Teatre / Opinió

Falten noves veus

Estem patint un procés d’estancament que té marxa enrere? On són els artistes de fora que ens han d’inspirar? Fa molt de temps que no sentim noves veus de fora que ens trasbalsin alhora que continuem posant molts pals a les rodes perquè els joves s’enlairin.

Sala Tallers del Nacional, divendres passat. Hi fan Fuego Fuego de Manuela Infante, prestigiosa directora i dramaturga xilena amb un currículum de vertigen, amb estrenes i produccions a mig món. Si hi ha 50 persones a la sala ja és dir molt. Queda clar que la proposta no ha despertat gaire curiositat entre els espectadors barcelonins (i ja sabíem que són poc curiosos, els nostres espectadors). És teatre postdramàtic, amb dos personatges que podrien haver sortit d’una peça de Samuel Beckett, una mena de continuació de Fi de partida, amb un home i una dona que parlen d’un incendi que intuïm als primers compassos i que ens ofereixen la seva visió del món, terra cremada.

Fuego Fuego, que és una producció del TNC amb tots els ets i els uts, no és una obra imprescindible. La posada en escena és de nota, amb dos intèrprets que s’hi deixen la pell i un univers creatiu imponent, però no ens ofereix res que ens impacti. Ni el relat ni la construcció dramàtica són destacables. Fins i tot ens parlen d’una Santa Olga “russa” de Kíev, quan haurien d’haver dit “ucraïnesa”, si és que calia dir-ho… A Xile, quan hi arribi l’any que ve, segurament tindrà un altre efecte, ja que disposen d’un referent proper a partir del qual Infante ha aixecat l’obra: la crema del poble de Santa Olga el 2017.

La Beckett estrena el 27 de gener 'Animal negre tristesa', d'Anna Hilling.
La Beckett estrena el 27 de gener ‘Animal negre tristesa’, d’Anna Hilling.

La presència d’Infante, tanmateix, és una cosa estranya a la cartellera. Hauria d’haver arribat a casa nostra el 2020 amb Estado vegetal, al Grec, però la pandèmia va fer impossible el projecte. I d’aquí que al públic no li soni el seu nom a diferència del que passa a les grans capitals teatrals europees, ja que ha estrenat, per exemple, a Brussel·les i a Berlín, cosa que demostra com de desconnectats estem dels corrents teatrals centrals. Ja ni coneixem els nous artistes llatinoamericans. Els nous Veronese, Tolcachir, Lagartijas Tiradas al Sol que abans ens arribaven via Temporada Alta o Teatre Lliure. Què se n’ha fet de Romina Paula, de Mariano Pensotti? Per què no ha vingut mai Federico León?

Aquesta temporada s’estan fent esforços per posar-nos al dia. A la Sala Beckett han muntat un cicle de lectures dramatitzades de nou teatre europeu, la culminació del qual és Animal negre tristesa, de l’alemanya Anja Hilling, que fa les primeres funcions aquesta setmana. Un text que, segons Toni Casares, director de la casa, feia una pila d’anys que tenien traduït. Ell mateix va reconèixer el dia que va presentar la temporada que havien deixat de fer la seva feina, la d’introduir nous autors, i que volien posar-se al dia.

El coreà Jaha Koo porta al Lliure 'The Hamartia Trilogy'. Foto: Leontien Allemeersch
El coreà Jaha Koo porta al Lliure ‘The Hamartia Trilogy’. Foto: Leontien Allemeersch

Alhora, el Lliure està immers ara mateix en el cicle Katharsis, que ens permetrà veure, el cap de setmana que ve, The Hamartia Trilogy, del coreà Jaha Koo, un dels grans èxits del Kustenfestivaldesarts 2021. Tres peces que són una immersió en les formes teatrals coreanes i la seva cultura. Què en sabem del que es fa en aquella part de món? Vam tenir un Grec dedicat a descobrir-nos-la, però poca cosa va quedar. Per què no hem vist res encara d’Apichatpong Weerasethakul, el cèlebre director de cinema tailandès que també fa teatre? Per què no ha tornat Sachli Gholamalizad, que el 2018 ens va meravellar amb A reason to talk?

No cal anar tan lluny. Podem mirar a Europa. Al desembre vam descobrir la siciliana Emma Dante gràcies a Misericordia, al Lliure. I a l’abril vindrà al mateix teatre Kornél Mundruczó, director hongarès, amb Imitation of life. Tots dos fa anys i panys que recorren els principals teatres i festivals europeus. A Dante, el Festival d’Avinyó passat li va dedicar una retrospectiva. Són només dos exemples.

I en el terreny dels dramaturgs, tampoc no anem sobrats. Per la Beckett, veurem tastos de Thomas Köck o Alice Birch. Però anem tard. Perquè ens estem perdent l’ascens i coronació de dos autors que primer ordre, com són l’anglès James Graham i la francesa Marie Ndiaye. El Best of enemies del primer ha despertat l’aclamació generalitzada. El Royan de la segona, un monòleg escruixidor d’una mestra, va pel mateix camí. Dos dramaturgs per al gran públic.

'Im Herzen der Gewalt (Al cor de la violència)', de Thomas Ostermeier, serà a Temporada Alta el 3 de desembre
‘Im Herzen der Gewalt (Al cor de la violència)’, de Thomas Ostermeier, va ser a Temporada Alta 2018.

Els cicles de la Beckett i del Lliure són necessaris, però són per a connaisseurs, aquest públic que ha estat menyspreat sistemàticament pels grans teatres i que fa una dècada sovintejava les platees i que va decidir amb raó, per mor de l’onada conservadora, que no se’ls havia perdut res, als teatres. Aquella època que encara cueja quan tothora ens venien Shakespeare i Txékhov com a novetats. Són extraordinaris, però no cal passar-se.

Tinc la sensació que abans estàvem més al dia. Vam descobrir els Ostermeier, Milo Rau, Peeping Tom, Alain Platel, la Needcompany i altres quan tocava i els hem pogut seguir. Però la crisi de 2008 va produir una mena de tancament interior, d’enclaustrament, que no ha afavorit gens, de retruc, el teatre català. Fins i tot les noves veus locals apareixen amb comptagotes. Basta veure la poca confiança existent quan al Katharsis no n’hi ha cap. N’hi haurà al festival Sâlmon al febrer, un altre reducte comanxe.

L’única artista que s’ha enlairat en els últims dos-tres anys és Núria Guiu, ballarina i coreògrafa, un món a part, el de la dansa, on la recerca de saba nova és constant i a on el més difícil és consolidar-se dignament. Mentrestant, apareixien amb un cert ressò Roger Torns, Juana Dolores Romero, Lara Díez Quintanilla, Oriol Puig, Hermanas Picohueso i poca cosa més. Quin futur els espera si la mateixa Guiu em deia fa no gaire que no sabia si, d’aquí a cinc anys, hauria de buscar-se la vida de fornera? És per fer-s’ho mirar. Qui està donant suport als joves? Qui està donant entrada a les noves realitats teatrals? S’estan fent prou esforços perquè la gent les conegui? Aquesta última és la pregunta del milió.

Andreu Gomila
Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, la novel·la 'La mesura de totes les coses' (Empúries, 2021), el poemari 'Felanitx' (Edicions 62, 2020) i l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close