Teatre / Opinió

Esteve Soler, a Hamburg; Oriol Broggi, a París

Tot i la pandèmia i les enormes dificultats que han passat i estan passant els artistes del teatre, l’exportació de textos i companyies continua amb bona marxa. Aquest estiu, per exemple, Esteve Soler ha estrenat a Hamburg i Colònia mentre Oriol Broggi tancava el seu desembarcament a La Colline parisenca per a la primavera que ve.

Esteve Soler és un ‘rara avis’ dins el panorama teatral català. Fa més d’una dècada, va fer el salt europeu sense haver-se fet encara un nom a casa nostra gràcies a una obra, ‘Contra el progrés’, que va disposar de molt bona acollida a Alemanya. D’aleshores ençà, no ha deixat d’estrenar a fora mentre al sud dels Pirineus impartia classes a la Sala Beckett i dirigia la primera pel·lícula (‘7 raons per fugir’).

El 2013, a l’Escenari Brossa, vam poder veure la seva Trilogia de la Indignació, formada per ‘Contra el progrés’, ‘Contra la democràcia’ i ‘Contra l’amor’. A partir d’aquí, res, llevat d’una participació a Fira Tàrrega. Ha deixat d’escriure?, es podia haver preguntat l’espectador contumaç. Doncs, no. Simplement que les peces que ha escrit en els últims anys no han arribat a la nostra cartellera.

La Sala Beckett va estrenar 'Contra el progrés' el 2009. Foto: Sala Beckett
La Sala Beckett va estrenar ‘Contra el progrés’ el 2009. Foto: Sala Beckett

El dramaturg de Manresa va tenir la sort d’internacionalitzar-se i no haver de dependre del sistema català. ‘Contra la llibertat’, ‘Contra la fraternitat’ i ‘Contra la igualtat’ s’han passejat pel continent mentre nosaltres miràvem cap a una altra banda. Fa uns anys, va estar a punt de portar a terme una gesta insòlita, amb l’estrena simultània de les tres peces a Barcelona a tres teatres diferents, però el projecte no va reeixir. Una llàstima.

Aquest estiu, el festival Art Off Hamburg ha vist com la ‘performer’ Eva Egalitaria s’apropiava els seus textos a ‘Wenn’s nach dir ging’ (‘Si depengués de tu’), tot fent entrar Soler dins els circuits contraculturals germànics. A Colònia, va estrenar ‘Contra la democràcia’, en el que és, segons m’explica, el vint-i-cinquè muntatge d’una obra seva en alemany.

Cartell del 'Contra la democràcia' d'Esteve Soler estrenat a Colònia.
Cartell del ‘Contra la democràcia’ d’Esteve Soler estrenat a Colònia.

A Europa, el teatre crític de Soler entronca molt més amb el que allà esperen del teatre. Mentre aquí pensem que hem de veure els mateixos Txékhov i Shakespeare un cop i un altre, nord enllà prefereixen llançar-se preguntes sobre com és el nostre món avui, i no el de 1603 o el de 1894. D’aquí que busquin constantment quin és el teatre contemporani que han de mostrar. I Soler ha sabut aixecar una obra incòmoda que, amb el pas dels anys, ha guanyat pes, consistència.

El cas d’Oriol Broggi és diferent. Com a director, porta vint anys fent-se un lloc a Barcelona, guanyant públic, construint un somni des de la Biblioteca de Catalunya, potser l’espai més singular de la ciutat per al teatre de text. Ha sortit més aviat poc. Va fer un ‘Tirano Banderas’ de Valle-Inclán a l’Español madrileny, va portar ‘Bodas de sangre’ a Montpeller i poca cosa més.

Clara Segura i Pau Roca fent 'Bodas de sangre' a la Biblioteca de Catalunya. Foto: Bito Cels
Clara Segura i Pau Roca fent ‘Bodas de sangre’ a la Biblioteca de Catalunya. Foto: Bito Cels

Broggi té una companyia, La Perla 29, i viu molt arrelat a terra. Les aventures fora de casa per a un tropa com la seva són dures i costoses. Per això és el que els anglesos en dirien un ‘local hero’. No és exportable, el teatre que fa? Doncs, depèn. Però si algú decidís mostra una manera singular de fer teatre-de-tota-la-vida a Barcelona no tindria cap dubte a recomanar-li que el convidés. O no és la Biblioteca de Catalunya el nostre Bouffes du Nord? Un lloc especial, on passen coses que no es poden veure enlloc més.

Hi ha directors que necessiten de la seva gent per treballar. El mateix Broggi reconeix que ell és d’aquests, que li costa plantar-se en una sala d’assaig amb desconeguts i treballar una obra, així com fan la majoria de directors d’escena internacionals que tenen la gran capacitat de canviar de ciutat, d’intèrprets, de llengua, i mantenir el seu segell.

Oriol Broggi va estrenar '28 i mig' a la Biblioteca de Catalunya 2l 2013. Foto: Bito Cels
Oriol Broggi va estrenar ’28 i mig’ a la Biblioteca de Catalunya 2l 2013. Foto: Bito Cels

D’aquí que sigui una gran notícia que Broggi tingui previst dirigir a La Colline parisenca la primavera que ve. És un dels grans temples del teatre francès i és el teatre de Wajdi Mouawad, l’autor fetitxe de Broggi des que va estrenar-ne ‘Incendis’ al Romea i del qual ha aixecat sis muntatges. En sabem pocs detalls, llevat que es tractarà d’una peça felliniana, molt a prop de l’univers que el barceloní ha fet seu en els últims anys. Qui no recorda ’28 i mig’?

Catalunya és un país petit i la seva capital, Barcelona, és a la perifèria. La gent d’aquí necessita sortir, per fer lloc als joves i per enriquir-se. Madrid, durant molts anys, ha servit de centrifugadora. Intèrprets i directors hi han trobat un indret on expandir-se, on buscar nous reptes i, sobretot, feina. Amb l’afegit que sol acollir molt bé els catalans.

Clara Segura a 'Incendis', de Wajdi Mouawad. Foto: David Ruano
Clara Segura a ‘Incendis’, de Wajdi Mouawad. Foto: David Ruano

Amb Madrid, tanmateix, no s’acaba el món, que és molt més ample i divers. Vint anys enrere es van començar a exportar textos, amb ‘El mètode Grönholm’ de Jordi Galceran com a capità, en una època en què el Lliure d’Àlex Rigola i el Romea de Calixto Bieito tenien una important presència continental. Amb la crisi de 2008, va arribar el torn de les companyies com Agrupación Señor Serrano i El Conde de Torrefiel.

A Europa, el teatre català és els seus dramaturgs i aquestes companyies, a banda d’aquest monstre anomenat Bieito. I si no coneixen res més és per moltes raons, la principal de les quals és que hi ha molts pocs recursos per internacionalitzar el teatre. Les tropes que surten són petites i barates. Els nostres teatres ‘nacionals’, en canvi, no han mirat gaire cap enfora en l’última dècada, ni han tingut la necessitat vital de vendre’s pel continent, a diferència del que passa allà, on bellugar-se és essencial, forma part del seu ADN.

Massa sovint, en aquest país petit que es deixa enlluernar fàcilment per coses que venen de fora, no donem importància al talent que tenim a dins fins que posa una pica a Flandes. Quan Broggi estreni a La Colline potser deixarem de mirar-lo per sobre de l’espatlla, com fan molts. Quan algú decideixi muntar a casa alguna obra de les últimes que ha escrit Soler i que circulen pels teatres europeus potser ens adonarem per què l’estimen tant.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close