Teatre / Opinió

Els polítics i el teatre

La història de la relació dels polítics d’aquest país amb el teatre sempre ha estat tenyida de controvèrsia i més en els últims anys, on la falta de lideratge ha acompanyat el cert declivi de les principals institucions escèniques.

El 14 de setembre de 2018 es va produir una escena que demostra fins a quin punt els polítics viuen al marge del que passa a les institucions teatrals. Aquell matí s’havia de reunir el patronat del Teatre Lliure per valorar la dimissió de Lluís Pasqual, anunciada dues setmanes abans. Hi eren la consellera de Cultura, Laura Borràs, i el comissionat de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, Joan Subirats, entre d’altres. Asseguts en una taula, tothom estava mut. Feia unes hores, El Periódico havia anunciat en portada que Pasqual havia arribat a cobrar 254.000 euros (el 2016) com a director general de la institució. Una barbaritat.

Cap dels presents en aquella reunió no tenia ni idea del sou de Pasqual. La redactora del diari que va destapar la xifra, Marta Cervera, no havia hagut de portar a terme una investigació encoberta per treure la xifra, sinó que, simplement, va acudir al portal de transparència del teatre i va agafar la calculadora. Després de conèixer-la, tothom es posava les mans al cap. Era la constatació que els polítics no havien fet la seva feina: vetllar pel teatre.

Josep Maria Flotats i Josep Maria Pou fent 'La gavina' al TNC el 1997. Foto: Ros Ribas/TNC
Josep Maria Flotats i Josep Maria Pou fent ‘La gavina’ al TNC el 1997. Foto: Ros Ribas/TNC

El Lliure és una institució que sempre ha viscut temps convulsos. Hi ha poques èpoques de pau en la seva història i, segurament, això es deu a què està molt arrelat a la realitat del país. Les batalles del teatre i pel teatre han estat èpiques, gairebé des que va obrir portes a Gràcia el 2 de desembre de 1976. Però no ha estat l’únic. El TNC ja va començar amb mal peu, el 1996, amb aquella picabaralla descomunal entre Josep Maria Flotats i tot l’aparell convergent que va acabar com el rosari de l’aurora amb la destitució fulminant del director i actor.

A Flotats, diuen, el va fer fora el teatre privat, que va pressionar la conselleria perquè el destituís, ja que no estava disposat a assumir una quota per a ells al nou i llampant edifici de les Glòries. Després d’aquell serial, el TNC va anar trobant el seu lloc i ha conviscut plàcidament aquestes dues dècades i mitja, només amb algun ensurt derivat d’etapes de transició i sovint relacionades amb la sintonia personal entre el director artístic i el gerent.

Jordi Oriol i Carles Pedragosa fent 'L'empestat'. Foto: Sílvia Poch
Jordi Oriol i Carles Pedragosa fent ‘L’empestat’. Foto: Sílvia Poch

Que hi hagi polítics que estiguin interessats per la cultura i les arts al capdavant de les principals institucions sol ser clau perquè es creïn bones sinergies, hi hagi pressupost i es marquin línies de creixement. O, almenys, perquè no t’aixequin la camisa o portin a la deriva les institucions. També cal una societat civil que pressioni i que estigui a sobre dels polítics i dels gestors. Si el pressupost de Cultura de 2022 és el més alt en molts anys es deu, bàsicament, a la queixa constant dels diferents sectors en l’última dècada. A qualsevol govern li hauria fet vergonya mantenir les xifres de 2018 o 2019.

Qui és el president de la Generalitat, el seu tarannà, és important per saber per on aniran els trets. També qui és el conseller del ram. Fins i tot si el directora o la directora del Lliure, del Nacional, de la Beckett, del Mercat de les Flors o de Temporada Alta té perfil polític o no. Si ja li està bé com estan les coses o pretén canviar-les. Si rondinarà o no.

Àlex Rigola va reobrir el Lliure de Gràcia amb 'Gata sobre teulada de zinc calenta' el 2010. Foto: Ros Ribas
Àlex Rigola va reobrir el Lliure de Gràcia amb ‘Gata sobre teulada de zinc calenta’ el 2010. Foto: Ros Ribas

Quan Ferran Mascarell va agafar les tisores el 2010 i va començar a retallar a tort i a dret i clavar esbroncades als directors dels equipaments n’hi va haver que es van rebotar. Però només un va dimitir: Alfred Fort, que era gerent del TNC. La resta va aguantar el xàfec, tot i que tots sabien que allò ens portava a la ruïna, que a partir d’aleshores el teatre català poc podria aportar al context europeu, que s’estroncava el relleu generacional i que el sector patiria un empobriment galopant. I així ha estat.

Els polítics s’han mirat tot aquest procés des de la distància, com si la cosa no fos competència ni responsabilitat seva. Han anat passant consellers i conselleres que tenien fins i tot dificultats per ordir un discurs coherent en públic i, molt menys, traçar un pla per impulsar els sectors creatius del país. No oblidem que si algú sap què som nord enllà és pels nostres artistes i que si som aquí és, en bona part, gràcies a ells.

Calixto Bieito va portar 'Tirant lo blanc' a Berlín i Frankfurt el 2007. Foto: David Ruano
Calixto Bieito va portar ‘Tirant lo blanc’ a Berlín i Frankfurt el 2007. Foto: David Ruano

També és important a qui col·loquen els polítics. I totes aquelles figures intermitges que fan de pont entre les institucions i els equipaments. No tinc cap dubte que la presència de Borja Sitjà a l’Institut Ramon Llull va ser vital per a l’enlairament de les arts escèniques a nivell europeu a finals de la primera dècada d’aquest segle. O que Antoni Dalmau, mort la setmana passada, va jugar un paper fonamental en la consolidació del model del Teatre Lliure.

Sense Dalmau, que va presidir de la Fundació del Teatre Lliure de 1988 a 2013, potser no hi hauria ni Lliure de Montjuïc, ni s’hauria reobert el Lliure de Gràcia. Poca broma. Creia de debò en la cultura i en el teatre i si volies saber alguna cosa de l’entrellat de la institució, del que havia passat entre bastidors, li havies de preguntar a ell.

El polític que es dedica a la cultura ha de saber què vol per al seu país i ha de deixar que els artistes facin la seva feina. I ha de fer els possibles perquè així sigui. Ha de saber què necessiten i els ho ha de donar. Però també ha de vigilar que les coses funcionin. I aquí és on en els últims anys han fallat de manera estrepitosa. Per això tenim un sistema tan deixatat, tan feble, sense gaire esperances.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019), la novel·la 'Continents' (Empúries, 2016), l'assaig musical 'Putos himnes generacionals' (Empúries, 2015) i el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close