Barcelona ha vist com s’han obert una vintena de teatres en els últims 20 anys, però, tot i així, continua sense haver-hi espai per a tothom. O passa que les condicions que ofereixen la majoria de sales no permeten als artistes viure dignament.
Segons dades de l’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya (Adetca), a Barcelona hi ha 63 sales on es fa teatre. El 2003, quan el gremi va començar a publicar l’anuari estadístic, n’hi havia 43. Ja no existeixen ni el Capitol, ni la Sala Muntaner, ni l’Artenbrut, ni tantes altres, però s’hi han afegit espais com l’Akadèmia, la Flyhard, l’Atrium, Dau al Sec. N’hi ha que han nascut i han mort en aquestes dues dècades, com la Hiroshima o La Vilella. Al final, quan sumem i restem, resulta que ara n’hi ha vint més que a primers de segle XXI.
La xifra de Barcelona és ‘normal’ respecte a la seva dimensió demogràfica. A París, per exemple, n’hi ha 130. I a Berlín, 150. A Londres, n’hi ha més de 200. I a Buenos Aires, unes 300. A Madrid, se’n compten un centenar. Totes, amb un fervor teatral més alt que el nostre. I, sobretot, amb més públic.

Amb una ocupació que la temporada passada va fregar el 55%, amb més de dos milions de butaques buides, dir que falten sales potser és una mica agosarat, ja que les 63 que hi ha no es troben, ni de lluny, al límit de la saturació. No hi ha cap clam al carrer demanant obrir teatres.
Una altra cosa és el tipus de teatres que tenim. 33 dels 66 espais són de menys de 200 localitats, cosa que ens ofereix, a priori, un paisatge equilibrat entre llocs grans i petits. La majoria, però, no podrien sobreviure sense ajudes públiques. Gairebé tots reben diners, pocs o molts, de l’Ajuntament, de la Generalitat i, fins i tot, del ministeri de Cultura. No n’hi ha gairebé cap que pugui pujar el teló sense una subvenció.

El ‘problema’ de la professió va per un altre lloc: les condicions amb què treballen els artistes són força precàries. La majoria de sales omplen les temporades amb espectacles que van a taquilla, amb percentatges, llevat d’excepcions, que no són gaire favorables per als professionals i que mai no superen el 60% de la recaptació, cosa que normalment produeix obres deficitàries.
Basta posar un exemple. Un muntatge en el qual hi ha sis persones involucrades en una sala de 100 espectadors, amb entrades a 14 euros de mitjana, aspira a assolir 7.000 euros per setmana (cinc funcions). Aleshores, la companyia guanyaria 4.200 euros (si es queda el 60%). I tocaria a 700 euros per barba. Sempre en el cas que venguessin tots els tiquets. Amb una ocupació mitjana del 60%, la xifra baixa a 420 euros. Si es queden tres setmanes a la sala, cada integrant de la tropa s’emporta 1.260 euros. Una misèria.
I dic una misèria perquè el que també és normal és que la companyia hagi hagut de fer mans i mànigues per assajar, per aixecar l’espectacle. Alguns aconsegueixen beques o ajudes. Però són pocs. Potser han hagut de llogar un espai, comprar els elements de l’escenografia, pagar una traducció, etc. I, al final, després de tres setmanes de funcions, l’únic que aconsegueixen és fer les paus. És a dir, no haver perdut diners.

Aquest és el panorama amb què es troben la gran majoria de companyies del país, sobretot les joves. Per aquí hi han passat tots. I tan sols resisteixen els que tenen molta fe i, sobretot, els que registren algun èxit primerenc, una obra que els situï al mapa i que faci que algun teatre o festival participi en la producció dels seus espectacles futurs. Els espònsors familiars també són una de les vies de supervivència.
De fet, si tens èxit, t’enfrontes a un altre problema: com mantenir viu l’espectacle. Gairebé totes les sales de Barcelona funcionen amb la lògica de la temporada i és molt difícil allargar si et va bé. Perquè darrere teu hi ha una altra companyia que espera torn per exhibir obra. Una manera de funcionar que no ajuda gaire. Sovint, veiem muntatges que fa tres o quatres anys que funcionen en altres ciutats. Passa amb els musicals, a Nova York, Londres i a Madrid. Però aquí estem parlant de teatre de text. I el que solen fer les sales de l’Off de molts llocs és programar diversos espectacles per setmana: els que van bé, continuen; els que no, cauen. D’aquesta manera, trobem que una obra segueix viva cada dimarts des de fa quatre anys.

Aquesta temporada, això ha passat amb ‘Dirrrty boys‘ i ‘La trena‘. La primera tenia previstes tres setmanes a l’Akadèmia. Va anar tan bé que la van programar una setmana més. Només. Si encara la fessin, hauria sumat públic, però com que no ho ha fet, ha d’esperar poder disposar d’un altre espai o d’una altra època, quan l’efecte boca-orella ja s’haurà desinflat. ‘La trena’, en canvi, ha pogut allargar un mes al Goya perquè es tracta d’un teatre dit ‘comercial’, on si aplegues 500 persones cada dia, mouen cel i terra perquè no te’n vagis.
La manera de funcionar dels teatres de l’Off barceloní no té gaire sentit, sobretot quan succeeixen fenòmens de públic, dels quals no n’anem sobrats. I més si tenim en compte que la gent no s’assabenta que tens un espectacle formidable fins que fa almenys una setmana que l’has estrenat. A més, hauríem de discutir si un teatre que rep diners de l’administració ha de cobrar als artistes que programa.

Aquí és on podria entrar-hi el teatre públic. No podríem tenir una sala que aixoplougués les obres que són desnonades? Penso en l’Espai Lliure, que han decidit reconvertir aquesta temporada per destinar-lo a funcions escolars, conferències i residències. Un teatre que era un autèntic privilegi per a la ciutat.
Però, tornem a la pregunta inicial: falten sales? Si tens una companyia, vist el paisatge, quan fas la carta els reis, ho poses en primer lloc. Entre anar a taquilla a qualsevol casa o fer-ho a la pròpia, la diferència és abismal. Hauria sobreviscut Dagoll Dagom sense un teatre? I La Perla 29? Dos exemples prou significatius per adonar-se que, en aquesta ciutat, o ets la mestressa d’un teatre o t’enfrontes a una vida duríssima que farà que la teva companyia no visqui gaire.

No és estrany que, en aquestes circumstàncies, molts artistes, companyies i productores busquin explotar un teatre. Les residències que ofereixen algunes sales són de curta durada. Permeten posicionar-se, enlairar-se, després de la selva prèvia, però al cap de poc hi tornes a ser. I, per tant, torna la recerca del camí cap a la supervivència que suposa disposar d’un sostre.
Barcelona podria tenir deu teatres més, sense problema, si els professionals que estan cercant un lloc l’acaben trobant. Però això no vol dir que sigui el millor. L’òptim seria canviar el sistema.