Teatre / Opinió

Els pallassos pasolinians

Los Galindos han aixecat a ‘MDR’ un espectacle hilarant, magnífic, que també és una de les crítiques més furibundes contra el sistema que hem vist a casa nostra en anys. Per què el teatre no és capaç de construir històries com aquesta o només els pallassos tenen la gosadia de fer-ho?

Al Manifest per un nou teatre, recuperat ara per Comanegra, Pier Paolo Pasolini demana elevar el teatre fins a un lloc on molt pocs hi han arribat. Reclama un teatre sense acció, únicament verbal, que s’oposi al que ell anomena teatre de la Xerrameca, però també al teatre del Gest o del Crit. No vol ni divertir ni escandalitzar. I proposa un teatre que “hauria de ser el que el teatre no és”. Un art, desitja, adreçat als “grups culturals avançats de la burgesia i, per tant, a la classe treballadora més conscient”.

Pasolini va escriure el seu Manifest el 1968 pocs mesos després de l’estrena a Torí d’Orgia, potser la seva obra mestra dramàtica. Ha plogut molt des d’aleshores. I el teatre occidental ha fet més giragonses que un trapezista del Cirque du Soleil. Però les paraules de l’escriptor italià encara ens ressonen quan patim molt teatre de la Xerrameca i un teatre del Crit que no arriba a escandalitzar, de debò, ningú.

Anicet Leone, Gabriel Agosti i Marcel Escolano són els intèrprets de'MDR', de Los Galindos. Foto: Klara Pedrol
Anicet Leone, Gabriel Agosti i Marcel Escolano són els intèrprets de ‘MDR’, de Los Galindos. Foto: Klara Pedrol

Però, de cop, assistim un divendres plujós al TNC a veure MDR, de la companyia de circ Los Galindos i, amb Pasolini al cap, ho entenem tot. Primer, no som “dins” del teatre, sinó als jardins. Segon, el públic és nombrós i força divers (i estoic, perquè aguantarà a la intempèrie estones de pluja), com ho sol ser als espectacles de circ, on hi ha més barreja social que enlloc. I, finalment, veurem una peça que és, precisament, “el que el teatre no és” avui.

No puc explicar de què va MDR. Només que la companyia pretén “posar en qüestió l’arbitrarietat de la justícia des del pallasso, com a personatge de l’escena i habitant del circ”. I la cosa és com ho fa. Ningú no ha parlat tan seriosament d’un tema com aquest en un país en el qual hem viscut autèntics escarnis judicials, polítics i socials, amb magistrats que han condemnat persones per apaivagar una manifestació i jutges que li etziben a una víctima d’una violació en grup que no va sentir dolor.

Los Galindos van al moll de l’os i mosseguen. Sí, ens fan riure. I molt. Perquè van disfressats de pallassos i fan de pallassos. Però el que expliquen és molt fort. I tan real com que ahir diumenge una feixista de soca-rel va guanyar les eleccions a Itàlia i un noi va ser apunyalat de mort a la plaça d’Espanya de Barcelona.

Anicet Leone, Gabriel Agosti i Marcel Escolano protagoitzen 'MDR'. Foto: Mireia Guilella
‘MDR’ es va estrenar el desembre de 2020 a Cardedeu. Foto: Mireia Guilella

Davant de situacions tan desagradables com aquestes, el teatre sap ser urgent i posar el dit a la nafra, però sovint cau en la Xerrameca o el Crit sense deixar que la Paraula quedi al davant, sense que ens impacti de debò. Aleshores, és quan arriben els pallassos i fan un cop damunt la taula. Voleu parlar de l’arbitrarietat de la justícia? Doncs, aquí teniu MDR, on Anicet Leone, Gabriel Agosti i Marcel Escolano es vesteixen de pallassos pasolinians i deixen que la Paraula flueixi enmig de mastegots, paraulotes i altres barbaritats.

A Rhumans (2018), un dels millors espectacles de l’última dècada, el seu director, Jordi Aspa, preguntava: “Què passa si els pallassos no fem riure?”. I el públic responia: “Els pallassos fan riure fins i tot quan no volen fer-ho!”. Això és MDR. Perquè del que parlen no fa gens de gràcia, però Rossinyol, Melon i Mardi no ho saben fer de cap altra manera. No obstant, sortim estabornits del recinte del TNC.

L'actor britànic Ben Duke fent 'Paradise Lost'. Foto: Zoe Manders
L’actor britànic Ben Duke fent ‘Paradise Lost’. Foto: Zoe Manders

Avui dia, en què anem saturats, i desorientats, davant de tants missatges, tantes històries, han de venir els pallassos a buscar-nos les pessigolles. A dir el que pensen, ells, gent normal, sense mitges veus ni topalls, per mirar de provocar alguna cosa. Perquè, què és millor La llista de Schindler o La vida és bella? Dues grans pel·lícules, sens dubte, però potser em quedo amb la del pallasso Roberto Benigni. Qui va explicar millor el Paradís perdut de Milton al Grec passat? Andrés Lima i el seu superb gran espectacle o l’actor clownesc Ben Duke, tot sol, amb una corda i una cadira? Crec que Duke. No són els fools shakespearians els personatges més profunds de les seves obres?

A Catalunya, no sé per què, encara ens mirem els pallassos per sobre de l’espatlla. Tot i gaudir d’un dels millors planters d’Europa, d’haver inventat el circ contemporani, etc. No hem d’oblidar que la dècada passada, els nefastos anys 10 d’aquest segle, l’escena circense i la dels pallassos va ser el més interessant que vam conrear. Des de la trilogia Rhum al Falaise dels Baró d’Evel sense oblidar el Travy d’Oriol Pla que aquesta tardor, per fi, torna (a la Beckett).

'Travy', d'Oriol Pla, no va tenir girar perquè algú no ha volgut que en tingués. Foto: Ros Ribas
‘Travy’, d’Oriol Pla, es va estrenar al Lliure el 2018 i ara torna, però a la Beckett. Foto: Ros Ribas

El Lliure, curiosament sota la batuta de Lluís Pasqual, va donar aixopluc a aquest art i després se’n va oblidar. Hem hagut d’esperar gairebé dos anys, des que MDR es va estrenar a Cardedeu, perquè fos acollit com es mereix per un dels grans teatres de Barcelona (al març va ser a l’Ateneu Popular de Nou Barris) després de girar per mig Europa (també a Mallorca i al País Valencià). Un misteri.

Els pallassos d’avui són a l’avantguarda de l’escena i, alhora, els grans dinamitadors de les convencions, gairebé els únics que parlen clar. Els que millor saben explicar aquests temps sense sentit, i fins i tot posar en pràctica postulats tan revolucionaris, encara, com els de Pasolini.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close