La temporada més trista de la història és a punt d’acabar i res sembla apuntar que haguem après dels errors del passat. Hi ha, més o menys, la mateixa gent, les mateixes lleis, la mateixa precarietat. Fa falta algun antídot que generi esperança.
El dinamisme d’un sector es pot mesurar de moltes maneres, però n’hi ha una que no falla: la capacitat de renovar-se, d’oferir noves idees, d’estar al dia. Podríem dir que la literatura catalana, per exemple, és força dinàmica, ja que sovint apareixen noms nous que s’afegeixen als que encara hi són. I fins i tot passa que n’hi ha que viuen segones joventuts, autors que revifen amb el pas dels anys. L’olla bull perquè el foc no s’apaga.
El món teatral català, en canvi, porta uns anys com adormit. Després de les sacsejades de primers de mil·lenni, amb les explosions de Calixto Bieito, Javier Daulte, Oriol Broggi i Àlex Rigola, la crisi de fa una dècada va deixar-lo estabornit. I l’actual ha demostrat que la ferida segueix oberta, que falten idees, gent nova que obri les finestres i ventili les habitacions. Comptat i debatut, hi ha gairebé els mateixos a tot arreu. Potser les persones són diferents, però l’esperit no ha variat gaire. Un anar fent angoixant.
I la pandèmia ha estat una altra oportunitat perduda. No hem d’oblidar que ,durant alguns mesos, els teatres van ser gairebé l’única oferta cultural que tenia la ciutadania. Hi havia por, però també ganes de sortir i compartir experiències. Es podia guanyar aquell públic que desconfia del teatre, que pensa que no hi trobarà res que l’interessi. S’ha aconseguit? Molt em temo que no.
La limitació d’aforaments al 50% al llarg de bona part de la temporada ha servit, en alguns casos, per amagar les vergonyes i algun fracàs sonat. Què hauria passat, en unes altres circumstàncies, si un espectacle de ‘sala gran’ hagués acabat les funcions amb un 40% d’ocupació? Mai no ho sabrem… En d’altres, en pocs, ha estat una mala passada, sobretot per a tota la gent que s’ha quedat sense veure La Veronal, La Calòrica, ‘Canto jo i la muntanya balla’ i ‘Mare de sucre’, els triomfadors de l’any.
Des de baix, des de les sales de proximitat, s’està fent molta feina per aguantar la base del sistema, la dels joves que busquen un lloc. Hi ha dos projectes dels quals no se’n parla prou i que potser són la prova que alguna cosa no gira rodó. L’un és El Cicló, el programa de suport a la creació del Tantarantana, ideal per obrir portes. L’altre és la beca Despertalab que organitzen la Nau Ivanow i la Sala Atrium, que ajuda els que comencen a repensar-se i donar gruix a les seves propostes.
Les funcions d’El Cicló haurien d’estar a petar de gent jove. I l’altre dia vaig anar a veure ‘Destination Moon’, de la companyia Paradiso 99, i érem sis persones a la platea. Sis. Era tan dolent l’espectacle? Doncs, no. No m’ha canviat la vida, però mereixia més espectadors. Una obra distòpica, molt pop, amb una actriu, Mariantònia Salas, que feia un gran paper. Què ha passat? Crec que el públic objectiu no s’ha assabentat que aquesta obra existeix. I que El Cicló, tot i portar set anys de carretera i haver albergat La Calòrica, El Eje o Obskené, no acaba d’aixecar el vol.
El problema rau en què totes les companyies i artistes que passen pel Cicló tenen unes expectatives magres. El següent salt, si han funcionat, podria ser convertir-se en tropa resident a la Beckett. I després? Lliure? La Villarroel? TNC? En aquests set anys només La Calòrica ha seguit aquest camí. L’excepció que confirma la regla. Després? El desert.
El Despertalab podria ser un pas previ al Cicló. Produït per H.I.I.T., que fa unes setmanes van oferir-nos una reeixida ‘La meva violència’, va néixer a la Sala Atrium, fruit de la beca. Abans del Tantaranta i després de l’Atrium, van ser a l’Escenari Brossa. El viacrucis dels joves. Saltaran més amunt?
Mentrestant, els grans teatres paren poc l’orella al que hi ha per sota, aquest magma dens i atapeït d’artistes que volen seguir dedicant-se al teatre, que s’hi deixen la pell. Així han anat construint un mur tan alt que només els que gaudeixen d’una resistència infinita poden franquejar-lo.
És molt difícil que amb aquest ascensor social tan estrany aparegui gent nova, el revulsiu que tant necessitem. És com un elevador d’aquells on només pots pujar fins al tercer pis lliurement i si vols anar més amunt, necessites una clau. Qui la té? Doncs, els que porten 30 o 40 anys en el negoci i han acaparat totes les subvencions, ajudes, premis i cops a l’espatlla.
De vegades, ens oblidem d’una cosa. Els gestors dels espais públics i/o subvencionats (polítics, patronats, etc.) tenen la responsabilitat de garantir el recanvi generacional. Si no ho fan, estan cometent una falta greu. I si no hi ha artistes emergents prou sòlids per liderar un gran equipament com el TNC o el Romea, posem per cas, és culpa seva. Perquè artistes que comencen amb empenta, amb ganes de menjar-se el món, n’hi ha hagut i n’hi ha.
Si el proper conseller de Cultura vol deixar alguna cosa, hauria de fer còpies de les claus dels pisos superiors. O, directament, treure-les. També ha de revisar de dalt a baix el sistema de subvencions i aconseguir més diners per a tothom. Així, potser, sortirà el revulsiu que necessitem.
