta manera. Només Angélica Liddell ha estat capaç de convertir la seva existència damunt la Terra en una obra apassionant i duradora.

Un dels espais virtuals de 'I am (VR)', de Susanne Kennedy.
Un dels espais virtuals de ‘I am (VR)’, de Susanne Kennedy.

I am (VR) supera tots els límits del jo teatral. D’entrada perquè es troba a la frontera entre el teatre i el videojoc. Col·loquem la peça de Susanne Kennedy dins les arts escèniques perquè la seva creadora es mou dins els circuits teatrals europeus i perquè qui ens l’ofereix és el Teatre Lliure. Però podríem haver assistit a una ‘representació’ de la peça al MACBA o a L’ideal.

La qüestió és que aquí el protagonista és el mateix espectador. Entres en un cub, et donen unes ulleres de realitat virtual, uns auriculars, i segueixes les instruccions. És com un viatge psicoanalític, una mica teatre d’autoajuda, com Boja, en cert sentit. Kennedy pica més amunt i apel·la a la consciència i a l’inconscient, al que voldríem ser i no som. La idea és aconseguir parlar amb l’oracle per fer-li una pregunta, el que sempre hem desitjat saber. Una única pregunta.

Mitja hora de viatge introspectiu. No és això el que ens proposa qualsevol representació teatral? Desconnectar del món i entrar en una altra realitat. Sovint, per evadir-nos. De vegades, per qüestionar-nos. D’altres, per preguntar-nos si aquest és el millor món possible. Hi ha tantes possibilitats com obres, i com espectadors. Kennedy essencialitza el discurs tot prescindint d’actrius i actors, fins i tot de la sala de teatre.

Xavier Torra Xuriguera i Anna Pérez Moya protagonitzen 'La màquina Hamlet'. Foto: David Ruano
Xavier Torra Xuriguera i Anna Pérez Moya protagonitzen ‘La màquina Hamlet’. Foto: David Ruano

Que el teatre anava cap aquí, fa cinquanta anys, Heiner Müller ja ho sabia. Què és, sinó, Quartett, la seva obra més famosa? Dos personatges clàssics, un home i una dona, tancats en un amor impossible, perniciós. A Màquina Hamlet va anar molt més enllà que qualsevol altre. Ell no volia versionar, simplement, l’obra magna de Shakespeare. La coneixia massa bé. Volia fer un Hamlet després de Hamlet.

Marc Chornet, a la Sala Atrium, ha intentat donar vida al text del dramaturg alemany, nou pàgines sense personatges, cinc escenes, cites de Marx, personatges aliens a Shakespeare i la seva vida. Teatre plenament contemporani, avui, 2024. Müller va estrenar-la a finals de la dècada de 1970, quan la seva situació a la RDA era molt difícil. Feia trenta anys que estudiava el text original i va vessar-ho tot, aquí. Si muntar ‘Hamlet’ ja és gairebé impossible, aixecar Màquina Hamlet és igual de difícil. Cal una idea i Chornet la té.

A l’Atrium tenim dos intèrprets (Xavier Torra Xuriguera i Anna Pérez Moya), que podríem pensar que són Hamlet i Ofèlia. Es troben en una habitació d’hotel, un lloc molt adient per exposar aquest drama de primer món. Sabem que no serà un Blasted, això. Kane també situa la seva obra en un lloc com aquest, però a la segona part tot saltarà pels aires. Aquí no. La peça comença amb un “Jo vaig ser Hamlet” i acabarà amb una acotació que diu: “Els homes se’n van. Ofèlia roman en escena, immòbil i en el seu embolcall blanc”.

La màquina Hamlet, que se’ns presenta a l’Atrium, demana un director amb personalitat, perquè ha de reescriure escènicament tota l’obra. Müller ofereix indicacions, una mica de text i prou. El director ha de voler arribar a algun lloc. L’espectador ha d’estar actiu, també ha de saber coses. Ha de conèixer la peça original? Si la té a mà, l’aprofundiment pot ser bestial. Per a Chornet, és la venjança d’Ofèlia.

'Hamlet', de Shakespeare i direcció de Thomas Ostermeier, no es mou de la Schaubühne des del 2008. Foto: Arno Declair
‘Hamlet’, de Shakespeare i direcció de Thomas Ostermeier, no es mou de la Schaubühne des del 2008. Foto: Arno Declair

La biografia de Müller és clau, també. La seva esposa es va suïcidar després de múltiples intents. I l’RDA dels setanta podia assemblar-se força a la cort danesa de Claudi i Gertrudis, conspiranoica, amb rumors a cabassos, espies a cada cantonada i intencions fosques a dojo. Recordo que Ian Rickson, al Young Vic, va aixecar un Hamlet dins un manicomi.

En l’època del dramaturg alemany, el jo no estava de moda. Sí el teatre polític, l’absurd i formes més elevades de representació. Avui tot és més orgànic, més de pell, entre tanta mentida escampada amb el ventilador de les xarxes socials, la veritat nua, la confessió rasa, gaudeix d’un valor que sembla incalculable, encara que sigui passada pel sedàs del teatre. L’autenticitat suma. I la introspecció. També les preguntes directes davant del caos planetari.

Què en pensaries, de tot plegat, Anna? Tu que eres fan del Hamlet de Thomas Ostermeier, que t’encantava el teatre documental, que no et perdies res nou, res que fes olor de cosa a descobrir, que vas saber reinventar-te unes quantes vegades, que eres rigorosa i divertida, cosa que sembla impossible. Què en pensaries, Anna?

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close