Enric Cambray és una peça fonamental del teatre contemporani català. Ara fa ‘Hamlet.01’ a la Biblioteca de Catalunya i codirigeix amb Àngel Llàcer un musical al Tivoli. És un treballador incansable que, amb 35 anys, ha sabut fer-se un lloc i demostrar el seu talent intentant no desaprofitar cap oportunitat.
Després de veure el ‘Hamlet’ de Patrice Chéreau a Avinyó, Sergi Belbel va decidir que mai no muntaria l’obra perquè no es podria acostar a aquella meravella, però sí que podria apropar-s’hi a través de l’escriptura. I ‘Hamlet.01’, estrenat oficialment la primavera de 2022 a Dau al Sec, és el primer intent al respecte. Cambray ens explica que tot plegat és un projecte de cinc monòlegs que Belbel li ha escrit i que aniran estrenant en els propers anys. El següent serà el setembre-octubre de 2024. “La idea és que cada monòleg tingui un al·licient diferent”, explica Cambray.
Però, no és impossible Hamlet? L’actor assegura que fan un exercici “des de la filologia, des de la literatura, per intentar entendre el personatge, el que li passa en el seu context, com ell ho llegeix”. Reconeix que el personatge de Shakespeare “ens supera sempre que el veiem”. Sap que a la segona rèplica ja requereix una pausa. Per això ells ofereixen “aquest temps d’aturada: ens donem un moment per a la reflexió, el pensament”. I li afegeixen un punt de comèdia.
“No hi ha cap més artifici que la paraula. Vaig amb uns focus que em moc jo. No hi ha ni tècnic”, assegura Cambray. De fet, el mateix Belbel i l’actor van produir-se l’espectacle i des de l’estrena l’han anat fent, fins a fer parada unes setmanes a la Biblioteca de Catalunya.
Fa uns mesos, Cambray va protagonitzar un dels musicals de la temporada passada, ‘Pares normals’, al Poliorama. I ara és al Tivoli codirigint-ne un altre, en castellà i sense crítica que pugui valorar si val la pena. Ell és dels que creuen que s’han de fer musicals en català, però que no hi ha prou públic per aixecar grans produccions.
Amb ‘Pares normals’, assegura, “ens vam menjar una mica els mocs”. “La gent que venia en sortia encantada, però la gent no venia”, afegeix. Creu que els teatres públics de Barcelona han de “tornar a creure” en el gènere i ens avança que s’estan movent coses en aquest sentit. En serà ell el director? “Tenim el talent per fer-ho, a tots els nivells, i tant de bo pugui ser la persona que el dirigeixi”.
Quan mira la indústria, Cambray veu que Madrid “ens passa la mà per la cara”, per una simple raó: “Celebren que les coses passin”. “Si ens celebréssim una miqueta més, l’estat d’ànim de la cultura seria millor, aniríem molt més lluny”, matisa.
Cambray només ha estat una vegada al Lliure (“i va ser un fracàs”), però ells no és dels que es queixen. I, tot i així, és dels actors que més treballen del país. “He tingut sort, però ningú no m’ha regalat res”, apunta. “No em dedico a això per anar en contra de ningú”, remata.
Tema d’obertura: ‘Our Mutual Friend’, de The Divine Comedy
