Tots els musicals de gran format que hi ha a Barcelona són en castellà, però els mitjans adreçats a la canalla són en català. Què està passant? Ens estan dient que els infants, quan es fan grans, abandonen el català o és més aviat un problema de producció, de manca de risc i de diners per aixecar muntatges colossals que, en principi, només atrauran una part de la població?
Entrar aquests dies al Tivoli o a l’Apolo és una mena de xoc per a un espectador catalanoparlant. Centenars de persones, totes d’aquí, que enraonen en català i que han pagat una entrada per entretenir-se durant un parell d’horetes amb produccions locals que han triat el castellà per mostrar-se. A la cua, al meu voltant, gairebé només sento parlar en la meva llengua.
Si vas al Poliorama, la sensació és la mateixa. Pares, tiets, avis, que acompanyen criatures a veure Bye bye monstre, un musical per a nens petits facturat per Dagoll Dagom. A l’Apolo, on hi passen Fama, la majoria del públic és jove, entre 20 i 25 anys. L’un és de mitjà format, sense música en directe, amb quatre intèrprets i una escenografia imaginativa, però barata. L’altre és gran, molt gran, amb banda, més de vint persones damunt l’escenari i un gran decorat. L’un és en català. L’altre, en castellà.

Quan arribi el febrer La filla del mar al Condal, per primera vegada en molts anys, tots els teatres de gran capacitat de Barcelona estaran ocupats per musicals, amb l’excepció del Coliseum, on ara hi ha El guardaespaldas i on hi haurà l’Adéu, Arturo de La Cubana. Si els va bé, Tivoli, Victòria i Apolo mantindran, respectivament, Cantando bajo la lluvia, Billy Elliot i Fama.
Les preguntes que ens podem fer són: és sostenible tot això? Seria sostenible si tots fossin en català? Serien possibles en català? D’entrada, diré que no tinc res en contra dels musicals, més enllà que els que ens arriben els trobo avorrits, fins i tot caducs. Només n’he vist un d’interessant en els últims anys, Fun Home, que va signar Daniel Anglès i al qual no va anar gaire gent. La resta són peces arqueològiques els replicadors de les quals ni es molesten a actualitzar com el teatre fa amb Shakespeare o Txékhov, per exemple.

Gustos personals a banda, conscient que a la majoria del públic li agraden els musicals —què hi farem— miraré de respondre les preguntes. Primer, si mirem les dades de facturació dels teatres prèvia a la pandèmia, veurem que Barcelona només pot aguantar dos musicals de gran format. Només una vegada en l’última dècada, la temporada 2011-2012, hi ha hagut tres musicals que voregessin o superessin les 100.000 entrades venudes (Los miserables, Cop de rock i Grease). I aleshores es va estar a punt d’assolir la somiada xifra de tres milions d’espectadors. El normal és que només n’hi hagi un i, com a molt, dos.
Aquest Nadal, per primera vegada, no hi ha cap gran musical en català. N’hi ha tres de mitjans per a la canalla (Bye bye monstre, El màgic d’Oz i El petit Príncep), però res semblant a Mar i cel (240.000 espectadors al Victòria la temporada 2014-2015), Scaramouche (133.000, al Victòria, la 2016-2017) o Cop de rock (110.000, al Victòria, la 2011-2012). La lliga dels grans és cosa de Cantando bajo la lluvia, Billy Elliot i Fama, a l’espera, com dèiem, de La filla del mar i Golfus de Roma, que seran en català. I queda clar, segons les dades, que només dos se’n sortiran.

Mentre el públic sigui el que és, mentre no siguem capaços de generar noves audiències, aquest model no és sostenible, encara menys si no hi ha oferta en català. Això és així, per molt que ens vulguin fer creure que no es poden produir musicals en català perquè no hi ha prou públic. Tampoc n’hi ha per a una oferta castellà only, perquè encara ara hi ha espectadors que arrufen el nas davant de segons quines propostes. Crec que Billy Elliot, per exemple, hauria fet molt més soroll del que està fent si fos en català. Al final, per molt que es tracti d’una peça diferent, amb uns altres valors, no es troba tan lluny de Cantando bajo la lluvia. L’idioma podria haver estat un fet diferencial decisiu.
Si l’oferta fos exclusivament en català, no hi hauria tants musicals a la cartellera. I als teatres grans s’hi farien altres coses, que tampoc no passa res. El que sí que és segur és que, en el cas utòpic que es volguessin i es poguessin tirar endavant tres o quatre musicals per temporada en català, amb els artistes d’aquí n’hi hauria prou. Entre Eòlia, la Coco Comín, Memory, Aules i companyia, cada any en surten desenes de nois i noies amb un talent descomunal, els quals, sovint, han d’emigrar a Madrid per guanyar-se la vida.
El problema, com sempre, és el risc. I existeix la convicció que, si et jugues molts quartos amb un musical, és millor fer-ho en castellà, perquè el vertigen es redueix. Es creu que al públic catalanoparlant, nombrós, li és igual la llengua de l’espectacle i que, si el xou és bo, hi anirà igualment. No n’estic del tot segur, d’això.

També es creu que un musical en castellà portarà turistes espanyols, així com passa a Madrid. Però oblidem que Barcelona no és una plaça forta al respecte i que el turista, a diferència del que passa a la capital de l’Estat, no ve a la nostra capital a trobar aquest producte. També s’oblida el visitant de la resta del país català, els balears i els valencians, que solen trepitjar Barcelona de tant en tant, i ara mateix potser no tenen un motiu extra per venir. Conec mallorquins que han anat a veure Billy Elliot i haurien fet el viatge igualment si fos en català. N’hi ha més que han vingut per mor de veure El petit Príncep, per cert.
Ha d’ajudar la Generalitat a aixecar musicals mastodòntics com ha fet en el passat amb les companyies històriques? Dagoll Dagom ha explicat manta vegada que no haurien pogut assumir Mar i cel als anys noranta sense una ajuda sucosa directa del Departament de Presidència. I estem parlant del muntatge teatral en la nostra llengua que més gent ha vist, de llarg.
El que estaria molt bé és que companyies com Els Pirates poguessin accedir als diners que van tenir els seus pares per aixecar grans produccions, musicals nous, no pas franquiciats, que donin una mica de vida a la cartellera. No és una condició exclusiva disposar de fons públics per omplir el Victòria, però sempre ajuda. Els 240.000 espectadors de Mar i cel de fa set anys encara hi són. I si hi ha milers de nens i nenes que creixen i han crescut amb El petit Príncep, no seria el més normal del món que poguessin cantar les cançons de Fama en la mateixa llengua? O també els abandonarem?