El TNC ha emprès una via internacional que mai no havia engegat i demostra que el teatre català, més enllà de l’escena híbrida, pot dir moltes coses a Europa. I que si no s’ha fet abans és perquè no s’han tingut ganes de fer-ho.
Durant la primera dècada del segle XXI, el Romea de Calixto Bieito i el Lliure d’Àlex Rigola viatjaven sovint nord enllà. Macbeth i Peer Gynt (Bieito) o Ricard III i Santa Joana dels Escorxadors (Rigola), per dir quatre espectacles, van ser a tot arreu, de Londres a Sant Petersburg. Muntatges de marca, amb un nom al darrere i uns teatres que disposaven d’una companyia estable que feia possible que els títols que produïen aspiressin a exhibir-se a sales de diferent prestigi i calibre europees.
Amb la crisi de 2008, el desmantellament de les companyies, la marxa de Bieito i Rigola i certs canvis en els objectius de les institucions per mor de la manca de diners, van deixar el país orfe de teatres amb vocació exterior. I la internacionalització va quedar en mans del talent d’uns quants artistes que, contra i vent i marea, van intentar sostenir la bandera amb més impediments que empentes. Les institucions teatrals van decidir atrinxerar-se, fer poc o res per sortir. Només els festivals van intentar inventar fórmules que passaven, sobretot, per crear aliances que facilitessin que alguns creadors amb potencial poguessin bellugar-se per Europa.
Feia anys que es comentava a molts llocs que com era possible que el teatre català no sortís, que no es preocupés per mostrar-se. M’ho han preguntat directament programadors belgues, francesos i alemanys. I sempre deia que no hi havia ni diners ni ganes. Perquè per girar per Europa, calen dues coses: o un director de primera que tothom vulgui, com va ser el cas del Romea de Bieito; o crear complicitats entre el teu teatre i altres espais del continent. I, sobretot, moltes ganes.
Carme Portaceli va arribar al TNC amb aquesta idea al cap. Els anys que va passar al Teatro Español de Madrid li van oferir una bona visió continental. I a Barcelona no ha trigat ni dues temporades a fer esclatar el seu projecte. Enguany podem dir que serà un any pletòric per a l’espai escènic nacional, amb resultats ambivalents, certament, tot i que profitosos de totes totes.
Aquest cap de setmana, la Bovary del KVS de Brussel·les ha exhaurit entrades a la Sala Gran. Un bon títol, però una hora i mitja de funció en flamenc. Portaceli signava la producció del teatre reial de Flandes, amb dos intèrprets que ens van deixar bocabadats (Maaike Neuville i Koen De Sutter), com sempre ens passa amb molts dels muntatges que venen de Bèlgica. Què mengen?, pensem. I quina proposta tan diferent del Mrs. Dalloway que vam veure fa quatre anys, també signada pel dramaturg Michael De Cock, però aixecada per un repartiment espanyol capitanejat per Blanca Portillo.
Si aleshores, tot ens va semblar vague, llunyà, el Bovary ha estat un xut de brillantor, amb una dramatúrgia més lliure i llampant, unes interpretacions de to baix, però plenes de fúria, i una direcció inspirada de Portaceli, encara que continuï fent servir fluorescents. Aquesta temporada, amb Terra baixa (reconstrucció d’un crim), la directora ja porta dues obres amb la mateixa idea.
Tanmateix, Portaceli ha fet tries molt bones a Bovary. Per exemple, decidir que la soprano Ana Naqe canti una ària de la Lucía de Lammermoor de Donizetti. A la novel·la de Flaubert, l’escena de l’òpera és molt important i Il Dolce Suono ens ofereix la clau de com acabarà tot: Lucia, embogida, creu sentir la veu del seu promès, així com Emma desitja sentir la de Rodolphe, el seu amant. El destí d’ambdues dones està escrit.
Portaceli va estrenar aquesta obra el 2021, segona peça que dirigia al KVS després de Mrs. Dalloway. Una mena d’aliança Madrid-Brussel·les, amb De Cock pel mig, que la directora ha sabut mantenir i ampliar des del TNC. El dramaturg belga dirigirà L’alquimista de Marguerite Yourcenar (maig) amb un repartiment català i no ens estranyaria que la temporada que ve aquest muntatge visiti el teatre flamenc, així com al maig podran veure Terra baixa (reconstrucció d’un crim), un espectacle que al juny també passarà per Orleans.
