Arran de l’estrena de The Producers, el musical de Mel Brooks que ha aterrat al Tívoli amb una producció i un equip artístic quasi íntegrament català programat en versió espanyola, ha tornat el (quasi sempre avorridament trampós) debat sobre si aquest tipus d’espectacles podrien estrenar-se en la nostra llengua i ser viables econòmicament. La resposta, com passa sempre, s’apropa al depèn.
A la pregunta de si enguany una productora privada podria presentar una producció musical a gran escala (és a dir, amb un pressupost de quasi tres milions d’euros) en català i depenent bàsicament dels seus guanys a taquilla (és a dir; sense cap mena de subvenció directa que no siguin crèdits reintegrables, amb una ajuda mínima o ja sigui formant part de la programació d’un gran equipament públic), la resposta és negativa. La inviabilitat d’una empresa semblant no és responsabilitat de la nostra llengua –que, com totes, és apta per un musical, una òpera o fins i tot un cicle líric tan llarg com el Ring wagnerià– ni d’Àngel Llàcer o Manu Guix, sinó de les dinàmiques del públic respecte al gènere mateix. La producció d’un públic massiu associat a una forma d’art requereix molta tradició; aquí la teníem a inicis del XX, al Paral·lel o al Liceu, i en temps de democràcia la salvaren companyies com ara Dagoll Dagom (amb tones d’ajuts públics) o La Cubana, amb espectacles bilingües d’un cost molt menor al d’animalades per l’estil de factura ianqui.
Quan un equipament com ara el TNC o el Liceu programa musicals i òperes en català, ho pot fer simplement (i que sigui per molts anys!) pel motiu que pot compensar les pèrdues econòmiques de produccions com ara La Gata Perduda i Molt soroll per no res d’acord amb el seu caràcter de servei públic; és a dir, pot compensar la diferència entre costos i beneficis pel guany simbòlic-cultural d’una iniciativa com aquesta en termes de prestigiar la llengua i els professionals que l’integren. Però una empresa privada catalana no pot arriscar-se a omplir el buit d’un hàbit de consum musical, i això ho demostren iniciatives meravelloses com ara el magnífic Golfus de Roma de Daniel Anglès, un espectacle en català que pogué salvar els números agònicament, només després que l’actriu Mercè Martínez irrompés a Twitter i als mitjans de comunicació de la tribu per suplicar la penya que comprés entrades abans que la paradeta s’hagués de tancar. Hi ha músics catalans que produeixen musicals i òperes esplèndids en català (d’una factura molt menor) i fan santament de sentir-se’n orgullosos! Però estem parlant d’unes proporcions diferents. Em refereixo, pels profans en el tema, a la tasca de mantenir una companyia de 80 treballadors (amb les conseqüents gires per un determinat territori) durant 24 mesos.
De fet, ha estat justament perquè els productors del país han arriscat els seus calés fent musicals amb artistes nostres (bo i en versió espanyola) que l’administració ha entès la necessitat d’apostar per gènere amb subvencions públiques que serveixin per a alguna cosa més que sufragar-los la paga als maquilladors. És així com, lentament, s’ha revertit el que passava abans; a saber, que empreses de Madrid venien a fer musicals a Barcelona (en espanyol, of course) amb artistes de la resta d’Espanya. És justament perquè companyies i artistes com l’Àngel o en Manu han obert camí que, ben aviat, podrem veure més teatre musical en català. Com passa amb el cinema, l’administració hauria de triar línies de subvenció molt concretes –i molt quantioses– que permetessin aguantar tres o quatre projectes senyera durant un temps ordits per productores ja musculades en el gènere (aquí, insisteixo, les miniajudes no funcionen). Si la Generalitat ho fa amb continuïtat i saviesa, arribarà un dia que les ajudes no seran necessàries, perquè el públic ja s’hi haurà avesat. Però, ara per ara i pesi a qui pesi, les compensacions són imprescindibles, llevat que algú conegui un productor privat que tingui ganes de perdre centenars de milers d’euros en el business.
A tots els patriotes de Twitter que es vanten de la possibilitat de fer musicals de gran format en català els demanaria un petit favor que acabaria el debat definitivament. Si són tan factibles, que els facin! Jo tinc la Visa preparada i buidaré l’agenda de cites per anar a veure’ls on sigui del territori. Però això no passarà, perquè és molt més fàcil queixar-se (i plaure als teus seguidors de Twitter; que, per cert, són la mena de gent que mai no afluixarà la mosca per venir a un concert teu) que no pas entendre que les coses sovint són més complexes del que semblen.
Es podrà fer teatre musical en català a gran escala? Oi tant! Perquè sigui així, faríem molt bé començant per no equivocar-nos d’enemics ni disfressar l’enveja de purisme lingüístic. De res.
