Teatre

Exercicis sobre el punt de vista

A ‘Classe’, els Sixto Paz ens obliguen a posicionar-nos sobre qui té raó: el pare, la mare o el professor? A ‘Els Brugarol’, patim un exercici de manipulació emocional. I a ‘La Venus de les pells’, una actriu li treu la màscara al dramaturg. Qui menteix? Qui sap dur l’aigua al seu molí?

Classe
D’Iseult Golden i David Horan.
Amb: Pol López, Carlota Olcina i Pau Roca.
La Villarroel.
Fins al 9 de maig.

Pau Roca i Carlota Olcina són Brian i Sarah a 'Classe'. Foto: Focus
Pau Roca i Carlota Olcina són Brian i Sarah a ‘Classe’. Foto: Focus

Al teatre català, molt d’estrats socials mitjans, la lluita de classes urbana no li va. Quan s’ha intentat, sempre hi ha alguna cosa que sona a falsa, sobretot quan s’adapten grans obres anglosaxones. En l’entorn rural, és diferent, potser perquè ‘Terra baixa’, en el fons, tracta d’això i hi ha una llarga tradició on agafar-se. Fins a ‘Classe’, amb el digne precedent de ‘Bona gent’. Si en aquella magnífica peça de David Lindsay-Abaire (Goya, 2013) assistíem al combat entre dos personatges madurs (un ric i una pobra) sortits de la perifèria de Boston, a la d’Iseult Golden i David Horan gaudim del combat dialèctic entre un professor benestant i jove que baixa als suburbis de Dublín per ‘ajudar’ i dos progenitors que no volen que el seu fill, en Jayden, acabi com ells.

A ‘Bona gent’, la magnífica traducció de Joan Sellent marcava la diferència, així com a ‘Classe’ la de Pau Carrió, que alhora és el director de l’obra. Tot és molt precís. Sense oblidar-nos, és clar, de com es mouen, què diuen, com ho diuen, els intèrprets. Pau Roca (Brian) i Carlota Olcina (Sarah) són uns molts convincents taxista i perruquera de barri baix que van a veure un Pol López (professor McCafferty) que, com ells, no passa pel millor moment de la seva vida. Potser ajuda, en el cas de la parella, un vestuari molt més extremat que en la versió original irlandesa. O, simplement, que saben de què parlen i que són bons.

El combat dialèctic que mantenen durant una hora i mitja és d’envergadura. Tota l’estona es corregeixen, es matisen, es contradiuen. Són dos mons enfrontats. Caminen per la corda fluixa i una sola paraula interpretada erròniament fa saltar espurnes. I ens obliguen a posicionar-nos: amb qui estem? Amb el mestre que es mira per sobre l’espatlla uns pares de vida desendreçada i tirant a totxos? O amb en Brian i la Sarah que fan mans i mànigues perquè en Jayden no segueixi els seus passos davant d’un McCafferty que no sap on s’ha ficat? El millor, segurament, és que tots tres tenen raó. O potser cap. Una gran funció.

Els Brugarol
De Ramon Madaula.
Amb: Ramon Madaula, Estel Solé i Jaume Madaula.
Teatre Poliorama.
Fins al 2 de maig.

Ramon Madaula, Estel Solé i Jaume Madaula a 'Els Brugarol'. Foto: Iván Moreno
Ramon Madaula, Estel Solé i Jaume Madaula a ‘Els Brugarol’. Foto: Iván Moreno

Després de molts anys consolidat com un dels grans actors catalans, Ramon Madaula està decidit a convertir-se en un autor popular a través d’obres costumistes que retraten les classes mitjanes i altes del país. I, en cert sentit, les ridiculitzen. Madaula no té manies i posa tota la carn a la graella. ‘Els Brugarol’, com ‘Adossats’ (Romea, 2018), n’és un bon exemple. A totes dues, fa un esbós de classe amb un element disruptiu. Allà, era la parella sud-americana del iaio. Aquí, el xicot de l’Hospitalet de l’hereva.

L’obra que tenim al Poliorama juga amb els tòpics. Amb un pare amoïnadíssim (Ramon Madaula), representant d’una gran nissaga de fabricants, perquè la seva filla (Estel Solé) esquerranosa i feminista vol canviar-se els cognoms. I un gendre (Jaume Madaula) que va del pal de la nòvia, però que, de cop, veu davant seu la possibilitat de pujar d’estrat social de manera brutal. El sogre li planteja un dilema: o et quedes on ets o et faig dels meus si renuncies als teus principis. Gran atzucac.

‘Els Brugarol’ s’ho juga tot a una carta i la directora, Mònica Bofill, també, amb una direcció d’actors que camina cap a la farsa. Els Madaula broden els seus extrems. Però Solé, a mig camí, es troba en terra de ningú i fa que part del castell s’ensorri. El públic riu i s’ho passa pipa amb aquesta peça que sembla rescatada del segle XX, on feien gràcia aquestes coses i et podies enfotre impunement dels pobres i dels xinesos. Crec que hem avançat una mica.

La Venus de les pells
De David Ives.
Amb: Raquel Ferri i Rubén de Eguía.
Teatre Akadèmia.
Fins a l’11 d’abril.

Rubén de Eguía i Raquel Ferri a 'La Venus de les pells'. Foto: Sílvia Poch
Rubén de Eguía i Raquel Ferri a ‘La Venus de les pells’. Foto: Sílvia Poch

Afirmar que ‘La Venus de les pells’ de David Ives és una gran peça contemporània és una obvietat. Ho ha demostrat allà on ha passat, amb pel·lícula inclosa a càrrec de Roman Polanski. Això, tanmateix, no és garantia de res. Quants de txékhovs o shakespeares infames hem vist? Una pila. No és el cas del muntatge de que ha aixecat Guido Torlonia a l’Akadèmia amb dos actors joves, Raquel Ferri i Rubén de Eguía, que es llicencien amb matrícula. Els havíem vist abans en papers de menys pes, solvents, prometedors. Aquí fan una passa de gegant.

Ives ens planteja els dilemes de l’escriptura i de la dominació. I de com es fa una obra de teatre. Fins a quin punt un autor és la seva obra? L’escriptor no és res més que el masoquista de les seves obsessions? A la sala d’assaig, qui mana, el director o els intèrprets?

‘La Venus de les pells’ és un director que busca una actriu per adaptar els clàssic homònim de Leopold von Sacker-Masoch. I és l’assaig d’aquesta obra. Ella, la Wanda, arriba com huracà quan ell, en Thomas, és a punt de plegar després d’un càsting dur i infructuós. La prova per pesada. Ella es fa la tòtila i ell, el desmenjat. Però res no és el que sembla. Ferri i De Eguía ens porten del bracet per aquest joc de miralls fins al punt que ens fan saltar a l’altra part. Brillants.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close