L’any passat, vam poder gaudir d’un esplèndid Ils nous ont oubliés, de Thomas Bernhard, amb Séverine Chavrier a la batuta. Chavrier és la directora del CDN Orléans i segona baula d’aquesta cadena europea que han teixit Portaceli. La tercera la trobem a Porto, al Teatro Nacional São João, coproductor de l’estrany Assaig sobre la ceguesa que va obrir temporada a la Sala Gran. Amb direcció de Nuno Cardoso i dramatúrgia de Clàudia Cedó, l’espectacle barrejava català i portuguès i se’ns va fer més llarg que un dia sense pa.
A finals de març, gràcies a l’intercanvi Porto-Barcelona, Jordi Prat i Coll mostrarà al São João el M’hauríeu de pagar i Cristina Clemente, Ventura, amb repartiments portuguesos. I al TNC tindrem Viatge a Portugal, de Joana Craveiro, i Regles per fer-se un petó, peça de Sara Barros, amb càsting català.
La cosa no s’acaba aquí, sinó que s’allarga fins a Belgrad. A mitjan juny ens arribarà el muntatge que Portaceli ha fet del Focs de Yourcenar al Yugoslav Drama Theatre de la capital sèrbia, on s’ha emportat tot l’equip tècnic català i una actriu (Rosa Renom).
La qüestió és posar el TNC al mapa. Que sigui la directora de la institució qui encapçali els muntatges és el més normal del món i és el que passava en temps de Bieito i Rigola al Romea i al Lliure, respectivament. Només els teatres més grans i amb més prestigi, com la Schaubühne de Berlín, exporten obres que no dirigeix el seu capitost, Thomas Ostermeier, ja que allà, quan conviden un director de fora a posar-se al servei de la seva companyia, busquen precisament l’impacte internacional del nom, bé sigui Katie Mitchell, bé Simon McBurney.
Per a un teatre oficial, no disposar d’un planter d’actors i actrius fixes sol ser un problema a l’hora de moure espectacles pel món. Això només ho tenen els teatres del nord, centre i est d’Europa, a banda d’algunes tropes històriques com la Royal Shakespeare de Londres o el Théâtre de la Ville de París i la Comédie Française. Són els que viatgen, juntament amb les companyies independents, com la Needcompany de Jan Lauwers, l’Internationaal Theater Amsterdam d’Ivo Van Hove o el Cheek by Jowl de Declan Donnellan.
Quan no disposes de companyia, has d’ordir complicitats, amistats, projectes comuns. No és fàcil ni barat bellugar els deu intèrprets de Terra baixa i tot el que porten a sobre, encara que l’escenografia que va dissenyar Paco Azorín no sigui gaire barroca. I tant a Orleans com a Brussel·les han d’estar molt convençuts per voler rebre el clàssic d’Àngel Guimerà reconstruït per Pablo Ley. Un bon muntatge, per cert, que redimensiona el centre del cànon teatral nostrat per treure-li emprenyadores connotacions sobre la puresa.
Aquests muntatges fan créixer els equips que els conformen. No hem d’oblidar que la primera plana dels actors d’avui neix d’aquella companyia que va crear Rigola al Lliure fa vint anys: Pere Arquillué, Julio Manrique, Joan Carreras, Ivan Benet… I el que li cal al teatre català és que li toqui l’aire, deixar de viure tan amoïnat pel que diran i volar ben amunt. Els artistes i les companyies independents, com La Veronal, Agrupación Señor Serrano i El Conde de Torrefiel, per citar-ne tres, ho van entendre perfectament i avui, fins i tot, podem veure com el Pasionaria de La Veronal opta a un premi Olivier a la millor producció de dansa vista a Londres el 2022. Poca broma.
També és imprescindible que algú estigui disposat a vendre el que fem aquí, a passejar una carpeta per Europa per trobar gent amb ganes d’escoltar. I si a sobre ens regalen una Bovary, doncs millor.
